0,7: expoli fiscal, invasió de competències i menyspreu al parlament

Aquesta setmana hem viscut un episodi surrealista que mostra a la perfecció alguns dels dèficits del sistema polític espanyol, especialment el seu sistemàtic maltracte a Catalunya.

El fet té a veure amb els fons del 0,7 del IRPF d'aquells contribuents que marquen la casella corresponent i que es destina a financiar els programes d'atenció social de les ONG i altres entitats.

D'entrada, no deixa de ser irregular que la quantitat que es dediqui a financiar aquests programes (adreçats als col·lectius més vulnerables de la nostra societat) depengui de si més o menys persones marquen una determinada casella de la seva declaració del IRPF. Si políticament es considera un tema important, hauria de fixar-se la quantitat necessària o possible, i no fer-la dependre de la voluntat subjectiva dels contribuents de cada any. Aquesta contradicció és fruit del seu estrany origen, ja que es va crear com una alternativa a la casella del finançament de l'Església.

Però el problema més important és un altre. Des de fa anys i panys les ONG socials catalanes i la Generalitat han denunciat que el Govern espanyol envaeix competències catalanes, atès que el nostre Estatut d'Autonomia atorga competències exclusives a la Generalitat per a la gestió dels serveis socials. Per tant, no té sentit que el Govern central gestioni pel seu compte (i amb els seus criteris) els fons que es recapten a Catalunya per aquest concepte.

Però el fet fet més greu és que en la distribució d'aquests fons es prima a les ONG d'àmbit o amb implantació estatal, de manera que es margina a les ONG catalanes que no formen part d'una entitat estatal, algunes més antigues que les seves equivalents espanyoles. En conseqüència, els fons que finalment arriben a beneficiaris catalans són inferiors als que surten de Catalunya per aquest concepte. Aquest és, doncs, una part del dèficit fiscal que pateix Catalunya des de fa tants anys. La Taula del Tercer Sector (que aplega la major part de xarxes d'entitats socials catalanes) calcula que, per exemple, l'últim exercici es van recaptar 40 milions a Catalunya i hi van retornar solament 13.

Doncs bé, fa uns dies, després d'anys de reinvidicació, el grup ERC-IC al Congrés dels diputats, amb el suport dels diputats del PSC, va aconseguir arribar a un acord amb el grup del PSOE (és de suposar que amb el vist-i-plau del Govern central) per solucionar aquest tema.

Fruit d'aquest acord, dilluns 22 de setembre el Congrés dels Diputats aprovaba una resolució, promoguda per ERC-ICV i amb al suport del PSOE, que instava al Govern espanyol, entre d'altres coses, a territorializar per comunitats autònomes la gestió del 0,7 per a finalitats socials i a cedir a la Generalitat de Catalunya el 50% dels fons recaptats aquí per aquest concepte.

Però sorprenentment, tres dies després, el PSOE, després de reunir-se amb diferents ONG estatals (en la foto), feia pública una nota en la que deia que, malgrat la moció, el Govern no modificaria el sistema de gestió del 0,7. Així, i tan amples. Malgrat l'acord polític i digui el vulgui el Parlament, fins i tot si el mateix PSOE hi ha votat a favor, aquest partit ens diu que el Govern farà cas omís o que es prendrà la moció en un sentit diferent del que diu literalment.

A banda de faltar a un compromís polític amb ERC i contradir el que acabaven de votar al Congrés, el que resulta increïble és la confusió total que la nota mostra entre Govern i partit (qui és el PSOE per anunciar què farà i que no farà el Govern?) i entre partit i Parlament (ja que no es tractava de rectificar una declaració sinó d'anar en contra d'una resolució del Congrés dels Diputats) i alhora un menyspreu a aquesta institució (teòricament el representant màxim dels ciutadans) ja que significa demanar-li al Govern central que faci el contrari del que el Parlament li ha instat a fer. És aquest el valor de les resolucions de Parlament?

