Prohibir manifestacions?

Avui he anat al programa Els Matins de TV3, per participar en el "cara a cara", sota la pregunta: "S'han de prohibir les manifestacions feixistes?". Jo hi anava com a defensor de la tesi del no i, com em sol passar, era la tesi minoritària, tal i com reflectia el marcador d'opinions: 89% "sí", 11% "no". La pregunta venia al cas, òbviament, per les manifestacions i contramanifestacions d'ahir 12 d'0ctubre que, com cada any, han estat polèmiques i han acabat amb aldarulls i detinguts.

D'entrada, com és evident, he deixat constància de la meva nul·la simpatia, en termes polítics, respecte dels col·lectius que es van manifestar ahir, uns per la ideologia que mostren i altres per la seva intenció de rebentar violentament la manifestació dels primers, agredint fins i tot a la policia.

Dit això, he volgut centrar la qüestió en el que per a mi estava en joc en la resposta a la pregunta: estem parlant de l'exercici de drets fonamentals que són absolutament essencials per al bon funcionament d'una democràcia, com són la llibertat d'expressió, el dret de reunió i indirectament, el dret de participació política, reconeguts en la nostra Constitució i tots els tractats internacionals de protecció de drets humans. En conseqüència, establir restriccions a aquests drets (com ho és prohibir una manifestació) hauria de ser una decisió sumament excepcional, a prendre solament en casos en què sigui plenament justificada de forma racional des de la perspectiva de la protecció d'altres drets també importants.

Quines poden ser raons de pes que poden justificar una prohibició? En això la llei vigent és clara i jo crec que encertada i suficient: només quan hi hagi "raons fonamentades" per creure que la manifestació posarà en perill l'ordre públic amb amenaça de danys per les persones o bens.

La conclusió és clara: no s'han de prohibir "manifestacions feixistes", sinó únicament aquelles (sigui quina sigui la ideologia dels convocants) en les que hi hagi "raons fonamentades" per pensar que generaran alteracions d'ordre públic amb danys a les persones o bens, és a dir, que els manifestants tenen la intenció explícita d'usar o incitar a la violència o cometre delictes violents. I això s'ha d'analitzar cas per cas, sense a prioris, sigui quina sigui l'organizació convocant i la seva ideologia, encara que aquests elements siguin també importants per valorar la repercussió de la manifestació. En el cas de les manifestacions de caràcter ultradretà d'ahir que s'ha volgut prohibir i que finalment foren autoritzades (jo crec que encertadament), es tractava de partits polítics legals, els quals van fer actes totalment pacífics (i tan minoritaris que no representen cap amenaça per l'odre públic i que la polèmica només fa que donar-los publicitat). El problema d'ordre públic ha vingut, com altres anys, d'aquells que no toleren que es facin aquestes manifestacions.

Seria extraordinàriament perillós per a la democràcia que els poders públics puguessin decidir la prohibició d'una manifestació i, per tant, la suspensió d'aquest dret fonamental, en base a judicis sobre la ideologia de les persones, per nefasta, aberrant o minoritària que aparegui, en base a etiquetes tan àmbigües o discutibles com "feixista". D'altra banda, no oblidem que la història mostra que allò que semblava erroni en una època, anys més tard ha estat opinió majoritària. En tot cas, si es pensa que pot haver-hi algun delicte en els discursos que es faran, la policia ha d'aplicar una discreta vigilància i, si es dona el cas, detenir als que facin aquest discurs a fi que siguin jutjats pels tribunals.

Quan acabo de redactar aquest nota, sento a la televisió la mala notícia que, justament avui, s'ha arribat als 10000 presos a les presons Catalunya. Quin desatre. Ho comentaré en els propers dies.

La immoralitat de la presó provisional

Aquesta setmana hem conegut una sentència del Tribunal Suprem que ha absolt a 14 dels 20 condemnats per l'Audiència Nacional en el cas conegut com "Operación Nova", els quals portaven empresonats des de feia quatre anys.

En aquest sumari es va empresonar l'any 2004 a 30 persones acusades de planejar un atemptat terrorista islamista amb camió bomba contra l'Audiència Nacional i altres edificis públics. La primera sentència, del gener del 2008, ja va absoldre'n a 10 dels 30. Ara el Tribunal Suprem n'absol 14 més i manté la condemna només per 8 d'ells.

