divendres, 29 d’agost del 2008

Ens acostem a 10000 presos a Catalunya



Probablement abans que acabi l'any, Catalunya arribarà a assolir la fatídica xifra de 10.000 persones encarcerades en les seves presons (centres de menors a part), que és la xifra més alta de la seva història, amb una de les taxes d'empresonament per habitant més altes d'Europa Occidental.

Aquesta és la previsió que fa la Secretaria de Serveis Penitenciaris i Rehabilitació de la Generalitat, que espera acabar l'any 2008 amb uns 10.300 presos.

Si descomptem el moment excepcional i breu del final de la guerra civil (amb l'encarcerament massiu d'ex-combatents i presos polítics), aquesta xifra és la més alta de la història, tant en termes absoluts com relatius. Actualment, amb uns 9800 presos, la taxa d'empresonament per habitant és de 137 per cada 100.000.

En cas de ser un estat, Catalunya ocuparia ja en aquests moments el quart lloc en el rànking dels països d'Europa Occidental, solament per darrera del Regne Unit, Espanya i del cas especial de Luxemburg (vegeu les taules que ofereix l'International Service for Prisons Studies). Si ho comparem amb el conjunt de països de la UE, a Catalunya solament la superarien el tres països citats i els països del Est ex socialistes (Polònia, repúbliques i bàltiques, Txèquia, Eslovàquia, Hongria i Bulgària).

Si mirem el conjunt d'Espanya, la situació encara és pitjor, atès que s'ha arribat als 71.400 presos, és a dir, 156 per 100.000 habitants. Si desagreguem els presos de Catalunya, la taxa espanyola seria de 161, la qual cosa situaria a Espanya en el núm. 1 del rànking d'Europa Occidental, el 7 de la UE (sobre 27) i el núm.13 dels 56 països del continent.

Les xifres són greus, perquè el creixement de la població reclusa, tant a Catalunya com al conjunt de l'estat, és constant des de dels anys 80, s'ha accelerat a partir dels anys 2000 i no hi ha cap indici que porti a pensar que s'ha d'aturar. A l'extraordinari cost per a l'estat (i per a la Generalitat, amb la seva actual crisi financera) que representa aquest creixement, cal sumar-hi la massificació, que deteriora les condicions de vida i impedeix aplicar programes de tractament i prestacions de qualitat per afavorir la reinserció social.

Amb aquest ritme de creixement, l'extraordinari programa de construccions de nous centres penitenciaris molt probablement quedarà aviat superat, i s'omppliran tots ells per sobre de la capacitat òptima. A més, molts ens temem que la Conselleria de Justícia utilizi en els centres en projecte o en construcció el criteri que ha aprovat ja per al futur Centre de Preventius de Barcelona (que substituirà la Model): incrementar-ne la capacitat màxima prevista per al centre per sobre de la xifra de 750, trencant així el model de centre petit-mitjà que el nou Govern havia presentat com a nova aposta política i tornant així al greu error dels macro-centres penitenciaris (del Governs de CIU i també dels governs espanyols), amb capacitat per més de 1000 o 1500 presos, amb totes les greus dificultats per al seu bon govern i la bona convivència (és el cas de Quatre Camins, Brians-I i Brians II).

Quines són les raons d'aquestes xifres tan altes i d'aquest creixement constant? És clar que no hi ha cap augment global significatiu de la criminalitat. Davant d'això, molts apunten falsament a l'increment de la immigració (i de la població reclusa) o al creixement de població en general. Per sort, el Govern no ha caigut en aquest greu error, que afavoriria la xenofòbia. Malgrat ser cert que el nombre i el percentatge d'estrangers empresonats és cada cop més alt (ara són ja el 40%), això no explica el creixement. D'una banda, el creixement va començar molt abans de produir-se l'acceleració de la immigració i abans de començar el creixement de la ratio de presos estrangers. D'altra banda, molts altres països europeus amb unes taxes de població estrangera similars o superiors (com ara França, Alemanya, Suïssa...) tenen ratios globals d'empresonament inferiors a les nostres. A més, és tracta d'un creixement superior a l'increment de la població total, ja que no és solament un creixement en termes absoluts sinó també de les taxes de presos per cada 100.000 habitants.