Veiem així un exemple més d'un fet cada cop més evident: el nostre sistema polític és en realitat una partitocràcia. El poder real és en mans d'uns determinats partits polítics, que fan i desfan a tots nivells, i als quals estan supeditades les institucions de l'estat. En aquest cas, a més, una partitocràcia estatal que no ha entès encara què vol dir l'estat autònomic, que intenta no cedir els aspectes més sensibles del poder, alhora que dia rera dia maltracta fiscalment als ciutadans catalans.

Quaranta anys treballant en favor de la justícia i la pau

Aquest cap de setmana he participat en els actes de celebració del quarantè aniversari de la creació de la Comissió General de Justícia i Pau a Espanya (1968-2008). Ha estat una bona ocasió per fer memòria de la important tasca d'aquesta institució de l'Església en favor de la justícia social i els drets humans, així com per prendre consciència d'alguns dels reptes que aquest treball presenta avui i per carregar-nos d'energies renovades.

La Comissió General va ser constituïda per la Conferència Episcopal Espanyola com una manera de concretar a Espanya la mateixa iniciativa de Pau VI, que va crear la comissió pontifícia de Justícia i Pau, com un dels fruits del Concili Vaticà II. En tots aquests anys, la comissió ha treballat intensament amb l'objectiu de promoure la difusió del magisteri social de l'Església, la promoció dels drets humans, la justícia social, la pau i la protecció del medi ambient. El seu primer president va ser en Joaquín Ruiz Giménez. Anys més tard ho varen ser també els catalans Joan Gomis (1927-2001) i Arcadi Oliveres, presidents de Justícia i Pau a Barcelona (aquest últim encara ho és).

Aquest aniversari és per nosaltres, de fet, la continuació del que vàrem celebrar el passat mes de març, quan vam poder commemorar, amb goig i ben solemnement, el quarantè aniversari de Justícia i Pau a Barcelona, que va ser la primera comissió creada a Espanya.

Algunes de les accions més destacades d'aquests quaranta anys de la Comissió General han estat la campanya en favor de l'amnistia als presos polítics, en plena dictadura, les importants campanyes en favor del 0,7 i de l'abolició del deute extern, les missions internacionals a diferents conflictes com a observadors en defensa dels drets humans o, ja més recentment, iniciatives en favor dels drets humans del immigrants, la cultura de pau, el consum responsable...

Als actes de celebració, que han tingut lloc a la Fundación Pablo VI, a Madrid, hi han participat prop d'un centenar de persones, entre membres de comissions de Justícia i Pau de Madrid, Barcelona, Tarragona, Burgos, Valladolid, Segovia, Cádiz, Sevilla, València, Alacant, Bilbao i Tenerife, entre d'altres, així com representants d'altres institucions civils i eclesials, com ara en Federico Mayor Zaragoza, ex director General de la UNESCO i el Director General d'Asumptes Religiosos del Ministeri de Justícia.

També han comptat amb la presència destacada de Mons. Santiago García Aracil, bisbe de Mérida-Badajoz, president de la Comissió de Pastoral Social de la Conferència Episcopal Espanyola i de Mons. Ciriaco Benavente, bisbe d'Albacete, que és membre de l'esmentada comissió i bisbe acompanyant de la Comissió General de Justícia i Pau a Espanya.

Durant els debats, alguns membres històrics de la Comissió van recordar que, en aquests anys, la comissió ha volgut ser fidel a les paraules que ens va adreçar, a mitjans del anys 80, el Cardenal Suquía, aleshores president de la Conferència Episcopal Espanyola, demanant a Justícia i Pau que es mantingués sòlidament fonamentada amb un peu en l'Esglesia, per tal de no perdre mai la seva identitat i missió, i un altre en el món, per tal de conéixer amb encert els problemes socials i treballar conjuntament amb altres institucions en la seva solució.

Actualment, la Comissió General és presidida per Isabel Cuenca, de la comissió diocesana de Sevilla i compta com a Vicepresidenta a na Tica Font, que és Vicepresidenta de Justícia i Pau de Barcelona. El secretari general és José Padilla, membre de la Comissió diocesana de Madrid.

