dimecres, 26 de novembre del 2008

Esgarrifosa i cruel actuació de cinc Mossos d'Esquadra

Acabo de llegir la sentència, feta pública ahir, per la qual es condemna a cinc mossos d'esquadra per delictes de tortures, vulneració de la integritat moral, detenció il·legal, lesions i violació de domicili, imposant-los diferents penes de presó (que sumen més de sis anys en el cas de dos d'ells) i inhabilitació.
La sentència no és encara ferma, però la veig jurídicament sòlida i convincent. Descriu una actuació absolutament intolerable en uns agents de policia d'un estat democràtic, que esgarrifa i posa els pèls de punta.
Els policies condemnats van detenir de forma brutal i cruel a un sospitós de robatori (amb una sospita discutible), atacant-lo per sorpresa, sense que s'hagués resistit, i sense identificar-se com a policies. El van agredir (causant-li importants hematomes), humiliar i amenaçar de mort, com a forma de pressió perquè confessés. Van agredir i detenir també durant unes hores, sense cap justificació, a la seva parella i van registrar sense ordre judicial el domicili de la parella. Després va resultar que s'havien equivocat de persona i el van alliberar disculpant-se.
Que un grup de cinc mossos d'esquadra, incloent-hi un cap de grup d'investigació, hagin actuat d'aquesta manera em sembla extraordinàriament preocupant. Em sembla dubtós que es pugui dir que és un cas aïllat (com diu el conseller Saura) i em porta a preguntar-me quina és la cultura policial que hi ha darrera d'aquesta actuació i què és realment el que s'ensenya als policies en les acadèmies o en les comissaries. Una actuació així és més propia d'un grup de vulgars bandolers que de policies, àdhuc en el cas que la víctima fos culpable (que no ho era).
És que cal encara dir, a aquestes alçades, que quan s'identifica un sospitós de delicte, cal simplement citar-lo a declarar i, solament si hi ha perill de fuga, detenir-lo amb ple respecte de la seva integritat física i moral? Cal encara explicar que no se'l pot pressionar mai de cap manera per influir en la seva declaració, respectant la presumpció d'innocència? És necessari recordar que el domicli és inviolable i solament es pot registar amb ordre judicial o consentiment lliure?
Malauradament, és notori que no es tracta de un cas aïllat. Cada any són decenes les denúncies a Catalunya per maltractaments o tortures policials o dins les presons (més d'un centenar a tota Espanya) i cada any hi ha condemnes judicials contra funcionaris de policia i penitenciaris.
En la meva experiència professional com a advocat penalista he tingut molt sovint sospites molt fonamentades que, en molts casos, em feien pensar que la policia havia actuat de forma poc ortodoxa i, sovint, amb amenaces i agressions injustificades o desproprocionades. El problema és que sempre és molt difícil probar-ho, i més si, com sol passar, la víctima és culpable del delicte del qual se l'acusa. Però, òbviament, ni en aquests casos és acceptable un actuació policial d'aquest tipus.
Aquesta sentència em porta a reclamar, un cop més, com fem des de Justícia i Pau fa temps i des de la Coordinadora contra la Tortura, a reclamar noves i majors mesures de prevenció de la tortura i els maltractaments: més mesures de fiscalització i vigilància interna dins dels cossos policials i de les presons, filmació de totes les actuacions policials i penitènciaries (de les detencions, de l'interior dels cotxes policials, de les garjoles, cel·les i estances de les comisaries i presons), protocols d'actuació ben rígids per a cada cas, en constant revisió, supressió del procediment d'incomunicació, control mèdic independent dels detinguts, codis ètics més estrictes, major formació dels funcionaris policials sobre drets humans i pràctiques policials en una societat democràtica.
També és urgent ja implantar el mecanisme de prevenció previst al Conveni Internacional contra la Tortura, que preveu l'existència d'un organisme de control, independent de l'administració, amb partcipació d'entitats socials, que pugui visitar sense previ avís tot centre detenció i entrevistar-se lliurement i en privat amb qualsevol detingut.
Més enllà de tot això, s'imposa obrir una reflexió col·lectiva dins dels cossos policials (que hauria de ser permanent) sobre les formes, procediments i cultura de l'organització en el marc d'una democràcia.

