Arrenca el VIIII Fòrum Social Mundial, a Belem do Parà (Brasil)

Des del 25 de gener fins a l'1 de febrer s'està desenvolupant la VIIIena edició del Fòrum Social Mundial, aquest cop a una ciutat en plena Amazònia brasilera, Belem do Parà.

Com en edicions anteriors, hi participen al voltant de cent mil persones, que representen desenes de milers d'ONG, entitats, grups religiosos, col·lectius de tota mena i moviments socials que treballen en més de 150 països en favor dels drets humans, la justícia social, la pau, el sistema ecològic i altres causes solidàries, des d'una perspectiva crítica amb les estructures sociopolítiques actuals.

En aquesta edició estant tenint un paper destacat els debats i les activitats relacionades amb la crisis financera i econòmica mundial, el canvi climàtic i les alternatives a l'actual model de desenvolupament.

Un dels aspectes més importants d'aquest fòrum serà la participació massiva de col·lectius indígenes brasilers, que hi porten les seves lluites en favor dels seus drets col·lectius com a pobles i en defensa de l'Amazònia, tan castigada per la desforestació humana, així com dels moviments que lluiten per una Amazònia sostenible, solidària i democràtica.

De fet, el Consell Internacional del Fòrum Social Mundial va triar aquesta localitat com a seu del Fòrum 2009 per fer visible el paper estratègic que té la regió amazònica per a tota la humanitat, tant pel seu alt valor ecològic com per la intensitat del treball de moviments socials indigenistes o altermundistes que hi actuen.

En total, hi ha programades més de 2400 activitats (assemblees, seminaris, tallers, cerimònies, cites esportives, activitats culturals...) proposades i gestionades per les organitzacions participants.

Com cada any, l'organització per la que treballo, Justícia i Pau, hi ha enviat una delegació, formada per vuit persones, que hi organitzen, juntament amb altres ONG, espais de debat sobre diverses temàtiques, així com una trobada de comissions de Justícia i Pau de tot el món presents al Fòrum.

Malauradament, per raons professionals i familiars, jo aquest any no hi he pogut anar, però seguiré ben d'aprop les cròniques que envien els nostres delegats, que trobareu a la web de Justícia i Pau. També la Federació Catalana d'ONG per al Desenvolupament, que presideixo, hi ha enviat una delegació, així com moltes altres entitats catalanes. Com en les edicions anteriors, la presència catalana en el Fòrum és realment intensa.

És interessant destacar també que, prèviament a l'inici del Fòrum i íntimament relacionat amb el seu esperit, han tingut lloc altres trobades importants específiques, ja tradicionals, com ara el VI Fòrum Mundial de l'Educació i III Fòrum Mundial de la Teologia de l'Alliberament.

Val la pena que fem un seguiment des de Barcelona d'aquesta nova edició del Fòrum Mundial, un espai innovador que, des dels seus inicis, constitueix un extraordinari catalitzador d'energies col·lectives en favor d'un món més just.

Vaga de jutges: una protesta legítima i necessària

La vaga que han anunciat col·lectius importants de Jutges a nombroses poblacions a Catalunya (i a bona part d'Espanya) és la conseqüència inevitable d'un malestar més que justificat davant de l'històric abandonament de la Justícia per part dels successius governs de l'estat.

Durant dècades i dècades, els jutges, fiscals, advocats, professionals en general que ens movem entorn la justícia i, sobretot, els usuaris, hem lamentat i patit una situació desastrosa, deguda a la crònica insuficiència de mitjans materials, instal·lacions, personal i lleis processals adequades per al bon funcionament del sistema judicial en una societat complexa i altament litigiosa com la nostra.

La conseqüència d'això és la saturació, la ineficàcia, l'extraordinària lentitud en la resolució dels expedients, la mala atenció al ciutadà, l'acumulació de sentències sense executar, decisions que es prenen a corre cuita... En algunes jurisdiccions s'ha arribat a extrems increïbles. Jo com a advocat ho he patit sempre en la meva carn. Sense anar més lluny, ara tinc sobre la taula els papers d'un procés penal que ha estat quatre anys pràcticament parat en un armari d'un jutjat de Martorell.

