Una Església compromesa amb els empresonats

Com que veig que continuo tenint lectors en aquest bloc, aniré penjant també aquí els mateixos articles que escric per al portal catalunyareligio.cat.

A continuació, l'article que vaig publicar allà amb motiu de la Festa de la Mare de Déu de la Mercè, patrona dels presos (24 de setembre).

**

Avui, 24 de setembre, Mare de Déu de Mercè, patrona dels captius, és bon un dia per fer visible i agrair allò que ens mostra el magnífic article, reproduit en aquest portal, de Mossén Joan d'Arquer: l'antiga i extraordinària tasca de l'església en les presons.

Des de sempre i, en particular des de la creació de les presons modernes a partir del segle XVIII, l'Església ha tingut clara la seva vocació d'assistir a les persones empresonades, en coherència amb el missatge evangèlic que proclama. Cal sempre tenir present que Jesucrist fou detingut, torturat, jutjat, condemnat a mort i executat de forma humiliant. Posteriorment (i encara fins avui), milers de cristians van ser perseguits i seguiren la seva mateixa sort. Per això Sant Pau proclamà: enrecordeu-vos dels presos, com si estiguéssiu presos amb ells!

Aquest compromís de l'Església va molt més enllà d'una atenció religiosa. En paraules del Pla Pastoral de la Comissió Internacional de Pastoral Penitenciària, sobre la base del Missatge de Joan Pau II en el jubileu de les presons (9/07/2004), la pastoral penitenciaria no és solament un pla d'assistència religiosa, sinó un pla d'assistència integral de la persona concreta segons les seves necessitats i en el marc dels drets humans i no és una pastoral merament carcelària, sinó que abraça els àmbits de la prevenció i de la reinserció, amb tres objectius bàsics: oferir la salvació portada per Crist, contribuir a processos de redempció i creixement personal i comunitari i procurar l'abolició de normes, en les legislacions dels estats, contràries a la dignitat i drets fonamentals de les persones.

En coherència amb això, a les presons catalanes l'Església desenvolupa una enorme tasca d'atenció religiosa i acompanyament personal als reclusos. Preveres, religiosos i religioses i centenars de voluntaris laics visiten i acompanyen cada dia els interns, celebren amb ells l'eucaristia i tots els sagraments (baptisme, matrimoni, confessió..) i porten a terme activitats de catequesi, estudi d'evangeli o revisió de vida.

Igualment, tant les capellanies de cada presó com nombroses entitats catòliques desenvolupen tota mena d'activitats educatives i culturals dins de les presons, ofereixen atenció social, jurídica o sanitària o recursos externs com centres i residències d'acollida (per gaudir de permisos, règim obert o llibertat condicional, per al tractament de deshabituació a les drogues, etc) o es preocupen de donar a conéixer la realitat de la presó i denunciar situacions contràries als drets humans dels presos.

En aquesta tasca, a més de les citades capellanies i els secretariats de pastoral penitenciària diocesans, destaquen institucions com l'Odre de la Mercè (amb la seva immensa tasca des de la seva fundació a Barcelona al segle XIII), com també altres entitats com ara OBINSO, Filles de la Caritat-Obra Social Santa Lluïsa de Marillac, Fundació Pere Tarrés, Grup de Juristes Roda Ventura, Hospital de Sant Joan de Déu, Institut Químic de Sarrià i moltes altres. Deixeu-me també aquí incloure modestament la tasca que fem Justícia i Pau des de 1987 (per cert, avui un dels nostres voluntaris, en Pere Camps, rebrà una distinció del Departament de Justícia per la seva tasca a la presó Model de Barcelona).

Vull expressar aquí el meu reconeixement a tots aquells que dediquen els seus esforços aquesta tasca tan difícil i tan poc coneguda (i sovint poc compresa) per part de la societat i fins i tot per part de molta gent creient, i el meu desig que tota l'Església catalana s'impliqui més activament en aquest projecte.

PD: També ahir dia 24, va rebre una distinció del Departament de Justícia el religiós mercedari Pare Jesús Roy, capellà de la presó de dones de Barcelona, per la seva dedicació a l'atenció personal a les recluses. I també va ser distingida, per la seva tasca socioassitencial a presos, l'ONG Iniciatives solidàries, vinculada al Consell Evangèlic de Catalunya. Aprofito tabé per fer esment de la important tasca d'atenció pastoral que fa el Consell Evangèlic a les nostres presons.
Per més informació sobre la realitat de l'atenció religiosa a les presons catalanes, podeu consultar (encara que ja té quatre anys) l'informe que vam publicar des de Justícia i Pau l'any 2005 sobre aquest tema.

CatalunyaReligio.cat

Com ja vaig anunciar en el meu últim post, ja ha començat a funcionar el nou portal Catalunyareligio.cat, un projecte col·lectiu, independent i plural, en el que hi participo activament, i que pretén ser un mitjà virtual d'informació i opinió sobre actualitat religiosa fet des de Catalunya i en català.

El portal anirà desenvolupament progressivament els seus continghuts en les properes setmanes i actualment ofereix només la secció de blocs personals, on ja trobareu el meu nou bloc, que continua aquest, i que he titulat "Apunts eticopolítics". Allà espero comptar amb la vostra atenció i comentaris. Aquest bloc a google només es mantindrà per oferir les opinions ja publicades fins avui.

Ens trobem a Catalunya Religio.cat!

Caritas in veritate

En aquestes últimes setmanes he tingut, per fi, l'ocasió de llegir detingudament la última carta encíclica del Papa Benet XVI, Caritas in veritate.

Com se sap, es tracta de la seva primera encíclica de contingut social, que vol ser continuadora i alhora actualitzar la gran tradició del Magisteri Social de l'Església, dins del que destaquen les grans encíliques Rerum Novarum de Lleó XIII, Pacem in terris, de Joan XXIII, Popolurum Progressio, de Pau VI o Centessimus Annus de Joan Pau II, entre moltes altres importants.

No puc aquí ara fer un comentari personal als múltiples aspectes importants d'aquesta nova encíclica. Potser més endavant m'hi referiré en aquest mateix bloc. Per ara només m'interessa aprofitar aquesta ocasió, no solament per recomanar vivament la lectura del document, sinó sobretot per destacar que aquesta encíclica referma la meva convicció que el pensament social de l'Església, continua essent un referent important i útil per afrontar els problemes socials i polítics actuals, a l'alçada de les complexes circumstàncies històriques que viu la humanitat, especialment en aquest moment de crisi econòmica global. I penso que això és així fins i tot en el cas que es discrepi d'algunes concrecions d'aquest pensament en alguns camps específics.

Evidentment, que ningú busqui en la nova encíclica receptes originals i fàcils per solucionar els grans problemes de la nostra civilització, ni tampoc una visió que capgiri de cap a peus els fonaments de l'ordre social vigent. No és aquest el propòsit d'aquest document ni de les encícliques que el precedeixen. Però sí s'hi poden trobar els grans principis i regles que haurien d'inspirar l'ordre polític global i, sobretot, el seu fonament: la caritat (l'amor) en la veritat de la naturalesa humana, fonamentada en Déu.