divendres, 21 de novembre del 2008

Retrocés en el compromís català pel 0,7%

Des de la Federació catalana d'ONG per al Desenvolupament acabem de fer públic un comunicat en el qual alertem que els pressupostos de la Generalitat per al 2009, actualment en tràmit parlamentari, preveuen un preocupant retrocés en l'Ajut Oficial al Desenvolupament dels països més pobres (AOD).
Les xifres que es preveuen per a l'any 2009 (67,5 milions d'euros) són un retrocés, no solament en termes absoluts, sinó també en termes percentuals, en relació als fons executats durant el 2008, ja que representen un estancament per sota del 0,4% dels ingressos incondicionats de la Generalitat previstos en el mateix pressupost. Per tant, fan ja pràcticament impossible assolir la xifra del 0,7 % sobre aquests ingressos en els terminis als que s'havia compromès el Govern (com a molt tard el 2012).
El Govern pretén justificar aquest retrocés amb el descens dels ingressos de la Generalitat a conseqüència de la crisi econòmica. Però aquesta és una mala excusa, almenys per quatre raons.
Primera perquè l'AOD retrocedeix quan el pressupost de la Generalitat creix globalment (encara que sigui amb dèficit). Segona perquè també creix el pressupost específic del Departament de Vicepresidència (de qui depèn la major part de la gestió de l'AOD catalana). Tercera, perquè l'AOD prevista suposa també un retrocés en el tant per cent sobre els ingressos per tributs propis de la Generalitat previstos en el mateix pressupost. O sigui que l'AOD passarà de representar un 0,41% dels ingressos propis l'any 2008 a una xifra per sota del 0,4%. Però la quarta raó i principal: si es vol realment arribar al 0,7% el 2012, aixó obliga a augmentar cada any el percentatge de fons d'AOD, la qual cosa és incompatible amb un descens.
Aquestes quatre raons, i tenint en compte que el que estem exigint representa una part tan petita (un 0,21%) sobre el pressupost global (el qual supera els 28.000 milions d'euros), ens fan pensar que no hi ha una veritable voluntat política d'arribar aviat al 0,7%.
El 0,7 % no és solament un principi de justícia, una antiga reclamació social i un compromís polític assumit pel Govern, sinó també una obligació legal: La llei catalana de cooperació al desenvolupament, aprovada el 2001, obliga assolir no més tard de l'any 2010 el 0,7% dels ingressos corrents incondicionats de la Generalitat. El Govern s'havia compromès a arribar-hi no més tard del 2012. Amb els pressupostos actuals, mentre les coses no canviin dràsticament gràcies a un nou sistema de finançament, aquest calendari ja no és possible. Fins quan haurem d'esperar?

diumenge, 16 de novembre del 2008

L'escàndol de la COPE

Aquesta setmana s'ha conegut la cinquena sentència judicial condemnatòria contra el locutor de la COPE Federico Jiménez Losantos. Aquest cop, la condemna és per vulnerar l'honorabilitat d'ERC, per diverses expressions fetes des del seu programa La Mañana de la COPE, en les quals acusava de terrorisme a aquest partit. La sentència l'obliga a indemnitzar als perjudicats amb 60.000 euros.
La trajectòria d'aquest periodista és realment única.
Losantos ja va ser condemnat el febrer de 2007 per un altre tribunal de Barcelona també per ofenses a ERC i al seu Líder J.Lluís Carod-Rovira, i se li va imposar un altra multa de 60.000 euros.
Així mateix, el mes de febrer de 2008, el periodista va ser condemnat per un jutjat de Madrid per ofenses a l'honor d'un jutge.
Al juny de 2008 va ser condemnat per un delicte continuat d'injúries al polític Alberto Ruiz Gallardón, amb una multa de 36.000 euros.
Finalment, el passat mes de juliol va ser també condemnat per ofenses al ex director del diari ABC José Antonio Zarzalejos, i se li va imposar una multa de 100.000 euros.
Aquesta acumulació de condemnes judicials són totes conseqüència de les seves declaracions des del programa La Mañana de la COPE, des del qual es dedica diàriament a insultar, manipular, faltar al respecte, tergiversar la realitat i fer demagògia contra totes les i institucions que menysprea, incloent en algun moment el Rei d'Espanya o el Cardenal Arquebisbe de Barcelona. El seu llenguatge, profundament descarnat i àcid, amb un ressó constant de rancúnia, és impropi de qualsevol mitjà de comunicació, i absolutament incompatible amb un mitjà d'Església.
Des de fa anys, som molts els catòlics que hem reclamat inútilment que aquest locutor sigui expulsat d'aquesta emisora, propietat de la Conferència Episcopal Espanyola. Els anys van passant i res no canvia, mentre es van acumulant sentències judicials.
La continuïtat d'aquesta persona com a locutor de la COPE és un fet absolutament innaceptable, no solament perquè contradiu l'ideari mateix de la cadena radiofònica i va en contra dels principis ètics i jurídics més elementals, sinó perquè és absolutament i radicalment incompatible amb un mitjà de comunicació d'inspiració cristiana.
Amb quina autoritat moral poden els bisbes espanyols fer sentir mai la seva veu davant la societat sobre qualsevol qüestió ètica quan mantenen en la seva emisora de radio una persona que reiteradament és condemnada pels tribunals de justícia per injuriar i faltar a la veritat?
Com és possible que es mantingui contractat per un mitjà de comunicació eclesial a una persona que està perjudicant de forma tan greu a la mateixa credibilitat de l'Església i, per tant, obstaculizant la seva missió evangelitzadora?
Com a catòlic em sento profundament perplexe i avergonyit, i demano un cop més al meu arquebisbe que faci sentir la seva veu dins la Conferència Episcopal, reclamant, amb una posició contundent, que es posi fi a aquest escàndol. Això ja és absolutament prioritari a qualsevol altra activitat que pugui desenvolupar aquesta conferència episcopal. Estan en joc principis ètics fonamentals.