Recentement l'Audiència Nacional ha dictat també sentència absolutòria de 8 dels 11 empresonats des de 2004 que estaven acusats de planejar un atemptat contra el port de Barcelona i, en un altre sumari, va absoldre també als 7 acusats de formar una cèdula islamista al servei d'Al Quadea a l'Iraq.

Són tres exemples més del que la Fiscalia General de l'Estat ha fet públic: durant l'any 2007, el 50% dels acusats de delictes de terrorisme "yihadista" (gairebé tots empresonats abans del judici) van ser absolts.

És un degoteig constant de causes penals en les que s'empresonen sospitosos de terrorisme islamista que després, dos o tres anys després, són absolts, normalment per manca de proves o perquè l'únic que s'ha provat són idees favorables al terrorisme o hipòtesis mentals que en cap cas s'havien convertit en conductes concretes per fer-ho realitat.

Aquestes actuacions policials i judicials haurien de meréixer una greu preocupació de l'opinió pública, que sembla preocupada només per la possibilitat (certament probable) de nous atemptats terroristes d'aquest caire, però que poc s'immuta (amb algunes honroses excepcions) davant del fet que s'empresoni a tanta gent, durant tant de temps, que són innocents dels delictes que se'ls imputa o sobre la que no existeixen proves que els hagin comès, causant-los un sofriment injust que no té reparació possible.

És evident que el zel policial per tal de prevenir aquest tipus de terrorisme ha anat més lluny del raonable i s'han comès excessos poc justificables. La tràgica experiència dels atemptats de l'11-M i els comesos en altre països ha portat als aparells policials de tota Europa a incrementar la vigilància fins extrems mai vistos. Això s'entén, però mai al preu de vulnerar les garanties penals i processals d'un estat democràtic, cosa que ha portat, com es veu, a empresonar massivament innocents.

Malauradament, això no passa només amb els sospitosos de terrorisme. Amb la llei a la mà, cada dia són empresonades centenars de persones a tota Espanya acusades de diferents delictes, una bona part de les quals són posteriorment absoltes. (Per desgràcia, no hi ha estadístiques sobre el percentatge d'absolts sobre empresonats). Actualment, hi ha més de 17.000 persones a les presons espanyoles pendents de judici (són 2.100 a Catalunya).

L'empresonament provisional, abans de judici, és una pràctica contrària a un dels principis més elementals d'un estat democràtic i de dret: només es pot empresonar a aquelles persones que s'hagi provat en un judici just i amb totes les garanties, que han comès un delicte. Només pot ser justificable, en tot cas, si ja abans de judici hi ha proves objectives absolutament indubitables de culpabilitat a criteri d'un jutge imparcial. Empresonar persones per simples sospites és una immoralitat, comparable a un vulgar segrest, perquè porta a l'empresonament d'innocents. Sempre és preferible la impunitat d'un culpable que la condemna d'un innocent.

En el cas del terrorisme islamista, el que ha passat és més greu encara: no solament s'ha mantigut a aquestes persones empresonades durant tres i fins i tot quatre anys sense proves, sinó que, tant la policia com la fiscalia espanyoles, han pretés empresonar aquestes persones no pel fet que les creien culpables d'un delicte (preparar un atemptat) sobre el que hi havia proves febles, sinó simplement perquè, per la seva manera de pensar, per la seva ideologia pro-yihad, les consideraven potencials terroristes.

Empresonar a una persona per considerar-la perillosa, abans que hagi comès cap delicte, és l'ensorrament total de l'estat de dret: és el que feia el franquisme i el que fan sempre els règims dictatorials. També és el que es fa a Guantánamo. És dir, quelcom manifestament immoral. Jo espero que els aparells policials del meu país em protegeixin, si cal vigilant d'aprop a sospitosos de preparar atemptats. Però si us plau, respectin els principis mínims democràtics i no empresonin per simples pensaments o sense proves, és a dir, no empresonin innocents.

Lliçons de la crisi financera

La greu crisi que pateix actualment el sistema financer mundial, gairebé sense precedents, l'evolució de la qual és ben incerta, hauria de portar a treure'n algunes lliçons importants.

