Violència salvatge a Palestina

Després d'uns dies sense penjar comentaris, torno a aquest blog per expressar la meva més absoluta indignació i repulsa per la violència salvatge desfermada a Gaza.

No conec en profunditat el conflicte ni el seu desenvolupament recent. Però crec fermament que els atacs aeris de l'exèrcit d'Israel (i el probable i imminent atac per terra), que han causat centenars de morts, entre ells de molts civils, són una actuació immoral, cruel, il·legal i criminal, que en cap cas es pot qualificar de legítima defensa davant del recent llançament de cohets per Hamàs sobre territori israelià.

El Govern israelià pot al·legar que defensa la seva població, i potser sigui realment aquesta la seva motivació, però no és una defensa legítima, perquè és absolutament desproporcionada (causa més dany que el que pretén evitar) i perquè afecta indiscriminadament a persones innocents (que no tenen res a veure amb els atacs rebuts) i a la ja castigada població civil de la franja, sobre la qual el Govern israelià té la obligació legal de protegir mentre no ho pugui fer un govern lliure i reconegut internacionalment. A més, és evident que en els atacs rebuts, el Govern d'Israel hi té alguna responsabilitat, ja que durant el temps que ha durat la treva no ha aixecat totalment el bloqueig sobre la franja, ha dut a terme agressions contra membres de Hamàs i ha continuat amb la seva política d'assentaments il·legals a Cisjordània.

De la mateixa manera que l'actuació israeliana és immoral, cal també dir expressament que les agressions de Hamàs, en trencar unilateralment la treva i llançar més de dos-cents cohets sobre població civil israeliana (per cert, matant també per accident a dues nenes palestines) és absolutament injustificable èticament i, per tant, també té una responsabilitat moral en l'agressió injusta que ara pateix la població de la franja i en els seus patiments. No pot haver-hi cap comprensió a les seves accions (com sovint fan molts col·lectius a Catalunya, que només condemnen la violència israeliana) i cal condemnar-les també severament, per molt que es pugui considerar que és la part feble del llarg conflicte o que hi ha una ocupació o bloqueig il·legals. Aquesta actitud immoral i miope de Hamàs és també causa del cercle viciós de la violència i, per tant, també és responsable de la mateixa ocupació i bloqueig israelià.

Les dues parts, Hamàs i el Govern d'Israel, es neguen a reconéixer l'evidència: el conflicte que els separa només té una solució política, basada en el diàleg i la negociació en recerca de la justícia. Cap dels dos pot véncer, cap de les dues parts podrà imposar les seves exigències mitjançant la violència, que només generarà més odi i més violència. Tard o d'hora hauran de reconéixer-se mutuament com a interlocutors i seure a parlar, en el marc d'una solució global al conflicte de Palestina. Quanta més violència hi posin pel mig més difícil els serà fer-ho i més renúncies hauran de fer. Ho saben, però es deixen endur per l'odi irracional i per egoïsmes inconfessables.

Un cop més, la comunitat internacional ha de pressionar fortament per aconsegir un alto el foc i la represa del diàleg i del procés de pau.

Concentració per denunciar l'incompliment del 0,7%

Fa uns dies vaig comentar en aquest blog que el projecte pressupost de la Generalitat per al 2009 és un retrocés en la marxa cap al 0,7%.

Avui la Federació Catalana d'ONG per al Desenvolupament hem promogut una concentració de protesta davant del Parlament de Catalunya, en el dia en que s'aprovaran els pressupostos de la Generalitat sense cap modificació al respecte.

És realment decebedor. La xifra que s'aprovarà avui representa un greu incompliment, tant en xifres absolutes com en termes percentuals, del que preveia el Pla Director de Cooperació al Desenvolupament (pactat amb la societat civil i aprovat pel Parlament) i de l'acord del Govern Entesa, els quals preveïen arribar al 0,7% dels ingressos propis de la Generalitat dins d'aquesta legislatura.

A més, la llei catalana de cooperació al desenvolupament estableix que cal arribar a aquest percentatge com a màxim el 2010.

Amb el pressupost 2009, tot això és altament improbable, gairebé impossible.

En efecte, amb l'argument de la crisi, malgrat que el pressupot global creix, la partida dedicada a cooperació, no solament queda lluny del que preveia el Pla Director, sinó que fins i tot disminueix en relació a la quantitat executada dins el 2008, tant en termes absoluts com en percentatge sobre els ingressos propis de la Generalitat previstos en el mateix pressupost, passant així del 0,41% de l'any 2008 a un 0,37% aproximadament (si bé la xifra exacte dependrà dels ingressos que finalment obtingui la Generalitat el 2009).

Després de tantes promeses, quan arriba la primera dificultat econòmica, la solidaritat amb els països pobres, enlloc de créixer per arribar als mínims compromesos, recula.

Esperem almenys que el Govern corregeixi aquest error un cop s'arribi a un nou acord de finançament de la Generalitat. Ja no queden excuses.

Cal frenar la plaga de les bosses de plàstic

Aquesta setmana m'ha decebut saber que Parlament rebutjarà la proposta promoguda pel grup parlamentari d'ICV d'exigir legalment, com es fa en molts altres països europeus, el pagament de les bosses de plàstic que adquireixen els consumidors en els establiments comercials.

Es tractava d'una mesura oportuna, valenta i necessària per començar a combatre ja la plaga, de proporcions bíbliques, de les bosses de plàstic.

Són mesures com aquestes les que realment poden mostrar si hi ha un veritable compromís mediambiental d'un Govern o simple retòrica ecologista que recula quan troba qualsevol contestació pels afectats.