En realitat, el creixement de la nostra població reclusa es deu clarament a les continues i múltiples reformes del Codi Penal espanyol que, sobretot de 1995, impusaldes tant pel PP com pel PSOE, han anat allargant cada cop més la durada de les penes de presó.

Aquest enduriment s'ha aplicat, d'una banda, als delictes de terrorisme (ara ja amb penes que s'acosten a la cadena perpètua, i que també castiguen més durament qualsevol delicte menor qualificat de terrorista, com la kale borroka). Però s'ha aplicat també a la major part de delictes més freqüents (robatori i tràfic de drogues) i ha previst també penes de presó per a nous delictes (com ara els de trànsit). I no solament s'han allargat moltes de les penes de presó, sinó que s'ha donat més marge als jutges per aplicar la presó abans de judici (la presó provisional) i, a més, s'han posat majors restriccions a l'accés al medi obert o a la llibertat condicional dels penats. Els informes de la Secretaria de Serveis Penitenciaris mostren clarament també que l'accés a aquestes possibilitats va en retrocés tant en termes absoluts com en tants per cent.

Davant d'aquest panorama, no hi ha cap govern ni cap força política que plantegi amb valentia el que aquesta situació reclama: una reforma urgent i a la baixa del Codi Penal, per tal de reduir la durada general de les penes de presó. La por a perdre vots en una societat que reclama cegament major duresa punitiva (sense tenir ni idea de les greus conseqüències socials que això comporta) fa dels nostres polítics uns simples esclaus de l'opinó pública més malinformada.
Personalment, vaig tenir ocasió, en un col·loqui en la seu d'un diari, de plantejar-li la qüestió a la Consellera de Justícia Sra. Tura, reclamant-li que demani al Govern del PSOE una reflexió al respecte. Tristament, la seva resposta va ser clara: la societat demana més duresa. Sra. Tura: Què farem quan la societat demani la pena de mort o altres bestieses similars?

dilluns, 18 d’agost del 2008

Tebiesa del Govern espanyol davant el cop d'estat a Mauritània

Com ja he comentat, els temes africans seran freqüents en aquestes pàgines. Avui hi torno.

Com és conegut, el passat 6 d'agost es va produir un cop d'estat militar contra el govern democràtic de Mauritània, elegit fa poc més d'un any, després d'un laboriós procés de transició política. El cas és que el president de la república i el primer ministre varen ser destituïts i detinguts (per bé que aquest últim ja ha estat alliberat fa uns dies) i en el seu lloc s'ha instaurat una junta militar que promet convocar unes noves eleccions "el més aviat possible".

Malauradament, els cops militars tenen una llarga tradició a aquell país des de la seva independència el 1960. Aquí no pretenc comentar ni el context, ni les circumstàncies que poden explicar aquest nou cop, ni les possibles conseqüències, temes que escapen als meus coneixements sobre el país. En tot cas, el lector interessat pot trobar fàcilment nombroses webs que fan un relat detallat dels esdeveniments recents i de la història del país (proposo ràpidament viquipèdia i afrolnews...).

El que motiva aquest meu comentari és la meva sorpresa davant el que em sembla una reació massa suau del govern espanyol davant d'aquest fet, mostrant, a més, la seva predisposició a relacionar-se amb el nou govern militar il·legítim com si res no hagués passat. Cal tenir en compte, a banda de la proximitat geogràfica i la importància del nostre Estat en aquella regió africana, que Espanya manté importants interessos a Mauritània. D'una banda, hi ha desenes de vaixells que pesquen en les seves aigües. I, sobretot, Espanya necessita de la col·laboració d'aquell país per controlar l'immigració il·legal. Així, com ja s'ha fet amb altres països de la zona, fa uns mesos que s'ha començat a implementar un important acord per al control de l'emigració il·legal i la repatriació d'emigrants (amb grup de guàrdies civils col·laborant allà amb les forces policials mauritanes), una política absolutament prioritària per l'actual govern espanyol. És per tot això que el que digui i faci el nostre Govern és important. Ara bé, això mateix ens fa sospitar que el Govern espanyol hagi primat la protecció dels seus interessos i no hagi volgut prendre una posició excessivament dura amb els nous governants.