Com és sabut, l'origen de l'actual crisi financera es troba en una bombolla especulativa sobre el preu de l'habitatge als EUA (bombolla que també s'ha donat a casa nostra), que portà a la concessió massiva i frívola d'hipoteques, sovint per valor superior al de l'habitatge, a persones sense ingressos o amb risc d'insolvència.

Aquesta bombolla es traslladà a l'àmbit financer, en introduir-hi un enorme volum de títols innovadors i creatius que tenien com a base aquestes hipoteques, que paradoxalment gaudien de la màxima qualificació financera, i que començaren a circular intensament per la seva alta rendibilitat.

Aquesta introducció, resultat d'un clima especulatiu sense precedents, guiat per el desig de maximitzar beneficis financers, es feu a l'empara d'una creixent desregulació dels mercats financers i de relaxació de tots els controls, promoguda per uns governs nordamericans inspirats per la ideologia neoliberal (màxima llibertat al mercat, que ja s'autorregularà en benefici de tots).

Sembla que ningú va preveure que en un moment donat la bombolla petaria i que el preu dels habitatges (per diverses raons) començaria a caure, la qual cosa portà a un creixement de la morositat d'aquelles hipoteques (per què pagar un deute molt superior al valor del pis comprat?) i de totes en general i, en conseqüència, els títols començaren a perdre valor, fins no trobar ni comprador, generant greus pèrdues als inversors i fallida de nombroses entitats. De retruc, atesa la dispersió d'aquests títols per tot el mercat financer mundial, ha generat un crash bursàtil i un clima de desconfiança entre les entitats financeres (ja que no és públic qui té d'aquests títols "contaminats"), la qual cosa ha portat a una frenada dels préstecs entre elles i finalment dels préstecs cap a les empreses i els consumidors, fent que el mercat pateixi una greu falta de liquidesa i una desconfiança generalitzada respecte de la garantia dels estalvis.

El drama és que un mercat financer tan globalitzat fa que les conseqüencies s'hagin traslladat al sistema financer internacional i quan aquest no funciona (té el perill de colapsar-se), l'economia real i productiva en rep les conseqüències a la llarga, i fins i tot la pot paralitzar. Davant d'això, hem vist com el govern nordamericà i molts altres governs europeus, per evitar el colapse dels sistema han començat a rescatar entitats i injectar diners al sistema. En el cas del govern Bush, en contradicció amb la seva retòrica en favor de la restricció del paper de l'estat en el mercat, ha aprovat un pla per invertir una quantitat de diners sense prededents (700.000 milions de dòlars) en aquirir els actius "tòxics" i salvar entitats financeres, que està per veure si donarà els seus fruits i si el Tresor públic podrà recuperar a la llarga aquests diners. El Govern alemany dedicarà 28000 milions d'euros per salvar l'entitat Hypo. Altres governs europeus preparen també intervencions massives en altres bancs i avui mateix els governs de la UE han acordat elevar sensiblement la garantia pública dels dipòsits bancaris.

Davant de tot això, em sembla evident que:

1. S'ha ensorrat definitivament aquella màxima (cega i dogmàtica) del neoliberalisme, conforme la qual, la capacitat del mercat per autorregular-se amb la mínima intervenció pública porta necessàriament a un creixent benestar per a tothom. Un cop la situació es recuperi, no hem de deixar que els que defensin aquestes posicions continuin influint políticament com fins ara. Això no vol dir que no restem oberts a ser sempre vigilants amb les possibles arbitrarietats que sovint comet l'estat quan actua.

2. S'ha demostrat que el capitalisme financer, en la seva versió ultraliberal, és un perill públic, ja que porta a bombolles especulatives que a la llarga poden danyar tot el sistema econòmic i obligar a l'estat a suportar les pèrdues, de manera que, mentre hi ha guanys, van a butxaques privades i quan hi ha pèrdues, les assumim el conjunt dels ciutadans. El mercat financer no ha de separar-se mai de l'economia real, al servei de la qual es troba.

3. En conseqüència, és imprescindible que l'estat no abdiqui mai de les seves responsabilitats com agent regulador del mercat i redistribuidor de la riquesa, com a promotor i àrbit últim, en particular també en el mercat financer, amb un control estricte de l'activitat financera i bancària, amb controls ben efectius, que evitin o punxin de seguida qualsevol bombolla que aparegui i garanteixin la màxima transparència del sector financer. És el moment propici també per establir impostos sobre les transaccions financeres internacionals, per tal que reverteixin en els sectors més desafavorits del món.