Si s'assumís socialment aquest fonament i si s'apliquessin d'una forma general i efectiva els principis i regles que en deriven en diferents àmbits, això comportaria de facto un canvi extraordinàriment beneficiós per la humanitat. Aquest canvi sí seria autènticament revolucionari, no tant en el nivell de les estructures (que també), com, sobretot, en el de les actituds i mentalitats, les quals, en definitiva, són la base de les estructures socials, com la mateixa encíclica vol subratllar.

És evident, però, que l'aplicació de tots els principis i regles que assenyala aquest pensament cristià, troba dificultats enormes i depén, finalment, de la llibertat de les persones d'assumir-los. No obstant, aquesta és una tasca que l'Església, és a dir, tots i cada un dels creients, ha de promoure decididament.

NOTA IMPORTANT. MIGRACIÓ I NOVA ETAPA D'AQUEST BLOC

Aquest bloc inicia una nova etapa. En els propers dies, el bloc s'integrarà a un projecte col·lectiu en el que participo activament.

Es tracta del nou portal d'informació i opinió religiosa "CatalunyaReligio.cat", que vol fer més visible, de de Catalunya i en català, l'extraordinària i rica tasca de l'Església al nostre país, en les seves múltiples dimensions: pastoral, cívica, de treball social amb els col·lectius més vulnerables, educativa, cultural..., amb uns continguts respectuosos, dialogants i plurals, incloent també una finestra oberta a altres confessions religioses presents a casa nostra amb el mateix tarannà.

Des d'allà continuaré oferint els meus petits comentaris sobre l'actualitat social i política en clau constructiva.

Aquesta adreça a Google no desapareixerà, per tal de continuar oferint les opinions que he penjat des de la seva creació el mes de juliol de 2008.

Per què és inacceptable la tortura?

Aquests dies han tornat a ser notícia les tortures a les que van ser sotmeses persones acusades o sospitoses de terrorisme per part de funcionaris dels EUA, concretament per la CIA, amb tècniques tan repugnants com amenaçar de mort o de violar familiars, simular l'ofegament o l'execució, etc.

I novament es produeixen declaracions que ho justifiquen per la intenció de salvar vides o protegir a la població, com ha dit el mateix ex vicepresident Dick Chennney, que assumeix la responsabilitat política d'haver-les autoritzat.

La notícia no sorprén, ni es tracta de casos aïllats, perquè és sabut que el secretari de Defensa del Govern Bush, Donald Rumsfeld, va autoritzar oficialment, després dels atacs de l'11-S, l'aplicació de mètodes de pressió sobre els detinguts. I també cal recordar les notícies de tortures i mals tractes a la presó d'Abu Grahib, a l'Iraq, que varen motivar condemnes judicials als responsables. És a dir, que la tortura per obtenir informació va ser una pràctica generalitzada promoguda pel Govern Bush com a part de la seva contraofensiva antiterrorista posterior a l'11-S, de la qual va formar part, a més de la estúpida, il·legal i immoral invasió de l'Iraq (amb el suport del govern espanyol) i la més que discutible ocupació de l'Afganistan, la pràctica de detenir sospitosos per tot el món de forma indefinida, transportats i empresonats secretament o tancats en la ignominiosa presó de Guantánamo, sense defensa ni garanties.

Que la primera potència mundial hagi utilizat obertament i també impunement (almenys de moment, si Obama no promou la persecució penal dels responsables) la tortura com a forma de lluita (amb la influència que això suposa per a altres governs) i el fet que sigui encara defensada com a mètode adequat per persones influents i aparentment intel·ligents, amb un gens menyspreable suport d'opinió pública, ens ha d'obligar a refermar el nostre discurs per combatre-la.

I aquí cal que no ens limitem a dir que la tortura és contrària a les lleis, nacionals o internacionals o als drets humans, o a repetir que és immoral i rebutjable. Cal afinar i argumentar bé per què és innaceptable. I penso, en aquest sentit, que és necessari dir que la tortura ha de ser prohibida, eradicada i combatuda en totes les seves formes i pràctiques almenys per dos tipus de raons.

En primer lloc, la raó principal sempre serà un principi moral, sigui quina sigui la perspectiva ètica que es tingui (religiosa o laica): la dignitat i inviolabilitat de la persona no pot justificar mai cap agressió física ni psíquica. La integritat física i moral de la persona té un valor incondicional i ha de ser respectada sempre, amb absoluta independència dels actes que hagi comès o tingui intenció de cometre, que han de ser combatuts solament amb càstigs justos, proporcionats i mai de caràcter corporal.

Però en segon lloc, per les conseqüències indesitjables que aquesta pràctica pot sempre tenir i que, de fet, sempre ha tingut i sempre tindrà. Si s'admet als agents públics l'ús de qualsevol tipus de coacció o violència sobre persones sospitoses, inevitablement (per molt estricta regulació que se'n faci) s'obrirà perillosament la porta a una espiral d'arbitrarietats, abusos i aberracions generalitzats de tota mena, a canvi de la simple possibilitat (mai seguretat) d'obtenir una informació que, en realitat, difícilment tindrà valor, ja que ja ha estat obtinguda coactivament. És més, sovint aquesta informació (una delació, una confessió...) pot comportar que s'acusi i condemni a persones innocents (com ja ha passat en tantes ocasions en la història) que van confessar per evitar més dolor o que van acusar falsament a tercers. En aquestes condicions, es pot pensar mai que amb informació obtinguda d'aquesta forma es podrà salvar alguna vida o prevenir cap delicte?

És evident la desproporció entre el mal que es causa amb la violència sobre el sospitós (que podria ser innocent) i la mera possibilitat d'obtenir (però no sempre) una informació absolutament viciada. A més, com se sap si és o necessari necessari torturar, i fins a quin punt, si sempre es desconeix del cert si aquella persona disposa de la informació que es busca?

Si s'ha pogut donar alguna vegada el cas, absolutament excepcional, que s'hagi obtingut amb coacció, violència, intimidació o tortura una informació que hagi evitat un atemptat, aquesta rara possibilitat no justifica autoritzar amb caràcter general la pràctica de torturar. A més, si es dóna un cas tan excepcional, i es demostra que aquesta informació realment no es podia haver obtingut de cap altra manera menys cruenta i que no es podia haver evitat el delicte de cap altra forma, aleshores els agents podrien ser exculpats. Totes les legislacions preveuen l'exculpació penal en casos extrems, quan es genera un mal per tal d'evitar-ne un de més greu (legítima defensa, estat de necessitat...). Per tant, ni pensant en aquests casos caldria legalitzar aquesta pràctica.