Sincerament crec, encara que la meva vinculació professional m'impedeix ser imparcial, que Justícia i Pau representa tant a Catalunya i Espanya, com també a molts països del món, un de tants exemples del compromís de l'Església amb els sofriments de la humanitat, tal i com va voler el Concili Vaticà II.

Lamentable sentència del Tribunal Constitucional

Com a ciutadà espanyol i com a jurista, em produeix una gran tristesa la sentència d'ahir del Tribunal Constitucional que anula la llei del parlament basc que convoca una consulta popular.

Com es sabut, la sentència resol un recurs de l'advocacia de l'estat (a instància del govern Zapatero) contra una llei promoguda pel govern Ibarretxe i aprovada pel parlament basc que convoca per al mes d'octubre als ciutadans amb dret de sufragi residents a la Comunitat del País Basc a una consulta per respondre si estan d'acord amb que s'iniciï, sempre i quan ETA renunciï a la violència, un procés diàleg entre tots els partits polítics bascos per tal d'arribar a "un acord polític sobre l'exercici del dret a decidir del Poble Basc".

Molt sintèticament, la sentència anula la llei per tres motius. Per manca de competència, pel contingut de la consulta i pel procediment usat per aprovar-la.

Pel que fa al tercer motiu, purament formal, per bé que és discutible, em sembla a mi que l'argumentació de la sentència és prou raonable, ja que considera que la llei es va aprovar per un procediment simplificat en contra del que preveu el Reglament del Parlament Basc (seria massa llarg d'explicar aquí), restringint així la posibilitat de participació dels grups parlamentaris. Ara bé, aquest seria un tema políticament menor, ja que si l'anulació hagués estat només per això, voldria dir que la llei seria constitucional si es tornés a aprovar pel procediment legislatiu ordinari.

El que és altament preocupant i lamentable, al meu parer, són els altres dos arguments emprats, especialment el segon.

En síntesi (ja que un comentari més detallat requereix molt més espai), el tribunal ve a dir que la llei basca, encara que no ho digui així, el que fa és convocar un referèndum (encara que li diu "consulta popular") i que els referèndums només es poden convocar per decret del govern central, segons la Constitució. Al meu parer, això és una interpretació excessivament restrictiva de la Constitució, que comporta una reducció injustificada de l'autonomia política de les comunitats autònomes i, al capdavall, una reducció del joc de forces democràtic que obre l'ordenament jurídic espanyol. I dic que és una interpretació excessivament restrictiva perquè, amb la Constitució a la mà, es podria perfectament entendre que els referèndums que han de ser necessàriament convocats pel govern central són solament aquells que preveu la mateixa Constitució (en temes com la reforma constitucional, l'aprovació i reforma dels estatuts d'atonomia, etc) i, òbviament, també aquells en els quals es cridi a tota la població espanyola. Fora d'això, una Comunitat Autònoma o fins i tot un Ajuntament hauria de poder convocar qualsevol consulta o referèndum als ciutadans del seu àmbit territorial sobre un tema que tingui relació directa o indirecta amb les seves competències, sense que això tingui cap conseqüència legal vinculant.

La prova de que aquesta interpretació de la Constitució que dic (que és la que defensen el Govern i el Parlament basc) és perfectament acceptable és que la mateixa llei estatal que regula els referèndums atorga als ajuntaments la possibilitat de convocar una consulta als ciutadans del seu municipi (la qual no anomena "referèndum" sinó "consulta popular") i la deixa expressament a fora d'aquesta llei de referèndums, que és referida només als que preveu la Constitució. I de fet, les consultes populars municipals són una pràctica força habitual i normal en els últims anys a tota Espanya. (La llei no diu res, en canvi, sobre si això ho poden fer o no altres institucions, com les comunitats autònomes, una llacuna legal ben sospitosa).