4. Els estats s'han vist obligats a intervenir. i segurament calia que ho fessin i de forma urgent, perquè el caos en el sector financer no s'estengui i ensorri l'economia, però han d'actuar amb molt de compte de no acabar beneficiant a aquells que han estat responsables de la crisi i investigar a fons aquells comportaments que l'han causat, sigui per imprudència, irresponsabilitat o engany, sancionant-los adequadament d'acord amb la llei.

5. Finalment, s'ha demostrat també que quan hi ha voluntat política (en aquest cas, la por a l'ensorrament del sistema) els governs dels països rics o industrialitzats sempre troben diners públics disponibles, en grans quantitats, per actuar (en aquest cas per salvar bancs i injectar liquidesa a l'economia). Per tant, ja no aceptarem mai més cap excusa per exigir que aquests governs trobin diners per transferir almenys el 0,7 del seu PIB al desenvolupament (els EUA dedicaran a la crisi almenys el 3,5 del seu PIB i més de deu vegades el necessari per alimentar durant un any a tots els desnodrits del món) o per afrontar catàstrofes naturals, emergències alimentàries o la fam en el món.

En la mort del bisbe Carrera

El bisbe Joan ha de ser reconegut com a un bon home, un bon bisbe, un bon apòstol, i un treballador incansable al servei del Regne.

Jo no vaig tenir gaire tracte personal amb ell, però sí el vaig sentir nombrososes vegades en reunions, taules rodones, conferències o en els mitjans de comunicació i he de dir que m'inspirava una gran confiança i que les seves paraules m'eren sempre interpel·ladores. Alhora, era d'aquells bisbes que em feia sensació que podien ser realment un testimoni de fe per a la nostra societat.

Sempre recordaré una xerrada que ens va fer fa més de deu anys, en una activitat del MUEC, en la que ens deia una cosa aparentment ben senzilla, però que m'ha fet pensar molt després: que l'Església, en l'actual cojuntura històrica, tenia com gran repte de futur "tornar a centrar-se en Jesucrist".

També crec que serà necessari recordar d'ell, entre tantes altres coses, la seva gran tasca al final de la dictadura, en defensa del drets humans dels repressaliats del franquisme, creant des del bisbat la famosa "caixa de solidaritat" per pagar fiances i multes, fundant i impulsant el Grup Cristià de Defensa dels Drets Humans, obrint ponts entre Esglesia i tots els sectors polítics que treballaven en favor de la democràcia o amb la seva tasca com a delegat episcopal de Justícia i Pau de Barcelona (1972-1978), en un moment carregat de dificultats per a aquesta entitat, quan els seus dirigents van ser processats pel Tribunal d'Ordre Públic, per haver denunciat les tortures a les comissaries de policia. (Vegeu nota de condol de Justícia i Pau).

Preguem pel bisbe Joan i mantinguem viu el record de la seva vida i obra.

0,7: expoli fiscal, invasió de competències i menyspreu al parlament

Aquesta setmana hem viscut un episodi surrealista que mostra a la perfecció alguns dels dèficits del sistema polític espanyol, especialment el seu sistemàtic maltracte a Catalunya.

El fet té a veure amb els fons del 0,7 del IRPF d'aquells contribuents que marquen la casella corresponent i que es destina a financiar els programes d'atenció social de les ONG i altres entitats.

D'entrada, no deixa de ser irregular que la quantitat que es dediqui a financiar aquests programes (adreçats als col·lectius més vulnerables de la nostra societat) depengui de si més o menys persones marquen una determinada casella de la seva declaració del IRPF. Si políticament es considera un tema important, hauria de fixar-se la quantitat necessària o possible, i no fer-la dependre de la voluntat subjectiva dels contribuents de cada any. Aquesta contradicció és fruit del seu estrany origen, ja que es va crear com una alternativa a la casella del finançament de l'Església.