En defensa de l'Impost de Successions (ben regulat)

Últimament està creixent la pressió social en favor de suprimir l'Impost de Successions (que, com se sap, és el que grava la transmissió de bens per raó d'herència). S'ha creat una plataforma cívica que ho defensa i cada cop més gent s'apunta a aquesta reinvindicació. I, de fet, en molts països, com també en moltes comunitats autònomes espanyoles, aquest impost s'ha suprimit o reduït dràsticament.

A risc de quedar en absoluta minoria (o sol), penso que això és un error. Sempre m'ha semblat un impost just i necessari, per bé que ja sé que no té una gran trascedència econòmica en el conjunt de la recaptació de l'Estat (i, per tant, la seva supressió no necessàriament ha de comportar un descens important dels ingressos fiscals). Potser per això aquest impost tendeix a reduir-se i potser desaparegui aviat.

Amb tot, a mi em sembla un impost de justícia. Per dues raons evidents.

En primer lloc, l'impost de successions funciona de facto com la recuperació per part de la societat (a través de l'estat) d'una part de la riquesa que ella mateixa va contribuir a generar mitjançant el difunt, ja que la societat on aquest ha viscut i generat el seu patrimoni era la condició necessària (encara que no única) perquè aquest patrimoni es pogués crear. I, per tant, es bo que una part d'aquest patrimoni es dediqui a generar un benefici social.

En segon lloc, per una questió de justícia distributiva. El patrimoni té tendència a passar de generació en generació sense tenir gens en compte el mèrit dels beneficiaris en la seva creació (menys mèrit quan més generacions) i, sobretot, en una societat capitalista, té tendència a acumular-se, de manera que això contribueix a generar diferències socials. Per tant, l'Impost de Successions té la virtut de ser un petit corrector de les desigualtats socials no justificades.

S'acusa a aquest impost de ser discriminatori, confiscatori i globalment injust, però a mi em sembla tan just com ho són altres impostos directes, com el mateix impost sobre la renda. Sempre i quan, òbviament, estigui ben regulat: es mantingui en proporcions adequades i raonables (no pot endur-se una part excessiva de l'herència) i sigui progressiu (és a dir, a més patrimoni més taxa). També ha d'incloure correctius per no castigar als familars, com per exemple excloure l'habitatge habitual comú o altres bens essencials per a la vida dels familiars del difunt.

I penso que l'actual regulació d'aquest impost ja inclou bàsicament tots aquests elements, encara que, evidentment, tot es pot discutir i millorar i, en aquest sentit, potser seria bo elevar la quantia mínima de l'herència, per gravar solament als patrimonis d'una certa importància.

Se l'acusa també de castigar als negocis familiars, però això no és cert, perquè només tributa la part que era realment propietat del difunt (si el negoci era totalment d'ell, ja no era negoci familiar sinó personal) a més dels beneficis que el difunt hagués acumulat personalment i, a més, s'exclou el 95% del valor del negoci familiar quan l'hereu és familiar proper.

I se l'acusa de carregar més sobre les rendes més baixes, atès que les rendes altes poden escórrer el bulto a través de diferents mecanismes. Però això no és cert quan l'impost és progressiu, com és el vigent a Catalunya (és a dir, tributa poc o gens una herència petita i tributa molt una de gran) i sempre que hi hagi mecanismes seriosos per evitar el frau. I em temo que el frau i els mecanismes legals per evitar l'impost de successions (per cert, n'hi ha en qualsevol impost) no depenen tant de la importància de l'herència com de la conducta i moralitat del difunt i dels successors. (Algunes tècniques fraudulentes per evitar-lo són realment senzilles i barates, a l'abast de quasi tothom; però ara m'estalvio d'explicar-les; altres situacions que eviten l'impost no són pròpiament fraudulentes, ja que en elles no hi ha una veritable transmissió d'herència).

Finalment es diu que és discriminatori que a Catalunya es mantingui quan a altres llocs d'Espanya ha desaparegut. Això és cert. Però la conclusió pot ser la contrària: caldria que a tot arreu es mantingués aquest impost amb nivells similars, en comptes de suprimir-lo a casa nostra.

En conclusió, l'actual regulació d'aquest impost es pot millorar i corregir en alguns aspectes (i fins i tot es pot dir que la seva utilitat social és baixa) però, en termes globals, el concepte i estructura d'aquest l'impost són justos.

És l'hora de la banca ètica

Si alguna cosa ha demostrat la crisi econòmica que patim és que els mercats financers globals no solament no funcionen bé, sinó que poden fer molt de mal. En comptes de servir a l’economia i, per tant, a la satisfacció de les necessitats de les persones, a través de la gestió del crèdit i de l’estalvi, aquests mercats han promogut pràctiques especulatives inacceptables, adreçades a l’enriquiment d’uns pocs, les quals han generat un greu col·lapse financer en perjudici de tots, especialment dels sectors i dels països més desafavorits.

Aquest desordre se suma a pràctiques habituals de moltes entitats financeres que, en l’opacitat de les seva operatòria, afavoreixen activitats socialment perjudicials (algunes il·legals), com ara la fabricació i comerç d’armes, els negocis mediambientalment nocius, l’evasió fiscal, les operacions de rentat de diners....

Per tot això, és obvi que cal exigir una reforma en profunditat del sistema financer global, establint les normes, els controls i els organismes reguladors adequats per garantir la seva funció social a escala mundial.

Però, sobretot, i així ho recull el manifest conclusiu de la recent trobada catalano-balear de Justícia i Pau, ara és el moment de donar més suport que mai a aquelles iniciatives de banca ètica, que són una alternativa real i sòlida a les perversions del sistema financer.

La banca ètica, dit breument, són aquelles entitats que ofereixen serveis financers sense ànim de lucre i a partir de dos senzills principis bàsics:

- un principi negatiu: el destí dels seus fons no són mai activitats o projectes especulatius, il·lícits o que comportin perjudicis socials, cosa que es garanteix a través d’una estricta selecció dels beneficiaris, supervisada per comitès ètics independents.

- un principi positiu: els beneficiaris dels seus préstecs són principalment o exclusivament ONG o projectes que generen un benefici social especial (inclusió social, inserció laboral, cooperació al desenvolupament, protecció del medi ambient...) o persones que pel seu perfil tenen greus dificultats per accedir a un petit finançament per desenvolupar projectes viables d’autocupació.

La banca ètica és ja una realitat consolidada al nostre país, amb institucions ben diverses (Coop 57, Oikocredit, Tríodos Bank, FIARE...), perfectament autosostenibles, algunes de les quals ofereixen una àmplia gamma de serveis bancaris. Fer-se’n soci, fer-hi un dipòsit a termini o fins i tot obrir-hi un compte corrent en aquestes entitats són ja opcions ben fàcils, a l’abast de tots aquells que viuen incòmodes l’actual desgavell financer internacional, que volen ser coherents amb determinats principis ètics i que volen aportar el seu granet de sorra en favor d’un canvi real.