Per què el Constitucional tria una interpretació més restrictiva? Al meu parer per una raó clara: un prejudici ideològic-nacionalista, ja que una consulta d'aquestes característiques, en cas de resultar favorable, generaria una pressió política tan forta que posaria en qüestió la relació actual entre Espanya i el País Basc.

L'altre argument que dóna el Constitucional, és per a mi més lamentable i diria que jurídicament molt poc seriós; més ben dit, és un argument més polític que jurídic. Per al tribunal, el contingut de la pregunta que preveu fer-se als ciutadans bascos presuposa un poble basc que tindria un suposat dret a decidir, i ni una cosa ni l'altre existeixen en l'ordenament constitucional espanyol, ja que aquest només es basa en un únic subjecte polític i sobirà que (citant l'art. 1 de la Constitució) és el poble espanyol.

Reconeix el tribunal (com tantes altres vegades) que la Constitució es pot reformar i que aquesta reforma en principi no té cap límit, però que això només es pot fer pels procediments que ella mateixa estableix (que passen per l'aprovació per part de les Corts Generals i en referèndum estatal), però mai fora. I entén que la consulta suposa la "apertura" d'un procediment per reconsiderar qui és el subjecte de la sobirania o almenys per reconsiderar les relacions entre l'Estat i les Comunitats Autònomes, i això només es pot fer mitjançant els procediments previstos a la Constitució, ja que és una qüestió que afecta a tots els ciutadans espanyols, no solament els bascos.

Al meu parer, amb aquest últim argument, el tribunal fa un discurs absolutament impropi de l'alta categoria jurídica dels seus membres, ja que la consulta, com és evident, en cap cas no obre ni pot obrir legalment cap procés polític sobre res de tot això, ja que és una simple consulta, sense cap eficàcia jurídica. Per tant, la consulta no significa alterar ni eludir cap procediment dels previstos a la Constitució, perquè, fos quin fos el seu resultat, caldria seguir igualment aquests procediments per a reformar-la. La consulta no té cap capacitat jurídica per sortir d'aquesta legalitat. L'únic que pot generar la consulta és una forta pressió política (i aquest és el seu objectiu), una pressió fruit de fer transparent la voluntat o l'opinió de la majoria dels ciutadans d'una part de l'estat i, per tant, una pressió democràticament legítima i digna de ser tinguda en compte. I és clar, una expressió de voluntat que podria (o no) tenir conseqüències polítiques que, pel que sembla, no solament no agraden al govern central ni als partits espanyols majoritaris, sinó tampoc als Magistrats del Tribunal Constitucional, cosa que explica la seva decisió. Amb aquesta sentència, doncs, els magistrats s'extralimiten en les seves funcions constitucionals.

Tres últimes consideracions.

Primera: amb aquesta sentència ja es veu que la previsió que fa l'Estatut d'Autonomia de Catalunya sobre convocatòria de consultes populars per part de la Generalitat només permetrà fer enquestes o similars, mai consultes a l'electorat (que era la intenció) sense autorització prèvia del Govern Central.

Segona, aquesta sentència demostra que el Tribunal Constitucional espanyol és un tribunal format de forma inadequada per resoldre conflictes que tinguin a veure amb les nacionalitats que integren Espanya, ja que està format majoritàriament (i quasi en exclusiva) per persones d'origen d'una d'aquestes nacionalitats, cosa que explica que s'imposin els prejudicis polítics d'aquestes persones. En aquest cas, el prejudici ha portat a interpretar la Constitució de forma restrictiva per evitar que es posi (ni que sigui democràticament i pacífica) en negociació política la sobirania d'Espanya, ni tan sols en un cas en què, d'entrada, no es perdria el control polític per part de l'Estat, a qui en tot cas correspondria aprovar tot acord de reforma constitucional.