La resposta governamental al desgavell sempre ha estat absolutament insuficient, sempre amb comptagotes i sempre per darrera de les necessitats. Mai ha estat una veritable prioritat política, més enllà de la retòrica. Al contrari, es fan lleis i més lleis que carreguen sistemàticament de més feina i pressió als tribunals, però no s'inverteix mai en els mitjans necessaris per assumir més volum d'activitat i en modernitzar d'una vegada l'oficina judicial, que en alguns aspectes funciona encara amb mecanismes del segle XIX.

Arriba un moment que cal dir prou i exercir una pressió que doni resultats. Per tant, em sembla molt bé que aquests col·lectius de jutges facin una demostració de força sense precedents, que ha posat ja al govern espanyol molt nerviós i sembla que es comenci a moure.

S'ha volgut desautoritzar aquesta protesta al·legant, sense cap fonament, que els jutges no tenen dret de vaga. Però la Constitució reconeix amb caràcter general el dret fonamental de vaga i no hi ha ni una sola norma legal que n'exclogui als jutges. No s'ha donat cap raó sòlida d'aquesta negativa, més enllà del tòpic de dir que els jutges "són un poder de l'estat", com si els funcionaris de qualsevol altra instància de l'administració no fossin també part d'un poder de l'estat. Els jutges, quan prenen decisions sobre una qüestió jurisdiccional, són un poder de l'estat, però ells són persones, treballadors al servei de l'estat i tenen dret a fer vaga com qualsevol altre treballador. Altra cosa és que s'estableixin importants serveis mínims i que se n'exclogui a alguns tribunals específics per raó de la seva comptència justament en decidir sobre possibles conflictes legals derivats de la vaga. Fora d'això, no hi pot haver més restriccions. Això posa sobre la taula que fora bo i urgent que el legislador reguli algun dia l'exercici del dret de vaga d'aquest col·lectiu especial que són els jutges. Però si això no s'ha fet, ara no valen excuses.

Què li demano a Mr. Obama?

Sommiar és gratis. Per això, m'agradaria fer-li saber al nou president dels EUA quines polítiques espero d'ell, en tant que ciutadà afectat per les seves decisions, és a dir, quines coses penso que realment sí poden fer.

En política exterior ja seria hora que els EUA ratifiquin el Tractat del Tribunal Penal Internacional, el Tractat contra les mines terrestres i el Tractat de prohibició de les bombes clúster i se sumessin al consens de Kyoto, entre d'altres. Caldria també que procedissin a retirar les seves tropes de l'Iraq (com ja ha promès) i també de l'Afganistán, promovent-hi solucions internacionals multilaterals, que tanquessin ràpidament Guantánamo (segons promet), prohibint absolutament l'ús de la tortura, i que procedissin a replegar significativament els seus milers i milers de soldats, bases militars, avions i vaixells que tenen pel món.

Caldria que donessin un nou impuls al desarmament (el propi i el del món), especialment el nuclear, químic i bacteriològic, reduissin la seva immensa despesa militar i restringissin les seves exportacions d'armes.

Alhora, caldria que donessin un impuls al procés de reforma de les NU a fi de democratitzar-les i dotar-les de més poder, suprimint o restringint el dret de veto al Consell de Seguretat. Igualment, haurien de promoure una forta reforma de les institucions financeres i econòmiques internacionals (Banc Mundial, FMI, OMC...), per fer-les més democràtiques, més capaces de controlar els mercats de capitals i l'especulació i més favorables al desenvolupament just de tots el pobles.

Li demano també que els EUA apostin pel comerç just i equitatiu a escala mundial, renunciïn a les seves proteccions aranzelàries que perjudiquen les economies de molts països pobres, promoguin decididament la reducció del deute extern dels països més desafavorits, assoleixin el 0,7 del seu PIB d'ajut al desenvolupament i promoguin impostos internacioanls per ajudar al desenvolupament dels pobles empobrits, les energies renovables i la defensa del medi ambient.

Caldria, a més, que s'impliquessin a fons en la resolució de tants conflictes armats on la seva política és influent (Palestina, Congo, Somàlia, India-Pakistan, Sàhara....) i cultivin relacions pacífiques amb tots els països del món.