La banca ètica és, doncs, una poderosa eina a disposició de qualsevol ciutadà o institució, no solament per assegurar-se que els seus estalvis (per pocs que siguin) s’empren bé, sobretot en favor d’aquells que més ho necessiten, sinó també per donar suport a una economia diferent, veritablement al servei de les persones.

Des de Justícia i Pau, estem donant suport i apostant fa temps per aquestes entitats. A més, la nostra organització és un dels socis promotors (i client) de FIARE a Catalunya, una banca ètica propietat cooperativa d’una extensa xarxa d’entitats socials.

Per això, volem fer una crida a la ciutadania i les ONG compromeses amb la Justícia social (i en particular a totes les institucions d’Església), a decidir-se des d’ara mateix a fer confiança en aquestes entitats financeres.

Reptes de la Unió Europea

Avui s'acaba, afortunadament, aquesta lamentable campanya per les eleccions europees. No recordo haver seguit una campanya electoral tan nefasta, on el debat sobre els reptes europeus ha estat ben escàs i en la qual els partits s'han dedicat fonamentalment a insultar-se i barallar-se entre ells, de la forma més barroera, per qüestions que es decideixen a casa, no a Europa.

Penso que la campanya solament pot haver servit per afavorir encara més l'abstenció, que ja es preveia alta i que batirà records. Sens dubte, no haurà servit precisament perquè ens (re)il·lusionem amb el projecte de contrucció europea, ni per mostrar discursos polítics sobre Europa o la conjuntura política, econòmica o social internacional que estiguin mínimament a l'alçada de les complexes circumstàncies que vivim. Una llàstima.

Amb tot, jo exerciré el meu dret (i diria que la meva obligació) de votar, encara que sigui per triar l'opció que menys em desagradi.

Aprofito per reproduir aquí, la important reflexió que hem fet públic des de Justícia i Pau, sobre els que considerem que són els reptes actuals per a l'Unió Europea, que potser pot ajudar una mica a triar candidatura als indecisos:

***

Comunicat de Justicia i Pau amb motiu de les eleccions al Parlament Europeu

El proper dia 7 de juny, la ciutadania europea ha estat cridada a elegir els seus representants en el Parlament Europeu. Com ja és habitual en cada convocatòria electoral, Justícia i Pau vol fer públiques les seves reflexions al respecte.

1. D’entrada, fem una crida a participar de forma responsable en aquesta convocatòria, sigui quina sigui la valoració que es faci de la situació del procés de construcció europea. Una alta participació és sempre un factor d’enfortiment de la democràcia, atès que contribueix a vincular més intensament als responsables polítics de qualsevol àmbit amb els punts de vista i les necessitats dels ciutadans.

2. Com ja hem afirmat en altres ocasions, considerem que el procés de construcció europea és beneficiós per a Europa i els seus ciutadans, com un espai que afavoreix la pau, la cohesió social, els drets humans, la democràcia i la col·laboració a tots nivells entre els països membres en benefici de tots ells i també de la comunitat internacional.

3. En aquest sentit, desitgem que l’inici d’aquest nou mandat parlamentari sigui una ocasió per reprendre amb més il·lusió i energia aquest projecte, per tal de portar-lo a l’alçada dels reptes de l’actual conjuntura històrica i corregir-ne alguns dels seus dèficits actuals.

4. Per això, fem una crida als futurs membres del Parlament europeu per tal que treballin decididament en favor d’una Unió Europea que afronti almenys els següents grans objectius:

- Una Europa més democràtica. Cal avançar cap a institucions europees més pròximes als ciutadans, els quals han de poder determinar-ne la seva orientació política, i superar així l’excessiu control actual per part dels governs dels estats membres. Això exigeix, entre d’altres, simplificar i desburocratitzar l’estructura de la Unió i atorgar una major capacitat política i legislativa al Parlament. En aquest sentit, cal reformar el sistema d’elecció del Parlament, per tal d’ajustar les circumscripcions electorals a la realitat plurinacional dels estats membres, garantir una major proporcionalitat amb el seu pes demogràfic i alhora permetre la presentació de llistes obertes d’àmbit europeu.

- Una Europa que reconegui i permeti sumar les nacions i cultures que la integren, més enllà de l’actual unió d’estats dirigida pels seus governs. Això és un repte urgent, tant en el terreny simbòlic, cultural i lingüístic com de cara a les possibilitats de participació política a escala europea d’aquestes realitats nacionals.

- Una Europa compromesa amb la pau, que aposta decididament pel desarmament i la disminució progressiva de la despesa militar, pel control del comerç d’armes (amb aplicació estricte de la Posició Comuna europea aprovada en aquesta matèria), per la confiança mútua entre els països i la diplomàcia preventiva, pel multilateralisme i per la resolució pacífica dels conflictes, i que renuncia als seus vigents projectes de caràcter inequívocament armamentista i militarista que generen inseguretat.

- Una Europa més social, no obsessionada pel creixement econòmic o pel desenvolupament d’un mercat competitiu, i que aposta per l’adopció de veritables polítiques socials comunes (sobre condicions de treball, plena ocupació, lluita contra la pobresa, habitatge, seguretat social..., etc.), tot establint un marc reforçat de protecció dels drets econòmics i socials.

- Una Europa promotora de la justícia econòmica i social universal, que es compromet definitivament:

a) amb l’ajut oficial en favor del desenvolupament i dels drets humans en els països empobrits, assolint urgentment almenys el 0,7 del PIB i promovent-hi la transferència de tecnologia,

b) amb la cancel·lació immediata i total del deute extern dels països més pobres,

c) amb l’aplicació de regles justes en el comerç internacional (eliminant les pràctiques europees deslleials, especialment les que genera la seva actual Política Agrícola Comuna),

d) amb l’adequada regulació del comportament de les companyies transnacionals, per tal d’evitar pràctiques socialment o ambientalment abusives.

e) amb l’eliminació dels paradisos fiscals i el secret bancari que faciliti l’evasió fiscal

f) amb la integració social i la decidida protecció dels drets humans dels immigrants, incloent el dret a immigrar de forma ordenada (i, per tant, revisant a fons la recent Directiva sobre retorn), g) amb una rigorosa protecció dels ecosistemes i del medi ambient a tot el món,

h) i, finalment, en favor d’una profunda reforma del sistema econòmico-financer global, per posar-lo veritablement al servei de la satisfacció de les necessitats de tots els homes i dones del món.

Justícia i Pau de Barcelona

2 de juny de 2009

Pas enrera en la persecució de crims contra la humanitat

Fa dies que no aconsegueixo trobar temps per escriure en aquest blog i se m'acumulen els temes sobre els que volia parlar. Començo amb un d'ells.

Ha trascendit que el Govern espanyol treballa per pactar una possible reforma legal per limitar la competència dels tribunals espanyols per a perseguir crims de guerra i genocidis comesos en altres països (el que es coneix com a jurisdicció universal) i reduir-la solament als casos en què hi ha víctimes espanyoles o en els que el sospitós es troba en territori espanyol.