Tercera consideració i final. Aquesta sentència (com altres) mostren com Espanya és una mena de presó per a les seves minories nacionals, ja que no poden sortir-ne (ni modificar-hi el seu estatus polític) si no és amb el vist i plau de la població de matriu nacional espanyola-castellana, perquè resulta que aquesta és demogràficament majoritària. En efecte, com que qualsevol modificació constitucional requereix els procediments previstos en la Constitució, i aquests demanen el consentiment del conjunt dels ciutadans de l'estat, la paella la té el grup demogràficament més gran, que imposarà el seu criteri als més petits, seguint el principi de la majoria. Això és una clara perversió de la democràcia, confosa amb la regla de la majoria, que fa que sempre perdin les minories, en aquest cas les minories nacionals. Però tot això ja ho sabíem. La novetat és que el Tribunal Constitucional ha tancat l'única via política que permetria forçar a una majoria nacional a negociar amb una de les minories nacionals del mateix estat.

Segueix la bogeria punitiva

Ahir, dos ministres del Govern espanyol van anunciar dues noves reformes del Codi Penal per incrementar les penes de presó en diversos delictes. Un exemple més del populisme punitiu dels governs del PP i el PSOE, que pretenen guanyar vots omplint a vessar les presons, enlloc analitzar i afrontar en el fons els problemes socials.

Així, el ministre del interior, Pérez Rubalcaba va anunciar un enduriment de les penes per a les màfies d'immigració il·legal que transportin menors, alhora que el ministre de justícia Fernández Bermejo va informar que prepara un enduriment de les penes per pederastia.

Des de l'aprovació del nou Codi Penal (1995), pràcticament cada any s'han anat aprovant una o dues reformes d'aquesta llei, totes en la línia de crear nous delictes o endurir les penes de presó en múltiples àmbits (terrorisme, llibertat sexual, violència de gènere, seguretat vial...).

El resultat d'aquestes polítiques és ben evident, com ja comentava en el meu missatge anterior: overbucking a les presons, amb una ratio d'empresonats de les més altes d'Europa, sense que consti que aquestes reformes hagin tingut el més mínim efecte social ni preventiu favorable. (En el cas de les noves reformes anunciades, algú es creu que hi haurà menys immigració il·legal o menys pederastia per endurir les penes?).

En una cosa sí encerten els nostres governants: aquestes mesures són ben vistes per grans majories socials, sempre intoxicades per aquells (sovint mitjans de comunicació, sovint l'oposició política de torn) que volen fer-nos creure que el nostre sistema punitiu és tou.

Fer lleis més dures és fàcil i és ben vist, però desvia enormes quantitats de fons que es podrien de dedicar a combatre les causes de delicte o a la millora de l'educació de les persones. En canvi, una duresa excessiva del sistema genera major exclusió social, de la qual precisament provenen la major part dels infractors.

En això poc importa si governen partits de dreta o partits d'esquerra, liberals, socialdemòcrates, democristians, nacionalistes... No compten els principis ideològics, compta la realpolitic. Em sap greu dir que en aquest punt, el sistema democràtic mostra un dels seus dèficits més flagrants: acaba imposant a tot govern, del color que sigui, les opinions majoritàries, i resulta que la majoria sempre acostuma anar en favor de més repressió, encara que sigui palmàriament inútil o contraproduent.

I en aquesta tendència, el nostre país avança cap el greu error de la reinstauració de la cadena perpètua. De fet, la llei actual ja la preveu de facto en molts casos. D'això espero parlar aviat en un d'aquests comentaris.

Ens acostem a 10000 presos a Catalunya

Probablement abans que acabi l'any, Catalunya arribarà a assolir la fatídica xifra de 10.000 persones encarcerades en les seves presons (centres de menors a part), que és la xifra més alta de la seva història, amb una de les taxes d'empresonament per habitant més altes d'Europa Occidental.

Aquesta és la previsió que fa la Secretaria de Serveis Penitenciaris i Rehabilitació de la Generalitat, que espera acabar l'any 2008 amb uns 10.300 presos.