A nivell intern, seria hora que s'anunciés la il·legalització de la possessió d'armes i l'abolició de la pena de mort, que es procedís a reduir el seu immens sistema penitenciari, on viuen recluses més de dos milions de persones i promoguin un debat (que ha de ser mundial) sobre la utilitat i efectes de la repressió penal del tràfic de drogues. Així mateix, haurien de promoure dins dels EUA l'accés de tothom a una assistència sanitària i a una educació de qualitat, protegint els col·lectius més marginats.

Penso que no demano res que no sigui de sentit comú ni impossible (yes, you can), però en temo que demano massa... Si el nou president Obama avancés decididament en bona part d'aquests objectius, començaré a pensar que el canvi de president (més enllà del color de la seva pell o l'origen social) ha estat realment històric, cosa que, si em permeteu, dubto.

Judici absurd al Lehendakari Ibarretxe i a Patxi López

Aquesta setmana hem viscut un nou exemple de la irracionalitat en la que ha caigut la denominada "lluita contra el terrorisme" en el nostre país. El judici (o solament l'inici de judici) al president del Govern Basc i al líder de la oposició del PSE al Parlament de Vitòria per haver-se reunit amb Arnaldo Otegui i altres líders polítics de l'esquerra independentista basca durant l'últim i fracassat procés de pau.

Ja és trist veure com molts liders polítics, partits, periodistes i col·lectius de ciutadans pretenen abusar de la justícia en favor d'interessos partidistes o particulars poc edificants, però això, avui dia, per desgràcia, s'ha convertit en habitual. Però al que no m'acostumo és a veure com membres del poder judicial es deixen arrossegar sovint per aquestes maniobres, sigui per la pressió mediàtica, els climes d'opinió o els seus propis prejudicis en la interpretació de les lleis.

L'acusació, sostinguda per vàries associacions de ciutadans, hagués hagut de ser desestimada i el procés sobreseït per part del jutge instrucció, sense arribar a judici, per absoluta manca de fonament (sobretot quan existeix un precedent en el que el Tribunal Suprem ja ha dit que el president Zapatero no va cometre cap delicte en promoure reunions similars).

El fet que els partits polítics dels quals han format part Otegui i companyia hagin estat il·legalitzats (Batasuna, EH, etc) i les seves activitats prohibides no suspén ni pot suspendre (i així ho ha dit prou vegades el Tribunal Constitucional) el drets individuals de les persones físiques que formaven part d'aquests partits, entre ells el dret a la lliure expressió o el dret de reunió. Però el que encara és més absurd és dir (com fan les acusacions) que el fet de reunir-se amb aquestes persones suposa col·laborar en un delicte de desobediència a la prohició judicial a aquestes persones de dur activitats polítiques. A banda del dret (i el deure si es vol aconseguir la pau) del Lehendakari o de qualsevol ciutadà a reunir-se amb aquestes persones per parlar de política, és totalment absurd dir que reunir-se amb elles, és "col·laborar" en una desobediència, forçant fins a l'extrem la interpretació de les lleis.

La llàstima és que el tribunal encarregat de jutjar el cas, en comptes de declarar que no hi havia delicte i posar les coses al seu lloc, ha preferit sobreseïr la causa per una qüestió formal que és discutible. El motiu: que perquè hi hagi judici cal que hi hagi acusació del Fiscal o dels perjudicats del delicte i en aquest cas només ho feien ciutadans no perjudicats, emparant-se en la denominada "acusació popular" prevista a llei espanyola. Ara bé, la jurisprudència sobre això és contradictòria, i més aviat sembla raonable que, sempre que hi hagi indicis de delicte, el judici vagi endavant encara que no hi hagi acusació de la Fiscalia. Almenys per una raó: en el nostre país la Fiscalia depèn en últim terme del Govern. Per tant, l'acusació popular és, justament, la garantia que els delictes, fins i tot quan no hi ha víctimes (o aquestes no ho volen) seran jutjats igualment encara que això no interessi al Govern de torn.

Veurem com acaba tot això, però no es pot descartar que el procés torni a la fase de judici.