dissabte, 8 de novembre del 2008

El Comité de Drets Humans renya a Espanya

El Comité de Drets Humans és l'organisme creat pel Tractat Internacional de Drets Civils i Polítics (1966) a fi de vetllar pel compliment dels drets humans reconeguts en aquest important conveni internacional.
Fa uns dies s'han conegut les conclusions del Comité, format per 18 experts internacionals independents, sobre l'informe que va presentar l'estat espanyol en relació al grau de compliment dels drets previstos en el Tractat.
Les conclusions del Comité (la lectura de les quals recomano) són un dura reprimenda a l'Estat espanyol davant la constatació de diferents situacions de vulneració de drets humans que es produeixen a Espanya, bona part d'elles com a conseqüència d'accions o omissions de les autoritats governamentals o judicials espanyoles.
Entre moltes altres qüestions, el Comité qüestiona que es mantingui en vigor la Llei d'Amnistia de 1977 en relació a crims contra la humanitat; els casos de tortures i maltractaments en presons i comisaries, sense que s'hagi posat en marxa els mecanisme previst al Protocol del Conveni contra la tortura ratificat per Espanya; l'ambigüetat i excessos en la legislació sobre delictes de terrorisme; el secret de sumari; la incomunicació de detinguts, als qui es denega l'assistència per advocat de lliure elecció; la durada excessiva en matèria de presó provisional; la vulneració de drets de menors estrangers no acompanyats; la manca de control judicial sobre l'internament d'estrangers o sobre les denegacions d'asil polític, i un llarg etcétera.
Aquestes conclusions han passat força desapercebudes per a l'opinió públic, quan haurien de ser motiu de greu preocupació i de seriós debat.
Certament, l'estat espanyol no és una excepció: la majoria d'estats, àdhuc els més democràtics, tenen deficiències i forats negres en matèria de drets humans. Ara bé, això no pot ser cap excusa. Menys quan moltes de les recomanacions del Comité ja són antigues i Espanya no ha fet res en els últims anys per aplicar-les.
Ni les conveniències polítiques, ni el desenvolupament d'un programa, ni la mateixa crisi econòmica poden ser excusa per tal que el Govern espanyol afronti urgentment aquests problemes. Caldria que informés aviat de quines mesures i quines reformes legals té previst desenvolupar per fer-hi front. Els drets humans haurien de ser sempre una de les màximes prioritats polítiques de qualsevol govern.