Si descomptem el moment excepcional i breu del final de la guerra civil (amb l'encarcerament massiu d'ex-combatents i presos polítics), aquesta xifra és la més alta de la història, tant en termes absoluts com relatius. Actualment, amb uns 9800 presos, la taxa d'empresonament per habitant és de 137 per cada 100.000.

En cas de ser un estat, Catalunya ocuparia ja en aquests moments el quart lloc en el rànking dels països d'Europa Occidental, solament per darrera del Regne Unit, Espanya i del cas especial de Luxemburg (vegeu les taules que ofereix l'International Service for Prisons Studies). Si ho comparem amb el conjunt de països de la UE, a Catalunya solament la superarien el tres països citats i els països del Est ex socialistes (Polònia, repúbliques i bàltiques, Txèquia, Eslovàquia, Hongria i Bulgària).

Si mirem el conjunt d'Espanya, la situació encara és pitjor, atès que s'ha arribat als 71.400 presos, és a dir, 156 per 100.000 habitants. Si desagreguem els presos de Catalunya, la taxa espanyola seria de 161, la qual cosa situaria a Espanya en el núm. 1 del rànking d'Europa Occidental, el 7 de la UE (sobre 27) i el núm.13 dels 56 països del continent.

Les xifres són greus, perquè el creixement de la població reclusa, tant a Catalunya com al conjunt de l'estat, és constant des de dels anys 80, s'ha accelerat a partir dels anys 2000 i no hi ha cap indici que porti a pensar que s'ha d'aturar. A l'extraordinari cost per a l'estat (i per a la Generalitat, amb la seva actual crisi financera) que representa aquest creixement, cal sumar-hi la massificació, que deteriora les condicions de vida i impedeix aplicar programes de tractament i prestacions de qualitat per afavorir la reinserció social.

Amb aquest ritme de creixement, l'extraordinari programa de construccions de nous centres penitenciaris molt probablement quedarà aviat superat, i s'omppliran tots ells per sobre de la capacitat òptima. A més, molts ens temem que la Conselleria de Justícia utilizi en els centres en projecte o en construcció el criteri que ha aprovat ja per al futur Centre de Preventius de Barcelona (que substituirà la Model): incrementar-ne la capacitat màxima prevista per al centre per sobre de la xifra de 750, trencant així el model de centre petit-mitjà que el nou Govern havia presentat com a nova aposta política i tornant així al greu error dels macro-centres penitenciaris (del Governs de CIU i també dels governs espanyols), amb capacitat per més de 1000 o 1500 presos, amb totes les greus dificultats per al seu bon govern i la bona convivència (és el cas de Quatre Camins, Brians-I i Brians II).

Quines són les raons d'aquestes xifres tan altes i d'aquest creixement constant? És clar que no hi ha cap augment global significatiu de la criminalitat. Davant d'això, molts apunten falsament a l'increment de la immigració (i de la població reclusa) o al creixement de població en general. Per sort, el Govern no ha caigut en aquest greu error, que afavoriria la xenofòbia. Malgrat ser cert que el nombre i el percentatge d'estrangers empresonats és cada cop més alt (ara són ja el 40%), això no explica el creixement. D'una banda, el creixement va començar molt abans de produir-se l'acceleració de la immigració i abans de començar el creixement de la ratio de presos estrangers. D'altra banda, molts altres països europeus amb unes taxes de població estrangera similars o superiors (com ara França, Alemanya, Suïssa...) tenen ratios globals d'empresonament inferiors a les nostres. A més, és tracta d'un creixement superior a l'increment de la població total, ja que no és solament un creixement en termes absoluts sinó també de les taxes de presos per cada 100.000 habitants.

En realitat, el creixement de la nostra població reclusa es deu clarament a les continues i múltiples reformes del Codi Penal espanyol que, sobretot de 1995, impusaldes tant pel PP com pel PSOE, han anat allargant cada cop més la durada de les penes de presó.