Però el problema més important és un altre. Des de fa anys i panys les ONG socials catalanes i la Generalitat han denunciat que el Govern espanyol envaeix competències catalanes, atès que el nostre Estatut d'Autonomia atorga competències exclusives a la Generalitat per a la gestió dels serveis socials. Per tant, no té sentit que el Govern central gestioni pel seu compte (i amb els seus criteris) els fons que es recapten a Catalunya per aquest concepte.

Però el fet fet més greu és que en la distribució d'aquests fons es prima a les ONG d'àmbit o amb implantació estatal, de manera que es margina a les ONG catalanes que no formen part d'una entitat estatal, algunes més antigues que les seves equivalents espanyoles. En conseqüència, els fons que finalment arriben a beneficiaris catalans són inferiors als que surten de Catalunya per aquest concepte. Aquest és, doncs, una part del dèficit fiscal que pateix Catalunya des de fa tants anys. La Taula del Tercer Sector (que aplega la major part de xarxes d'entitats socials catalanes) calcula que, per exemple, l'últim exercici es van recaptar 40 milions a Catalunya i hi van retornar solament 13.

Doncs bé, fa uns dies, després d'anys de reinvidicació, el grup ERC-IC al Congrés dels diputats, amb el suport dels diputats del PSC, va aconseguir arribar a un acord amb el grup del PSOE (és de suposar que amb el vist-i-plau del Govern central) per solucionar aquest tema.

Fruit d'aquest acord, dilluns 22 de setembre el Congrés dels Diputats aprovaba una resolució, promoguda per ERC-ICV i amb al suport del PSOE, que instava al Govern espanyol, entre d'altres coses, a territorializar per comunitats autònomes la gestió del 0,7 per a finalitats socials i a cedir a la Generalitat de Catalunya el 50% dels fons recaptats aquí per aquest concepte.

Però sorprenentment, tres dies després, el PSOE, després de reunir-se amb diferents ONG estatals (en la foto), feia pública una nota en la que deia que, malgrat la moció, el Govern no modificaria el sistema de gestió del 0,7. Així, i tan amples. Malgrat l'acord polític i digui el vulgui el Parlament, fins i tot si el mateix PSOE hi ha votat a favor, aquest partit ens diu que el Govern farà cas omís o que es prendrà la moció en un sentit diferent del que diu literalment.

A banda de faltar a un compromís polític amb ERC i contradir el que acabaven de votar al Congrés, el que resulta increïble és la confusió total que la nota mostra entre Govern i partit (qui és el PSOE per anunciar què farà i que no farà el Govern?) i entre partit i Parlament (ja que no es tractava de rectificar una declaració sinó d'anar en contra d'una resolució del Congrés dels Diputats) i alhora un menyspreu a aquesta institució (teòricament el representant màxim dels ciutadans) ja que significa demanar-li al Govern central que faci el contrari del que el Parlament li ha instat a fer. És aquest el valor de les resolucions de Parlament?

Veiem així un exemple més d'un fet cada cop més evident: el nostre sistema polític és en realitat una partitocràcia. El poder real és en mans d'uns determinats partits polítics, que fan i desfan a tots nivells, i als quals estan supeditades les institucions de l'estat. En aquest cas, a més, una partitocràcia estatal que no ha entès encara què vol dir l'estat autònomic, que intenta no cedir els aspectes més sensibles del poder, alhora que dia rera dia maltracta fiscalment als ciutadans catalans.

Quaranta anys treballant en favor de la justícia i la pau

Aquest cap de setmana he participat en els actes de celebració del quarantè aniversari de la creació de la Comissió General de Justícia i Pau a Espanya (1968-2008). Ha estat una bona ocasió per fer memòria de la important tasca d'aquesta institució de l'Església en favor de la justícia social i els drets humans, així com per prendre consciència d'alguns dels reptes que aquest treball presenta avui i per carregar-nos d'energies renovades.

La Comissió General va ser constituïda per la Conferència Episcopal Espanyola com una manera de concretar a Espanya la mateixa iniciativa de Pau VI, que va crear la comissió pontifícia de Justícia i Pau, com un dels fruits del Concili Vaticà II. En tots aquests anys, la comissió ha treballat intensament amb l'objectiu de promoure la difusió del magisteri social de l'Església, la promoció dels drets humans, la justícia social, la pau i la protecció del medi ambient. El seu primer president va ser en Joaquín Ruiz Giménez. Anys més tard ho varen ser també els catalans Joan Gomis (1927-2001) i Arcadi Oliveres, presidents de Justícia i Pau a Barcelona (aquest últim encara ho és).