És cert que la mesura no havia anat precedida d'una campanya informativa suficient ni del necessari diàleg previ amb els comerciants (encara que l'Agència Catalana de Residus fa temps que es preocupa pel tema). Però això només demostra que ni el Govern ni la ciutadania no són encara realment conscients de problema ecològic que representa l'ús abusiu de les bosses de plàstic en el nostre país. En tot cas, que s'hagi ajornat la mesura no és cap excusa per començar ja a afrontar aquesta agressió al medi ambient.

La fabricació de bosses de plàstic, a partir d'un derivat del petroli, és altament contaminant. I el seu consum massiu: cada família catalana, per terme mig, consumeix una mitjana de 5,4 bosses de plàstic, cosa que suma al voltant de 14 milions de bosses cada setmana. Aquestes bosses tenen una durada mitjana d'ús d'uns 12 minuts i representen ja el 2,3 % del total del residus que es generen a Catalunya (unes 110.000 tones l'any 2006). Una part d'aquestes bosses acaben en abocadors i incineradores (on es cremen generant una gran emissió de gasos contaminant), però una part important van a parar als camps, als boscos, als rius o al mar, on triguen entre 400 i 1000 anys en desintegrar-se i provoquen anualment la mort de milers d'animals. Una petita part es recliquen, però és un procés car i costós energèticament.

I si aquesta és la situació a Catalunya, cal tenir present que en molts països, especialment en els més pobres, les bosses de plàstic són ja una catàstrofe mediambiental d'enormes proporcions. Hi ha molt governs que ja han declarat la guerra aquestes bosses.

El més trist és que, malgrat el seu perjudici mediambiental, les bosses s'utilizen de forma irracional i compulsiva, en part degut a la seva distribució gratuïta.

Però cal pensar que, a diferència d'altres productes tòxics o residus que genera la nostra societat, (dels quals sovint en som ja depenents), en aquest cas es tracta d'un element fàcilment substituïble per sistemes reutilitzables, de llarga vida i amb escassa o nul·la càrrega mediambiental (bosses de cotó, carretó, ràfia, cabàs, bosses biodegradables... ).

Per tant, cal obrir urgentment un debat social al voltant de les bosses de plàstic i prendre mesures per conscienciar la ciutadania, per tal de fomentar un canvi d'hàbits que comporti una reducció o eradicació d'aquest consum i la seva substitució per altres elements, sigui fent-les pagar o, per què no, prohibint-les. Amb voluntat política, l'eradicació es pot aconseguir sense grans dificultats. Per què esperar?

Des de Justícia i Pau estem donant suport a una campanya iniciada fa uns mesos a Catalunya en favor d'aquests objectius. Convido als meus lectors a sumar-s'hi.

La guerra dels crucifixos

Acaba de revifar una antiga polèmica sobre la presència de crucifixos en espais públics, arran d'una sentència d'un jutjat de Valladolid que, a petició d'un grup de pares d'alumnes, obliga a retirar aquests símbols presents en les aules i despatxos d'una escola pública.

Aquesta polèmica té diferents angles que cal no confondre.

D'una banda em sembla a mi que hi ha importants sectors socials que tenen encara una certa "al·lergia" als símbols religiosos (al·lergia molt específica, que no pateixen respecte d'altres símbols més banals), que es fonamenta en una visió molt negativa del fenomen religiós i que, entre d'altres principis, vol condemnar a les creences religioses a la interioritat de la conciència, a l'espai privat. Aquesta visió de la religió es troba desfassada. Tota creença (i més si es refereix a qüestions vitals tan importants com la religió) té dret a exterioritzar-se públicament (com així reconeix el dret humà a la llibertat religiosa), sempre que es faci respectant als altres en els seus drets i dignitat. I em sembla a mi que els símbols religiosos, en principi, no tenen una capacitat específica per perjudicar ningú, ni ferir sentiments, ni veig com una creu cristiana o altre símbol pot molestar a ningú. Per a una persona que no hi cregui, un símbol és quelcom que simplement no li dius res i que més aviat hauria de veure's cridada a respectar.

Ara bé, tan evident com el que he dit abans és que l'estat, i així ho preveu la Constitució espanyola, ha de ser neutral en qüestions religioses i no identificar-se amb cap creença, per pur respecte a les creences de tots els que en són ciutadans, sobretot en societats tan plurals com la nostra.

Per tant, em sembla més que obvi que cap institució pública (inclòs els centres públics d'ensenyament) pot enviar el missatge d'identificar-se amb una confessió religiosa. No és tant la presència d'un determinat símbol en un espai públic (com n'hi ha tants de diferents tipus), sinó el fet que, per les circumstàncies, la presència d'uns símbols pugui generar aquest missatge, cosa que caldria corregir. Això no té res a veure amb la necessària formació sobre el fet religiós que hauria de donar l'escola (i que penso que no dóna).

Però el que sembla més trist és la concepció del cristianisme que pot haver-hi darrera de certes defenses de la presència pública de símbols cristians. No cal ser teòleg per veure que una interpretació assenyada de l'Evangeli deixa ben palès que la fe no pot imposar-se amb cap tipus de coacció i que no ha pretendre servir-se del poder públic per créixer en influència, ni tans sols amb l'excusa de ser una creença majoritària o una tradició arrelada.

La fe no es fonamenta en els seus signes externs: ni en la llei religiosa, ni en la grandesa del Temple, ni en l'autoritat de sacerdots ni mestres de la llei. Ans al contrari, la credibilitat de la fe trontolla quan es pretén imposar i creix quan es fa visible en la fortalesa de les conviccions dels cristians i en el seu comportament coherent amb l'Evangeli i, per tant, respectuós envers qualsevol actitud dels no creients, àdhuc la dels enemics de la fe.