Aquesta iniciativa, de prosperar, seria un lamentable pas enrera en la protecció universal dels drets humans, a la que ve obligat l'estat espanyol.

El tema és complex i requeria una reflexió pausada i rigorosa, però intentaré resumir aquí alguns elements per justificar la meva opinió.

La jurisdicció universal es refereix solament a genocidi, crims de guerra o contra la humanitat, i solament actua quan l'estat en el que s'ha produit el crim no vol o no pot actuar. Per tant, és sempre subsidiària.

Aquesta jurisdicció universal té dues potes necessàries: la dels tribunals nacionals i la dels tribunals internacionals.

La dels tribunals internacionals (per exemple el Tribunal Penal Internacional) és sempre preferible a la dels tribunals nacionals, ja que aquesta última comporta difícils problemes polítics i jurídics i pot ser usada pels estats en pro d'interessos ocults diferents als que la justifiquen.

En realitat, si la jurisdicció de tribunals internacionals fos prou forta i prou universal, la dels tribunals nacionals seria innecessària i, fins i tot, es podria suprimir.

Però encara som molt lluny d'una jurisdicció internacional forta (per exemple, molts estats importants no reconeixen i boicotegen al tribunal penal internacional, com ara EUA, Rússia, Israel...).

Per això, els tractats internacionals sovint obliguen als estats signants a assumir competències en matèria de jurisdicció universal en el seus propis tribunals. Espanya, en això, és dels països més avançats i té o ha tingut desenes de processos judicials en diferents jutjats. Casos sobre Guantánamo, Gaza, Xile, Argentina, Guatemala, Ruanda...

Ara bé, com que això comporta greus problemes diplomàtics al govern espanyol i pot perjudicar els interessos immediats d'Espanya, és per aquest motiu que el govern (com ja han fet també altres governs europeus) vol reformar la llei per limitar dràsticament aquesta jurisidicció universal espanyola. A més, el Govern dóna ordres a la fiscalia perquè s'oposi a la continuació d'aquests processos judicials.

Com ja he dit, això em sembla un error, un greu pas enrera en la protecció universal dels drets humans, atès que significa renunciar a aquesta necessària i justa tasca en base a simples interessos nacionals.

Ara bé, això no vol ni que la regulació espanyola en aquest tema sigui perfecte (és millorable), ni que tots els jutges sempre en facin bon ús.

En tot cas, cal oposar-se a aquesta reforma, així com demanar al govern que pressioni als estats amics afectats per processos a Espanya, demanant-los que, si no els agrada la competència judicial espanyola, jutgin ells mateixos als seus nacionals i que ratifiquin el tribunal penal internacional. Això faria que la jurisdicció espanyola hagués d'actuar en molts menys supòsits.

L'agenda comuna del Tercer Sector

Els passats dies 26 i 27 de març va tenir lloc el Segon Congrés del Tercer Sector Social, organitzat per la Taula del Tercer Sector, xarxa que aplega més de 3000 entitats sense ànim de lucre dedicades a l’atenció a les persones i la inclusió social. Aquest esplèndid Congrés ha estat una mostra de la importància d’aquest sector al nostre país (que representa més del 3% del PIB) i la seva immensa aportació a la cohesió i el benestar socials.

Vaig ser convidat a participar en el Congrés, en tant que president de la Federació Catalana d’ONG per al Desenvolupament, en un debat que tenia per títol “l’agenda comuna del tercer sector”.

En la meva intervenció vaig partir de la definició més àmplia de Tercer Sector, entès com aquell conjunt d’organitzacions que no pertanyen als poders públics, ni tampoc tenen una finalitat de lucre a partir de la oferta de bens o serveis en el mercat.

Partint d’aquesta definició purament negativa i de fronteres difuses, el tercer sector mostra una amplitud, pluralitat i complexitat extraordinàries, per la seva enorme diversitat d’orígens, filosofies, objectius, formes jurídiques (associacions, fundacions, entitats religioses, cooperatives, col·legis professionals, sindicats...), i àmbits d’actuació, sovint superposats (moltes entitats treballen simultàniament en diversos àmbits).

En aquest sentit, el tercer sector inclou molt diferents “subsectors” d’actuació, que van des de l’atenció a les persones i la inclusió social (l’àmbit més propi de la Taula del Tercer Sector), amb les seves múltiples especificitats (infància, gent gran, immigració, sense sostre, discapacitat, lleure, presons, inserció laboral...), passant per les ONG de cooperació al desenvolupament, les de defensa dels drets humans i les del moviment per la pau, les entitats privades educatives, les de caràcter cultural (amb les seves múltiples facetes), les entitats i institucions religioses (cada cop més plurals), les ecologistes, les de caràcter gremial o professional, les d’àmbit veïnal, les de consumidors i usuaris, fins arribar a l’àmbit sindical. (Partits polítics i associacions empresarials són un cas a part, degut a les seves vinculacions amb el primer i segon sector, respectivament.

L’heterogeneïtat d’aquest món fa difícil que hi pugui haver una agenda comuna. En tot cas, el que és innegable és que existeixen reptes i necessitats que poden ser comuns a una majoria o gran part d’aquestes organitzacions o de subsectors i, per tant, potser hi pot haver diverses agendes comunes.

És en aquest sentit que vaig apuntar deu possibles grans reptes que poden ser àmpliament compartits (molts dels quals van ser objecte de debats en el marc del congrés).

Molt resumidament, serien: 1) en primer lloc, precisament, l’esforç d’identificar quines serien les agendes i reptes comuns a la major part del sector o als diferents subsectors), 2) la necessitat construir xarxes i espais àgils transversals de coordinació i treball conjunt que articulin la major part del sector i els principals subsectors (posant com exemples a la mateixa Taula del Tercer Sector o els Fòrums Socials catalans), 3) reforçar la seva incidència política, que es troba per sota de la seva potencialitat, 4) elaborar i aplicar codis ètics d’actuació per als diferents subsectors, per tal d’avançar cap a una major transparència i legitimitat social, 5) incorporar més i millors mecanismes d’avaluació de les activitats, per tal d’assegurar la seva qualitat, 6) millorar els mecanismes de col·laboració entre entitats públiques i tercer sector, enfortint el suport polític, jurídic, institucional i financer que ha de donar l’Administració pública, 7) establir un marc de relacions laborals propi que respongui als valors i a les especificitats de la major part del sector, ben diferents de la realitat del món de l’empresa i de l’administració, 8) consolidar pràctiques sistemàtiques de consum de les entitats dins del propi sector, a través de la “compra social”, que inclou el finançament ètic, els productes de comerç just i ecològics, els serveis oferts per entitats d’inserció, etc), 9) ampliar el suport social a les entitats, tant de recursos humans (voluntariat) com econòmics (aconseguint una millora en els beneficis fiscals de les donacions) i, finalment, sense ànim d’exclusivitat, 10) contribuir més eficaçment a la integració social de la immigració, qüestió clau en aquests moments per a la cohesió social, en la qual el tercer sector té un paper clau.