Aquest enduriment s'ha aplicat, d'una banda, als delictes de terrorisme (ara ja amb penes que s'acosten a la cadena perpètua, i que també castiguen més durament qualsevol delicte menor qualificat de terrorista, com la kale borroka). Però s'ha aplicat també a la major part de delictes més freqüents (robatori i tràfic de drogues) i ha previst també penes de presó per a nous delictes (com ara els de trànsit). I no solament s'han allargat moltes de les penes de presó, sinó que s'ha donat més marge als jutges per aplicar la presó abans de judici (la presó provisional) i, a més, s'han posat majors restriccions a l'accés al medi obert o a la llibertat condicional dels penats. Els informes de la Secretaria de Serveis Penitenciaris mostren clarament també que l'accés a aquestes possibilitats va en retrocés tant en termes absoluts com en tants per cent.

Davant d'aquest panorama, no hi ha cap govern ni cap força política que plantegi amb valentia el que aquesta situació reclama: una reforma urgent i a la baixa del Codi Penal, per tal de reduir la durada general de les penes de presó. La por a perdre vots en una societat que reclama cegament major duresa punitiva (sense tenir ni idea de les greus conseqüències socials que això comporta) fa dels nostres polítics uns simples esclaus de l'opinó pública més malinformada.
Personalment, vaig tenir ocasió, en un col·loqui en la seu d'un diari, de plantejar-li la qüestió a la Consellera de Justícia Sra. Tura, reclamant-li que demani al Govern del PSOE una reflexió al respecte. Tristament, la seva resposta va ser clara: la societat demana més duresa. Sra. Tura: Què farem quan la societat demani la pena de mort o altres bestieses similars?

Tebiesa del Govern espanyol davant el cop d'estat a Mauritània

Com ja he comentat, els temes africans seran freqüents en aquestes pàgines. Avui hi torno.

Com és conegut, el passat 6 d'agost es va produir un cop d'estat militar contra el govern democràtic de Mauritània, elegit fa poc més d'un any, després d'un laboriós procés de transició política. El cas és que el president de la república i el primer ministre varen ser destituïts i detinguts (per bé que aquest últim ja ha estat alliberat fa uns dies) i en el seu lloc s'ha instaurat una junta militar que promet convocar unes noves eleccions "el més aviat possible".

Malauradament, els cops militars tenen una llarga tradició a aquell país des de la seva independència el 1960. Aquí no pretenc comentar ni el context, ni les circumstàncies que poden explicar aquest nou cop, ni les possibles conseqüències, temes que escapen als meus coneixements sobre el país. En tot cas, el lector interessat pot trobar fàcilment nombroses webs que fan un relat detallat dels esdeveniments recents i de la història del país (proposo ràpidament viquipèdia i afrolnews...).

El que motiva aquest meu comentari és la meva sorpresa davant el que em sembla una reació massa suau del govern espanyol davant d'aquest fet, mostrant, a més, la seva predisposició a relacionar-se amb el nou govern militar il·legítim com si res no hagués passat. Cal tenir en compte, a banda de la proximitat geogràfica i la importància del nostre Estat en aquella regió africana, que Espanya manté importants interessos a Mauritània. D'una banda, hi ha desenes de vaixells que pesquen en les seves aigües. I, sobretot, Espanya necessita de la col·laboració d'aquell país per controlar l'immigració il·legal. Així, com ja s'ha fet amb altres països de la zona, fa uns mesos que s'ha començat a implementar un important acord per al control de l'emigració il·legal i la repatriació d'emigrants (amb grup de guàrdies civils col·laborant allà amb les forces policials mauritanes), una política absolutament prioritària per l'actual govern espanyol. És per tot això que el que digui i faci el nostre Govern és important. Ara bé, això mateix ens fa sospitar que el Govern espanyol hagi primat la protecció dels seus interessos i no hagi volgut prendre una posició excessivament dura amb els nous governants.