dimarts, 4 de novembre del 2008

Problemàtica situació de les presons catalanes

Més de 100 persones van assistir ahir a la taula rodona sobre l'estat de les presons a Catalunya organitzada per Justícia i Pau dins del cicle Els Dilluns dels Drets Humans.
Penso que val la pena fer-ne cinc cèntims.
L'objectiu era fer un balanç global, des de diferents perspectives, sobre la realitat actual del sistema penitenciari català, amb motiu d'haver-se arribat recentment a l'equador d'aquesta legislatura amb l'actual Govern, en un moment en que el sistema penitenciari acaba d'assolir una població reclusa record de més de 10.000 presos.
A l'acte hi van participar el Dr. Iñaki Rivera, professor de Dret Penitenciari a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona i director de l'Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans, adscrit a la mateixa Facultat, l'advocada M. Lluïsa Domingo, presidenta de la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi d'Advocats de Barcelona, Mn. Josep Maria Fabró, sacerdot diocesà, actual capellà de les presons de Brians I i Brians II i Pius Fransoy, cap de Suport Institucional i Coordinació de la Secretaria de Serveis Penitenciaris i Rehabilitació del Departament de Justícia de la Generalitat.
Els tres primers ponents van posar sobre la taula les deficiències i problemàtiques que es viuen a les nostres presons.
El Dr. Iñaki Rivera va plantejar els casos de tortures i maltractaments que denuncien molts interns i va lamentar que el Departament de Justícia, malgrat reconèixer com a acreditats alguns d'aquests casos, no hagi estat capaç de sancionar als funcionaris responsables, arxivant els expedients incoats. En aquest sentit, va demanar que es posi quan abans en marxa a Catalunya el mecanisme de prevenció de la tortura previst en Protocol Facultatiu del Conveni Internacional contra la Tortura, ratificat per España, que actualment es troba en fase de elaboració d'avant-projecte de llei. Al seu parer, aquest mecanisme pot representar una prevenció eficaç si, tal i com demana el Conveni, es configura realment com a òrgan independent de l'Administració i obté plens poders per realitzar visites sense previ avís sobre qualsevol espai de detenció i per entrevistar-se privadament amb qualsevol detingut, intern, penat i altres persones que consideri necessari, formulant a partir d'aquí informes i recomanacions.
L'advocada Lluïsa Domingo va formular una llarga llista de problemes, derivats en bona mesura de l'alt grau de sobreocupació que pateix el sistema i que impedeix un tractament individualitzat dels interns. Va reconèixer la millora que suposen els centres nous recentment construïts i els que es preveuen, si bé va considerar que les millores es refereixen exclusivament a les condicions materials i a la infraestructura, no així altres aspectes importants de la vida a la presó, amb el defecte afegit que es construeixen fora dels nuclis urbans. També va lamentar l'escassa gosadia de l'Administració a l'hora d'utilizar de forma àmplia els beneficis penitenciaris previstos a la llei, particularment permisos i tercers graus, que es donen cada cop de manera més restrictiva. Això dificulta la reinserció, contribueix a la saturació i porta sovint al compliment íntegre de les condemnes. En aquest àmbit va considerar que hi ha una part de responsabilitat en els criteris excessivament restrictius de la Fiscalia i la Jurisdicció de Vigilància.
Per la seva banda, el Pare Fabró va denunciar també el fet massa habitual de tracte desconsiderat i sovint amb manca de respecte, arbitrarietats i maltractaments que pateixen els interns per part dels funcionaris, la infantilizació de l'intern que genera un sistema basat excessivament en premis i càstigs, la tendència a reprimir qualsevol intent de presentar queixes col·lectives per part dels interns, la distància excessiva entre funcionaris i interns, que no ajuda establir el clima de confiança necessari per a la bona convivència i la reinserció, la manca de treball als centres (tot i haver tallers desocupats), la manca de suficients mitjans per a l'ensenyament, l'escassa qualitat del menjar (sovint fred, amb mala presentació o cru), cosa que el mateix Pare Fabró ha constrastat personalment, la persistent presència de la droga a la presó, i la poca ajuda que es presta a les famílies dels interns. Va aprofitar també per dedicar unes paraules de solidaritat amb Mn. Andreu Oliveres, davant de la seva acusació per la fiscalia, assegurant que ningú mai podrà afirmar que en la seva tasca Mn. Oliveres hagi tingut un sol comportament que no hagi estat plenament evangèlic. Les seves paraules van donar lloc a un efusiu aplaudiment a la sala.
Finalment, el representant de l'Administració, Pius Fransoy, va reconèixer l'existència de problemes. En aquest sentit, afirmà que malauradament el sistema penitenciari és imperfecte per naturalesa, ja que ha de conjugar elements poc compatibles, com ara seguretat i rehabilitació, i més en l'actual context de creixement imparable de la població reclusa, que dificulta extraordinàriament qualsevol política. Va destacar que aquest creixement tan greu, de proporcions que no es podien preveure fa uns anys, i que deixa obsolets els plans de creació de nous centres i les inversions, es deu a un fet sobre el que la Generalitat no pot fer-hi res, com són les contínues reformes legals que es fan des del Parlament estatal, en un clima social que demana cada cop més repressió. Amb tot, va destacar el gran esforç que representa l'actual pla governamental de construcció de nous centres, que va avançant (amb la recent inauguració de CP Lledoners), basat en un model de centre més petit que pot ser més favorable a la convivència, la bona gestió i la reinserció, així com el gran esforç que es fa per tal de dotar als centres millors prestacions i serveis. També va destacar que el sistema català aposta per les mesures alternatives, cosa que fa que la ratio de presos per 100.000 habitants sigui inferior al del conjunt d'Espanya (amb les mateixes lleis). A més, va destacar l'ampli ús de beneficis penitenciaris que segueix fent el Departament de Justícia i l'aposta de l'Administració per la col·laboració de les entitats cíviques i el voluntariat. Així mateix va assegurar que el Departament no tolera ni tolerarà mai els maltractaments, assenyalant que es fa un bon treball de prevenció amb la instal·lació massiva de càmeres, i que totes les denúncies que arriben són remeses a la Justícia, a qui correspon investigar els fets i, eventualment, sancionar penalment als responsables.
A banda d'altres qüestions, jo vaig continuar trobant a a faltar, en el discurs governamental, una crida al Parlament i Govern de l'estat espanyol a aturar qualsevol nova reforma penal i que s'explorin les solucions a l'actual creixement desprorcionat de la població reclusa en tota Espanya, que ens situa entre els primers països de la UE en ratio de presos per 100.000 habitants. Les presons ja no donen més de si, i no és possible continuar construint centres nous a aquest ritme. Esperarem a que l'olla a pressió esclati?