En el naixement d'un fill

M'acaba de néixer el meu segon fill.

Aquest és probablement un dels millors regals que hom pot rebre en aquesta vida.

Un regal que només pot tenir un autor: aquella realitat misteriosa que és font de tota vida i que, en moments com aquest, es revela esplèndidament amb tota la seva immensa generositat i majestuositat.

No em queda sinó dedicar-me a contemplar i a agrair aquesta meravella. I intentar fer-me digne d'aquest acte d'amor absolutament immerescut.

Per això, amics lectors, permeteu que durant una temporada aquest blog s'actualitzi poc.

Reflexions de la Comissió Catòlica Internacional de les migracions. Els immigrants no són simple mà d'obra

Aquests dies hem tingut el goig de comptar amb la presència a Barcelona del secretari general de la Comissió Catòlica Internacional per a les Migracions (CCIM), Johan Ketelers, convidat per Justícia i Pau per impartir una conferència sobre migració i crisis econòmica i per entrevistar-se amb la Plataforma d'entitats catòliques amb els immigrants.

Les reflexions de Johan Ketelers m'han semblat especialment interessants. Aquest belga flamenc, pare de família, i antic director de la Caritas Belga, ha volgut trasmetre alguns missatges que em semblen absolutament cabdals. El més important: els moviments migratoris són un complex fenomen global de gran abast que no pot continuar sotmès a les polítiques i interessos particulars de cada país, sinó que reclamen una governança global. Per això, considera imprescindible que existeixi un organisme internacional, vinculat a Nacions Unides, que estableixi un marc polític mundial sobre les migracions i promogui la definició d'un estatus jurídic que protegeixi als migrants econòmics, a la mateixa alçada de l'actual l'estatut de refugiat polític previst als tractats internacionals.

En aquest sentit, ha lamentat que els governs ocidentals no vulguin ratificar la convenció internacional de drets dels treballadors migrants, malgrat que ens molts casos això no significaria canvis importants en la seva legislació.

També ha alertat que cap país pot prentendre avançar pel seu compte unilateralment en marcs reguladors propis, que generarien un perillós efecte crida, a la llarga contraproduent, sinó que han de pressionar per tal que els avanços es facin a escala regional o internacional.

D'altra banda, Ketelers ha qüestionat l'actual tendència a reduir el fenomen migratori a la seva pura dimensió econòmica i a considerar l'immigrant simplement com a mà d'obra, enlloc de com a ésser humà, amb els seus drets humans i dignitat, les seves esperances i expectatives i que viu en família. Els governs tenen dret, i ha de ser així, de regular la immigració per tal que aquesta sigui ordenada i no superi certs límits, però aquesta regulació no es pot fer exclusivament en base a criteris economicistes de simple interès egoïsta, basats en el curt termini i en les expectatives electorals.

La CCIM, amb seu a Ginebra (Suïssa), és una organització catòlica internacional creada l'any 1951 per la Santa Seu, formada per la major part de Conferències Episcopals del món, que té per missió vetllar, a escala internacional, pels drets i la dignitat dels refugiats i emigrants en general. Això ho fa tant amb operacions sobre el terreny en diferents països, asssitint poblacions desplaçades (sovint en col·laboració amb l'ACNUR o altres agències), com també actuant davant les Nacions Unides i altres organismes internacionals oferint el seu punt de vista i recomanacions.

És una llàstima que la veu de persones i institucions catòliques com aquesta, que fan aportacions interessants al reptes que viu la humanitat, passin tan desapercebudes per a l'opinió pública mundial, que només rep informació eclesial relacionada amb unes poques qüestions polèmiques.

Arrenca el VIIII Fòrum Social Mundial, a Belem do Parà (Brasil)

Des del 25 de gener fins a l'1 de febrer s'està desenvolupant la VIIIena edició del Fòrum Social Mundial, aquest cop a una ciutat en plena Amazònia brasilera, Belem do Parà.

Com en edicions anteriors, hi participen al voltant de cent mil persones, que representen desenes de milers d'ONG, entitats, grups religiosos, col·lectius de tota mena i moviments socials que treballen en més de 150 països en favor dels drets humans, la justícia social, la pau, el sistema ecològic i altres causes solidàries, des d'una perspectiva crítica amb les estructures sociopolítiques actuals.

En aquesta edició estant tenint un paper destacat els debats i les activitats relacionades amb la crisis financera i econòmica mundial, el canvi climàtic i les alternatives a l'actual model de desenvolupament.

Un dels aspectes més importants d'aquest fòrum serà la participació massiva de col·lectius indígenes brasilers, que hi porten les seves lluites en favor dels seus drets col·lectius com a pobles i en defensa de l'Amazònia, tan castigada per la desforestació humana, així com dels moviments que lluiten per una Amazònia sostenible, solidària i democràtica.

De fet, el Consell Internacional del Fòrum Social Mundial va triar aquesta localitat com a seu del Fòrum 2009 per fer visible el paper estratègic que té la regió amazònica per a tota la humanitat, tant pel seu alt valor ecològic com per la intensitat del treball de moviments socials indigenistes o altermundistes que hi actuen.

En total, hi ha programades més de 2400 activitats (assemblees, seminaris, tallers, cerimònies, cites esportives, activitats culturals...) proposades i gestionades per les organitzacions participants.

Com cada any, l'organització per la que treballo, Justícia i Pau, hi ha enviat una delegació, formada per vuit persones, que hi organitzen, juntament amb altres ONG, espais de debat sobre diverses temàtiques, així com una trobada de comissions de Justícia i Pau de tot el món presents al Fòrum.

Malauradament, per raons professionals i familiars, jo aquest any no hi he pogut anar, però seguiré ben d'aprop les cròniques que envien els nostres delegats, que trobareu a la web de Justícia i Pau. També la Federació Catalana d'ONG per al Desenvolupament, que presideixo, hi ha enviat una delegació, així com moltes altres entitats catalanes. Com en les edicions anteriors, la presència catalana en el Fòrum és realment intensa.

És interessant destacar també que, prèviament a l'inici del Fòrum i íntimament relacionat amb el seu esperit, han tingut lloc altres trobades importants específiques, ja tradicionals, com ara el VI Fòrum Mundial de l'Educació i III Fòrum Mundial de la Teologia de l'Alliberament.

Val la pena que fem un seguiment des de Barcelona d'aquesta nova edició del Fòrum Mundial, un espai innovador que, des dels seus inicis, constitueix un extraordinari catalitzador d'energies col·lectives en favor d'un món més just.