És cert que de seguida el Ministeri d'Exteriors va emetre una nota de condemna, reiterada poc després verbalment des de Mèxic per la Vicepresidenta de la Vega. Ara bé, aquesta reacció, si es mira el context, les declaracions i actuacions posteriors, és molt insuficient i purament retòrica. En efecte, a banda de la brevetat de la nota (ben telegràfica), és molt poc eloqüent si es compara amb altres notes del Ministeri en altres casos (i si es compara amb la nota de l'any passat en què es felicitava per les eleccions celebrades en aquell país, posant-se també una medalla per haver-hi contribuït). A més, cal tenir present que el Govern es limita simplement a "condemnar" (sense més qualificatius) i a "confiar" en l'alliberament dels dirigents segrestats i en el ràpid retorn a la democràcia. Per tant, indirectament, es reconeix a les noves autoritats. És quasi com dir que "no m'agrada aquest cop d'estat, però et reconec com a govern i només et demano que aviat torni la democràcia".

Potser aquest posicionament sigui el més realista, però el que està clar és que el Govern es mostra d'entrada molt tou i benevolent si és té en compte les dures reaccions internacionals. Així, la mateixa UE ha anunciat la possible suspensió de l'ajut a aquell país i possibles sancions. França i Estats Units han demanat el restabliment en el poder dels governants destituïts i han suspès tot ajut no humanitari. La Unió Africana ha anunciat la suspensió de la pertinença del país a aquesta organització. I altres països fins i tot han declarat que no reconeixen als nous dirigents. Davant de tot això sembla inadequat limitar-se a una condemna retòrica i sobretot, continuar mantenint una bona relació amb el nou govern, expressant públicament que es confia que les noves autoritats respectaran els acords amb Espanya.

En cas de confirmar-se aquesta tebiesa, seria un molt mal exemple i una escassa contribució a l'enfortiment de la democràcia en aquell continent, cosa que hauria de ser una de les grans preocupacions del govern si realment vol ajudar, tal com proclama, al desenvolupament d'Àfrica. Esperem almenys que aquesta reacció espanyola sigui purament externa i que es faci una pressió més forta, ni que sigui discreta, per al restabliment ràpid de la democràcia en aquell país.

Trobada mundial de professionals i intel·lectuals catòlics

Acabo de viure una interessant experiència a Nairobi (Kènia). La meva intenció és que Àfrica i els temes africans en general, tinguin una presència freqüent en aquest blog. Avui només vull destacar aquesta última estada meva allà.

Es tractava de participar, com a membre de la delegació catalana (en representació dels moviments de professionals cristians de Catalunya i del Centre d'Estudis Francesc Eiximemis), en l'Assemblea Plenària del Moviment Internacional d'Intel·lectuals Catòlics (MIIC) de Pax Romana.

Pax Romana, organització fundada l'any 1947 (si bé com a organització estudiantil va ser creada molt abans, el 1921) és una federació internacional d'organitzacions de professionals i intel·lectuals catòlics que pretén promoure el compromís social i polític dels cristians a favor de la pau i la justícia social en el món i contribuir al diàleg entre fe i cultura i entre les diferents religions.

He de dir que l'Assemblea ha estat un èxit, per l'àmplia participació de delegats de tots els continents i per haver engegat, amb noves estratègies i amb una gran empenta i il·lusió, un nou quatrienni, amb un nou equip executiu internacional de gran qualitat.

Prèviament a l'Assemblea va tenir lloc, també organitzat pel MIIC, al mateix recinte de la Universitat Catòlica d'Àfrica Est, un Congrés Internacional amb el lema "Governança global, justícia global: Àfrica com a símbol i com a realitat". Va ser un congrès esplèndid, amb una participació massiva de persones vingudes d'arreu d'Àfrica, en el qual va intervenir interessants líders socials i polítics africans, que ens fan pensar que cal mirar aquest continent amb una gran esperança.

Espero tenir ocasió de comentar tot això més endavant. Ara només vull acabar mostrant el meu agraïment al MIIC i als organitzadors de l'Assemblea i del Congrés, que m'han permès viure una gran experiència de relacions humanes i interculturals i, sobretot, una gran experiència de fe i d'església universal.