Aquest aniversari és per nosaltres, de fet, la continuació del que vàrem celebrar el passat mes de març, quan vam poder commemorar, amb goig i ben solemnement, el quarantè aniversari de Justícia i Pau a Barcelona, que va ser la primera comissió creada a Espanya.

Algunes de les accions més destacades d'aquests quaranta anys de la Comissió General han estat la campanya en favor de l'amnistia als presos polítics, en plena dictadura, les importants campanyes en favor del 0,7 i de l'abolició del deute extern, les missions internacionals a diferents conflictes com a observadors en defensa dels drets humans o, ja més recentment, iniciatives en favor dels drets humans del immigrants, la cultura de pau, el consum responsable...

Als actes de celebració, que han tingut lloc a la Fundación Pablo VI, a Madrid, hi han participat prop d'un centenar de persones, entre membres de comissions de Justícia i Pau de Madrid, Barcelona, Tarragona, Burgos, Valladolid, Segovia, Cádiz, Sevilla, València, Alacant, Bilbao i Tenerife, entre d'altres, així com representants d'altres institucions civils i eclesials, com ara en Federico Mayor Zaragoza, ex director General de la UNESCO i el Director General d'Asumptes Religiosos del Ministeri de Justícia.

També han comptat amb la presència destacada de Mons. Santiago García Aracil, bisbe de Mérida-Badajoz, president de la Comissió de Pastoral Social de la Conferència Episcopal Espanyola i de Mons. Ciriaco Benavente, bisbe d'Albacete, que és membre de l'esmentada comissió i bisbe acompanyant de la Comissió General de Justícia i Pau a Espanya.

Durant els debats, alguns membres històrics de la Comissió van recordar que, en aquests anys, la comissió ha volgut ser fidel a les paraules que ens va adreçar, a mitjans del anys 80, el Cardenal Suquía, aleshores president de la Conferència Episcopal Espanyola, demanant a Justícia i Pau que es mantingués sòlidament fonamentada amb un peu en l'Esglesia, per tal de no perdre mai la seva identitat i missió, i un altre en el món, per tal de conéixer amb encert els problemes socials i treballar conjuntament amb altres institucions en la seva solució.

Actualment, la Comissió General és presidida per Isabel Cuenca, de la comissió diocesana de Sevilla i compta com a Vicepresidenta a na Tica Font, que és Vicepresidenta de Justícia i Pau de Barcelona. El secretari general és José Padilla, membre de la Comissió diocesana de Madrid.

Sincerament crec, encara que la meva vinculació professional m'impedeix ser imparcial, que Justícia i Pau representa tant a Catalunya i Espanya, com també a molts països del món, un de tants exemples del compromís de l'Església amb els sofriments de la humanitat, tal i com va voler el Concili Vaticà II.

Lamentable sentència del Tribunal Constitucional

Com a ciutadà espanyol i com a jurista, em produeix una gran tristesa la sentència d'ahir del Tribunal Constitucional que anula la llei del parlament basc que convoca una consulta popular.

Com es sabut, la sentència resol un recurs de l'advocacia de l'estat (a instància del govern Zapatero) contra una llei promoguda pel govern Ibarretxe i aprovada pel parlament basc que convoca per al mes d'octubre als ciutadans amb dret de sufragi residents a la Comunitat del País Basc a una consulta per respondre si estan d'acord amb que s'iniciï, sempre i quan ETA renunciï a la violència, un procés diàleg entre tots els partits polítics bascos per tal d'arribar a "un acord polític sobre l'exercici del dret a decidir del Poble Basc".

Molt sintèticament, la sentència anula la llei per tres motius. Per manca de competència, pel contingut de la consulta i pel procediment usat per aprovar-la.

Pel que fa al tercer motiu, purament formal, per bé que és discutible, em sembla a mi que l'argumentació de la sentència és prou raonable, ja que considera que la llei es va aprovar per un procediment simplificat en contra del que preveu el Reglament del Parlament Basc (seria massa llarg d'explicar aquí), restringint així la posibilitat de participació dels grups parlamentaris. Ara bé, aquest seria un tema políticament menor, ja que si l'anulació hagués estat només per això, voldria dir que la llei seria constitucional si es tornés a aprovar pel procediment legislatiu ordinari.