diumenge, 2 de novembre del 2008

Injusta acusació contra Mossèn Andreu Oliveres

Aquesta setmana ha trascendit (per una notícia a El País) que la Fiscalia de Barcelona ha formulat acusació contra Mn. Andreu Oliveres, ex capellà de la Model, per un presumpte delicte contra la salut pública i li demana deu anys de presó.
L'acusació m'ha deixat esglaïat. Conec a l'Andreu Oliveres i considero l'acusació profundament injusta, a més d'improcedent jurídicament.
Els fets es remunten a l'any 2006, quan Mn. Oliveres era el capellà de la Model de Barcelona. Segons l'acusació, el capellà hauria introduït droga dins del Centre, amagada en un CD que va lliurar a un intern i que els funcionaris van detectar. Els fets van comportar, en el seu dia, que Mn. Oliveres fos cessat immediatament de les seves funcions.
Mn. Oliveres va reconèixer que, efectivament, ell havia lliurat a l'intern el paquet amb el CD, però ha negat sempre que sapigués que el CD, que li havien lliurat fora del centre uns familiars de l'intern, contingués drogues amagades en el seu interior. Va reconéixer que algunes vegades introduïa objectes al Centre sense passar pels controls, però que mai es tractava d'objectes prohibits i que en aquest cas havia estat enganyat i utilizat.
Com he dit, conec bé a Mn. Andreu. Vaig tenir molt bona relació amb ell durant els anys de la seva tasca penitenciària i em sembla que la seva versió és perfectament creïble. És més, pensar que introduïs la droga deliberadament em sembla un despropòsit.
Mn. Oliveres va exercir, a petició pròpia, la dura i gens agraïda tasca de capellà de presons durant disset anys, per pura vocació de servei als presos, majoritàriament persones socialment excloses, vulnerables, pobres i malaltes. Durant un temps, va ser també el director del secretariat diocesà de pastoral penitenciària. Aquesta és una tasca que pocs capellans trien a fer.
En tots aquests anys, a més de les estrictes tasques litúgiques i sagramentals a la presó, l'Andreu es va dedicar en cos i ànima a ajudar, animar, orientar i treballar en favor de la reinserció dels presos i de les seves famílies, la qual cosa comportava també, en molts casos, ajudar a la gent a sortir de la drogodependència. Per això, em sembla surrealista creure que va donar deliberadament droga a un intern.
Per cometre un delicte, com sap bé la Fiscalia, cal tenir intenció de cometre'l. Si Mn. Oliveres no sabia que en el paquet hi havia droga (que és el més lògic), aleshores no va delinquir. Es pot pensar que la seva conducta va ser un greu error, a més d'infringir les normes del centre. Això pot ser reprobable, però imputar-li un delicte de tràfic de drogues i demanar-li deu anys de presó és totalment improcedent.
Ara bé, per la meva experiència professional sé que la Fiscalia acostuma a acusar de forma sistemàtica als sospitosos, encara que sovint no hi hagi proves clares, confonent així la seva missió de defensor de la llei per la d'un acusador cec.
Jo espero que un cop se celebri el judici, el tribunal veurà que no té sentit pensar que l'acció de Mn. Oliveres fos intencionada, entendrà que va ser utilitzat per altres persones i que, en conseqüència, serà absolt.