És cert que de seguida el Ministeri d'Exteriors va emetre una nota de condemna, reiterada poc després verbalment des de Mèxic per la Vicepresidenta de la Vega. Ara bé, aquesta reacció, si es mira el context, les declaracions i actuacions posteriors, és molt insuficient i purament retòrica. En efecte, a banda de la brevetat de la nota (ben telegràfica), és molt poc eloqüent si es compara amb altres notes del Ministeri en altres casos (i si es compara amb la nota de l'any passat en què es felicitava per les eleccions celebrades en aquell país, posant-se també una medalla per haver-hi contribuït). A més, cal tenir present que el Govern es limita simplement a "condemnar" (sense més qualificatius) i a "confiar" en l'alliberament dels dirigents segrestats i en el ràpid retorn a la democràcia. Per tant, indirectament, es reconeix a les noves autoritats. És quasi com dir que "no m'agrada aquest cop d'estat, però et reconec com a govern i només et demano que aviat torni la democràcia".

Potser aquest posicionament sigui el més realista, però el que està clar és que el Govern es mostra d'entrada molt tou i benevolent si és té en compte les dures reaccions internacionals. Així, la mateixa UE ha anunciat la possible suspensió de l'ajut a aquell país i possibles sancions. França i Estats Units han demanat el restabliment en el poder dels governants destituïts i han suspès tot ajut no humanitari. La Unió Africana ha anunciat la suspensió de la pertinença del país a aquesta organització. I altres països fins i tot han declarat que no reconeixen als nous dirigents. Davant de tot això sembla inadequat limitar-se a una condemna retòrica i sobretot, continuar mantenint una bona relació amb el nou govern, expressant públicament que es confia que les noves autoritats respectaran els acords amb Espanya.

En cas de confirmar-se aquesta tebiesa, seria un molt mal exemple i una escassa contribució a l'enfortiment de la democràcia en aquell continent, cosa que hauria de ser una de les grans preocupacions del govern si realment vol ajudar, tal com proclama, al desenvolupament d'Àfrica. Esperem almenys que aquesta reacció espanyola sigui purament externa i que es faci una pressió més forta, ni que sigui discreta, per al restabliment ràpid de la democràcia en aquell país.

dissabte, 2 d’agost del 2008

Trobada mundial de professionals i intel·lectuals catòlics



Acabo de viure una interessant experiència a Nairobi (Kènia). La meva intenció és que Àfrica i els temes africans en general, tinguin una presència freqüent en aquest blog. Avui només vull destacar aquesta última estada meva allà.

Es tractava de participar, com a membre de la delegació catalana (en representació dels moviments de professionals cristians de Catalunya i del Centre d'Estudis Francesc Eiximemis), en l'Assemblea Plenària del Moviment Internacional d'Intel·lectuals Catòlics (MIIC) de Pax Romana.

Pax Romana, organització fundada l'any 1947 (si bé com a organització estudiantil va ser creada molt abans, el 1921) és una federació internacional d'organitzacions de professionals i intel·lectuals catòlics que pretén promoure el compromís social i polític dels cristians a favor de la pau i la justícia social en el món i contribuir al diàleg entre fe i cultura i entre les diferents religions.

He de dir que l'Assemblea ha estat un èxit, per l'àmplia participació de delegats de tots els continents i per haver engegat, amb noves estratègies i amb una gran empenta i il·lusió, un nou quatrienni, amb un nou equip executiu internacional de gran qualitat.

Prèviament a l'Assemblea va tenir lloc, també organitzat pel MIIC, al mateix recinte de la Universitat Catòlica d'Àfrica Est, un Congrés Internacional amb el lema "Governança global, justícia global: Àfrica com a símbol i com a realitat". Va ser un congrès esplèndid, amb una participació massiva de persones vingudes d'arreu d'Àfrica, en el qual va intervenir interessants líders socials i polítics africans, que ens fan pensar que cal mirar aquest continent amb una gran esperança.

Espero tenir ocasió de comentar tot això més endavant. Ara només vull acabar mostrant el meu agraïment al MIIC i als organitzadors de l'Assemblea i del Congrés, que m'han permès viure una gran experiència de relacions humanes i interculturals i, sobretot, una gran experiència de fe i d'església universal.