Vaga de jutges: una protesta legítima i necessària

La vaga que han anunciat col·lectius importants de Jutges a nombroses poblacions a Catalunya (i a bona part d'Espanya) és la conseqüència inevitable d'un malestar més que justificat davant de l'històric abandonament de la Justícia per part dels successius governs de l'estat.

Durant dècades i dècades, els jutges, fiscals, advocats, professionals en general que ens movem entorn la justícia i, sobretot, els usuaris, hem lamentat i patit una situació desastrosa, deguda a la crònica insuficiència de mitjans materials, instal·lacions, personal i lleis processals adequades per al bon funcionament del sistema judicial en una societat complexa i altament litigiosa com la nostra.

La conseqüència d'això és la saturació, la ineficàcia, l'extraordinària lentitud en la resolució dels expedients, la mala atenció al ciutadà, l'acumulació de sentències sense executar, decisions que es prenen a corre cuita... En algunes jurisdiccions s'ha arribat a extrems increïbles. Jo com a advocat ho he patit sempre en la meva carn. Sense anar més lluny, ara tinc sobre la taula els papers d'un procés penal que ha estat quatre anys pràcticament parat en un armari d'un jutjat de Martorell.

La resposta governamental al desgavell sempre ha estat absolutament insuficient, sempre amb comptagotes i sempre per darrera de les necessitats. Mai ha estat una veritable prioritat política, més enllà de la retòrica. Al contrari, es fan lleis i més lleis que carreguen sistemàticament de més feina i pressió als tribunals, però no s'inverteix mai en els mitjans necessaris per assumir més volum d'activitat i en modernitzar d'una vegada l'oficina judicial, que en alguns aspectes funciona encara amb mecanismes del segle XIX.

Arriba un moment que cal dir prou i exercir una pressió que doni resultats. Per tant, em sembla molt bé que aquests col·lectius de jutges facin una demostració de força sense precedents, que ha posat ja al govern espanyol molt nerviós i sembla que es comenci a moure.

S'ha volgut desautoritzar aquesta protesta al·legant, sense cap fonament, que els jutges no tenen dret de vaga. Però la Constitució reconeix amb caràcter general el dret fonamental de vaga i no hi ha ni una sola norma legal que n'exclogui als jutges. No s'ha donat cap raó sòlida d'aquesta negativa, més enllà del tòpic de dir que els jutges "són un poder de l'estat", com si els funcionaris de qualsevol altra instància de l'administració no fossin també part d'un poder de l'estat. Els jutges, quan prenen decisions sobre una qüestió jurisdiccional, són un poder de l'estat, però ells són persones, treballadors al servei de l'estat i tenen dret a fer vaga com qualsevol altre treballador. Altra cosa és que s'estableixin importants serveis mínims i que se n'exclogui a alguns tribunals específics per raó de la seva comptència justament en decidir sobre possibles conflictes legals derivats de la vaga. Fora d'això, no hi pot haver més restriccions. Això posa sobre la taula que fora bo i urgent que el legislador reguli algun dia l'exercici del dret de vaga d'aquest col·lectiu especial que són els jutges. Però si això no s'ha fet, ara no valen excuses.

Què li demano a Mr. Obama?

Sommiar és gratis. Per això, m'agradaria fer-li saber al nou president dels EUA quines polítiques espero d'ell, en tant que ciutadà afectat per les seves decisions, és a dir, quines coses penso que realment sí poden fer.

En política exterior ja seria hora que els EUA ratifiquin el Tractat del Tribunal Penal Internacional, el Tractat contra les mines terrestres i el Tractat de prohibició de les bombes clúster i se sumessin al consens de Kyoto, entre d'altres. Caldria també que procedissin a retirar les seves tropes de l'Iraq (com ja ha promès) i també de l'Afganistán, promovent-hi solucions internacionals multilaterals, que tanquessin ràpidament Guantánamo (segons promet), prohibint absolutament l'ús de la tortura, i que procedissin a replegar significativament els seus milers i milers de soldats, bases militars, avions i vaixells que tenen pel món.

Caldria que donessin un nou impuls al desarmament (el propi i el del món), especialment el nuclear, químic i bacteriològic, reduissin la seva immensa despesa militar i restringissin les seves exportacions d'armes.

Alhora, caldria que donessin un impuls al procés de reforma de les NU a fi de democratitzar-les i dotar-les de més poder, suprimint o restringint el dret de veto al Consell de Seguretat. Igualment, haurien de promoure una forta reforma de les institucions financeres i econòmiques internacionals (Banc Mundial, FMI, OMC...), per fer-les més democràtiques, més capaces de controlar els mercats de capitals i l'especulació i més favorables al desenvolupament just de tots el pobles.

Li demano també que els EUA apostin pel comerç just i equitatiu a escala mundial, renunciïn a les seves proteccions aranzelàries que perjudiquen les economies de molts països pobres, promoguin decididament la reducció del deute extern dels països més desafavorits, assoleixin el 0,7 del seu PIB d'ajut al desenvolupament i promoguin impostos internacioanls per ajudar al desenvolupament dels pobles empobrits, les energies renovables i la defensa del medi ambient.

Caldria, a més, que s'impliquessin a fons en la resolució de tants conflictes armats on la seva política és influent (Palestina, Congo, Somàlia, India-Pakistan, Sàhara....) i cultivin relacions pacífiques amb tots els països del món.

A nivell intern, seria hora que s'anunciés la il·legalització de la possessió d'armes i l'abolició de la pena de mort, que es procedís a reduir el seu immens sistema penitenciari, on viuen recluses més de dos milions de persones i promoguin un debat (que ha de ser mundial) sobre la utilitat i efectes de la repressió penal del tràfic de drogues. Així mateix, haurien de promoure dins dels EUA l'accés de tothom a una assistència sanitària i a una educació de qualitat, protegint els col·lectius més marginats.

Penso que no demano res que no sigui de sentit comú ni impossible (yes, you can), però en temo que demano massa... Si el nou president Obama avancés decididament en bona part d'aquests objectius, començaré a pensar que el canvi de president (més enllà del color de la seva pell o l'origen social) ha estat realment històric, cosa que, si em permeteu, dubto.

Judici absurd al Lehendakari Ibarretxe i a Patxi López

Aquesta setmana hem viscut un nou exemple de la irracionalitat en la que ha caigut la denominada "lluita contra el terrorisme" en el nostre país. El judici (o solament l'inici de judici) al president del Govern Basc i al líder de la oposició del PSE al Parlament de Vitòria per haver-se reunit amb Arnaldo Otegui i altres líders polítics de l'esquerra independentista basca durant l'últim i fracassat procés de pau.

Ja és trist veure com molts liders polítics, partits, periodistes i col·lectius de ciutadans pretenen abusar de la justícia en favor d'interessos partidistes o particulars poc edificants, però això, avui dia, per desgràcia, s'ha convertit en habitual. Però al que no m'acostumo és a veure com membres del poder judicial es deixen arrossegar sovint per aquestes maniobres, sigui per la pressió mediàtica, els climes d'opinió o els seus propis prejudicis en la interpretació de les lleis.