PD. Febrer 2010. Per fi s'ha imposat la sensatesa. El Tribunal Suprem ha absolt al ex lehendakari Ibarretexe i resta d'acusats, no per qüestions formals discutibles, sinó perquè considera que la seva conducta no era delicte. El cas no hagués hagut d'arribar ni a judici. Espero que prenguin nota els magistrats que van dictar la sentència i sobretot el que va possibilitar el judici. Llàstima que arribi després que el mal ja està fet, en haver sotmès a pressió i a pena de banqueta al Lehendakari. Ara que ja no exerceix i el mal ja està fet, la sentència sembla òbvia i passa sense gaires repercussions polítiques ni mediàtiques. Van actuar els Magistrats sota contaminació de criteris polítics-mediàtics? Per què els dirigents polítics del PP que van fer sang d'aquelles reunions amb Batasuna no demanen disculpes per la seva absurda i immoral posició? Per què la manera de fer política és a vegades tan fastigosa?

Els crims del govern d'Israel i de Hamas no són legítima defensa

Estem assistint dia rera, amb horror i dolor, el nou episodi de violència a Palestina. Segurament poques coses noves es poden dir (els diaris van plens d'opinions i entrevistes de tota mena) que ajudin comprende millor el què està passant o que puguin contribuir a la pau.

Ja he dit en el meu comentari anterior que jo no tinc un coneixement prou expert del conflicte que em permeti aportar-hi més elements per a l'anàlisi. No obstant això, no puc resistir a la necessitat d'expressar, un cop més, algunes de les reflexions que em faig.

En primer lloc, sento una mala consciència pel fet que jo i tots plegats (governants, mitjans de comunicació, lectors, ONG, activistes de pau...) estem dedicant una atenció a aquest conflicte que malauradament no dediquem a altres conflictes armats que tenen lloc en el món, alguns tan llargs, tan complexes i tan sagnants, si no més, que el de Palestina. La llista seria molt llarga. Evidentment, cal que ens en seguim preocupant per Palestina, i molt, però no siguem tant selectius i interroguem-nos per quines són les raons que ens fan tan despreocupats per altres guerres i no per aquesta.

En segon lloc, la sensació (i potser això va lligat a la reflexió anterior) que, en general, les informacions, anàlisis i aproximacions que se solen fer poques vegades se salvan d'un cert prejudici en favor o en contra d'algun dels actors implicats, que fan perdre objectivitat o capacitat de judici i sovint es justifica o es comprén la violència d'uns i es tendeix a condemnar solament la dels altres. El conflicte és potser massa proper i va massa lligat a episodis de la nostra història (des de les persecucions als jueus i el genocidi, passant per la guerra freda o per les lluites entre "esquerres" i "dretes") i als interessos de molts governs occidentals, que la imparcialitat sol ser un fet excepcional. I ho dic conscient que, per molt que ho intento, potser jo tampoc sigui imparcial. Que això passi no és una anècdota, perquè el fet que l'opinió pública mantingui unes o altres posicions influeix en els governs i això acaba repercutint sempre d'una manera o altra en qualsevol conflicte.

En tercer lloc, i ja entrant en la qüestió de fons, vull expressar, potser repetint el que ja he dit aquí o en altres llocs, que em sembla que la violència del govern israelià i la de Hamas són profundament irracionals i immorals (per bé que la d'Israel és més salvatge) i totes dues són moralment responsables del patiment de la població civil de Gaza i de les víctimes que s'estan produint. Ambdues al·leguen que es defensen de l'agressió de l'altre i això, suposant que sigui la seva veritable i única motivació, no converteix la defensa en moralment legítima. Israel no pot defensar-se causant més dolor, mort i destrucció d'innocents que la que pretén evitar (a més d'incomplir lleis internacionals, usar armes prohibides i obstaculizar l'assistència humanitària) i sap que per aquesta via difícilment aconseguirà el que es proposa. Hi ha altres camins.

Hamas, que no ha deixat de llençar coets des de molt abans de l'atac israelià, a més d'agredir innocents, sap que això genera i alimenta el bloqueig (que diu combatre) i també una resposta violenta d'Israel contra la població palestina i sap que d'aquesta manera no aconseguirà cap avanç en les seves pretensions (per justes que fossin), i menys l'absurda pretensió que desaparegui l'Estat d'Israel. No s'entén que molts dels que denuncien, amb raó, els crims d'Israel, no condemnin severament aquesta altra violència absurda.

Ambdues violències van íntimament ligades, es retroalimenten des de fa seixanta anys i s'han de combatre conjuntament, encara que siguin de diferent intensitat.