L'acusació, sostinguda per vàries associacions de ciutadans, hagués hagut de ser desestimada i el procés sobreseït per part del jutge instrucció, sense arribar a judici, per absoluta manca de fonament (sobretot quan existeix un precedent en el que el Tribunal Suprem ja ha dit que el president Zapatero no va cometre cap delicte en promoure reunions similars).

El fet que els partits polítics dels quals han format part Otegui i companyia hagin estat il·legalitzats (Batasuna, EH, etc) i les seves activitats prohibides no suspén ni pot suspendre (i així ho ha dit prou vegades el Tribunal Constitucional) el drets individuals de les persones físiques que formaven part d'aquests partits, entre ells el dret a la lliure expressió o el dret de reunió. Però el que encara és més absurd és dir (com fan les acusacions) que el fet de reunir-se amb aquestes persones suposa col·laborar en un delicte de desobediència a la prohició judicial a aquestes persones de dur activitats polítiques. A banda del dret (i el deure si es vol aconseguir la pau) del Lehendakari o de qualsevol ciutadà a reunir-se amb aquestes persones per parlar de política, és totalment absurd dir que reunir-se amb elles, és "col·laborar" en una desobediència, forçant fins a l'extrem la interpretació de les lleis.

La llàstima és que el tribunal encarregat de jutjar el cas, en comptes de declarar que no hi havia delicte i posar les coses al seu lloc, ha preferit sobreseïr la causa per una qüestió formal que és discutible. El motiu: que perquè hi hagi judici cal que hi hagi acusació del Fiscal o dels perjudicats del delicte i en aquest cas només ho feien ciutadans no perjudicats, emparant-se en la denominada "acusació popular" prevista a llei espanyola. Ara bé, la jurisprudència sobre això és contradictòria, i més aviat sembla raonable que, sempre que hi hagi indicis de delicte, el judici vagi endavant encara que no hi hagi acusació de la Fiscalia. Almenys per una raó: en el nostre país la Fiscalia depèn en últim terme del Govern. Per tant, l'acusació popular és, justament, la garantia que els delictes, fins i tot quan no hi ha víctimes (o aquestes no ho volen) seran jutjats igualment encara que això no interessi al Govern de torn.

Veurem com acaba tot això, però no es pot descartar que el procés torni a la fase de judici.

PD. Febrer 2010. Per fi s'ha imposat la sensatesa. El Tribunal Suprem ha absolt al ex lehendakari Ibarretexe i resta d'acusats, no per qüestions formals discutibles, sinó perquè considera que la seva conducta no era delicte. El cas no hagués hagut d'arribar ni a judici. Espero que prenguin nota els magistrats que van dictar la sentència i sobretot el que va possibilitar el judici. Llàstima que arribi després que el mal ja està fet, en haver sotmès a pressió i a pena de banqueta al Lehendakari. Ara que ja no exerceix i el mal ja està fet, la sentència sembla òbvia i passa sense gaires repercussions polítiques ni mediàtiques. Van actuar els Magistrats sota contaminació de criteris polítics-mediàtics? Per què els dirigents polítics del PP que van fer sang d'aquelles reunions amb Batasuna no demanen disculpes per la seva absurda i immoral posició? Per què la manera de fer política és a vegades tan fastigosa?

Els crims del govern d'Israel i de Hamas no són legítima defensa

Estem assistint dia rera, amb horror i dolor, el nou episodi de violència a Palestina. Segurament poques coses noves es poden dir (els diaris van plens d'opinions i entrevistes de tota mena) que ajudin comprende millor el què està passant o que puguin contribuir a la pau.

Ja he dit en el meu comentari anterior que jo no tinc un coneixement prou expert del conflicte que em permeti aportar-hi més elements per a l'anàlisi. No obstant això, no puc resistir a la necessitat d'expressar, un cop més, algunes de les reflexions que em faig.

En primer lloc, sento una mala consciència pel fet que jo i tots plegats (governants, mitjans de comunicació, lectors, ONG, activistes de pau...) estem dedicant una atenció a aquest conflicte que malauradament no dediquem a altres conflictes armats que tenen lloc en el món, alguns tan llargs, tan complexes i tan sagnants, si no més, que el de Palestina. La llista seria molt llarga. Evidentment, cal que ens en seguim preocupant per Palestina, i molt, però no siguem tant selectius i interroguem-nos per quines són les raons que ens fan tan despreocupats per altres guerres i no per aquesta.

En segon lloc, la sensació (i potser això va lligat a la reflexió anterior) que, en general, les informacions, anàlisis i aproximacions que se solen fer poques vegades se salvan d'un cert prejudici en favor o en contra d'algun dels actors implicats, que fan perdre objectivitat o capacitat de judici i sovint es justifica o es comprén la violència d'uns i es tendeix a condemnar solament la dels altres. El conflicte és potser massa proper i va massa lligat a episodis de la nostra història (des de les persecucions als jueus i el genocidi, passant per la guerra freda o per les lluites entre "esquerres" i "dretes") i als interessos de molts governs occidentals, que la imparcialitat sol ser un fet excepcional. I ho dic conscient que, per molt que ho intento, potser jo tampoc sigui imparcial. Que això passi no és una anècdota, perquè el fet que l'opinió pública mantingui unes o altres posicions influeix en els governs i això acaba repercutint sempre d'una manera o altra en qualsevol conflicte.

En tercer lloc, i ja entrant en la qüestió de fons, vull expressar, potser repetint el que ja he dit aquí o en altres llocs, que em sembla que la violència del govern israelià i la de Hamas són profundament irracionals i immorals (per bé que la d'Israel és més salvatge) i totes dues són moralment responsables del patiment de la població civil de Gaza i de les víctimes que s'estan produint. Ambdues al·leguen que es defensen de l'agressió de l'altre i això, suposant que sigui la seva veritable i única motivació, no converteix la defensa en moralment legítima. Israel no pot defensar-se causant més dolor, mort i destrucció d'innocents que la que pretén evitar (a més d'incomplir lleis internacionals, usar armes prohibides i obstaculizar l'assistència humanitària) i sap que per aquesta via difícilment aconseguirà el que es proposa. Hi ha altres camins.

Hamas, que no ha deixat de llençar coets des de molt abans de l'atac israelià, a més d'agredir innocents, sap que això genera i alimenta el bloqueig (que diu combatre) i també una resposta violenta d'Israel contra la població palestina i sap que d'aquesta manera no aconseguirà cap avanç en les seves pretensions (per justes que fossin), i menys l'absurda pretensió que desaparegui l'Estat d'Israel. No s'entén que molts dels que denuncien, amb raó, els crims d'Israel, no condemnin severament aquesta altra violència absurda.

Ambdues violències van íntimament ligades, es retroalimenten des de fa seixanta anys i s'han de combatre conjuntament, encara que siguin de diferent intensitat.