El que és altament preocupant i lamentable, al meu parer, són els altres dos arguments emprats, especialment el segon.

En síntesi (ja que un comentari més detallat requereix molt més espai), el tribunal ve a dir que la llei basca, encara que no ho digui així, el que fa és convocar un referèndum (encara que li diu "consulta popular") i que els referèndums només es poden convocar per decret del govern central, segons la Constitució. Al meu parer, això és una interpretació excessivament restrictiva de la Constitució, que comporta una reducció injustificada de l'autonomia política de les comunitats autònomes i, al capdavall, una reducció del joc de forces democràtic que obre l'ordenament jurídic espanyol. I dic que és una interpretació excessivament restrictiva perquè, amb la Constitució a la mà, es podria perfectament entendre que els referèndums que han de ser necessàriament convocats pel govern central són solament aquells que preveu la mateixa Constitució (en temes com la reforma constitucional, l'aprovació i reforma dels estatuts d'atonomia, etc) i, òbviament, també aquells en els quals es cridi a tota la població espanyola. Fora d'això, una Comunitat Autònoma o fins i tot un Ajuntament hauria de poder convocar qualsevol consulta o referèndum als ciutadans del seu àmbit territorial sobre un tema que tingui relació directa o indirecta amb les seves competències, sense que això tingui cap conseqüència legal vinculant.

La prova de que aquesta interpretació de la Constitució que dic (que és la que defensen el Govern i el Parlament basc) és perfectament acceptable és que la mateixa llei estatal que regula els referèndums atorga als ajuntaments la possibilitat de convocar una consulta als ciutadans del seu municipi (la qual no anomena "referèndum" sinó "consulta popular") i la deixa expressament a fora d'aquesta llei de referèndums, que és referida només als que preveu la Constitució. I de fet, les consultes populars municipals són una pràctica força habitual i normal en els últims anys a tota Espanya. (La llei no diu res, en canvi, sobre si això ho poden fer o no altres institucions, com les comunitats autònomes, una llacuna legal ben sospitosa).

Per què el Constitucional tria una interpretació més restrictiva? Al meu parer per una raó clara: un prejudici ideològic-nacionalista, ja que una consulta d'aquestes característiques, en cas de resultar favorable, generaria una pressió política tan forta que posaria en qüestió la relació actual entre Espanya i el País Basc.

L'altre argument que dóna el Constitucional, és per a mi més lamentable i diria que jurídicament molt poc seriós; més ben dit, és un argument més polític que jurídic. Per al tribunal, el contingut de la pregunta que preveu fer-se als ciutadans bascos presuposa un poble basc que tindria un suposat dret a decidir, i ni una cosa ni l'altre existeixen en l'ordenament constitucional espanyol, ja que aquest només es basa en un únic subjecte polític i sobirà que (citant l'art. 1 de la Constitució) és el poble espanyol.

Reconeix el tribunal (com tantes altres vegades) que la Constitució es pot reformar i que aquesta reforma en principi no té cap límit, però que això només es pot fer pels procediments que ella mateixa estableix (que passen per l'aprovació per part de les Corts Generals i en referèndum estatal), però mai fora. I entén que la consulta suposa la "apertura" d'un procediment per reconsiderar qui és el subjecte de la sobirania o almenys per reconsiderar les relacions entre l'Estat i les Comunitats Autònomes, i això només es pot fer mitjançant els procediments previstos a la Constitució, ja que és una qüestió que afecta a tots els ciutadans espanyols, no solament els bascos.

Al meu parer, amb aquest últim argument, el tribunal fa un discurs absolutament impropi de l'alta categoria jurídica dels seus membres, ja que la consulta, com és evident, en cap cas no obre ni pot obrir legalment cap procés polític sobre res de tot això, ja que és una simple consulta, sense cap eficàcia jurídica. Per tant, la consulta no significa alterar ni eludir cap procediment dels previstos a la Constitució, perquè, fos quin fos el seu resultat, caldria seguir igualment aquests procediments per a reformar-la. La consulta no té cap capacitat jurídica per sortir d'aquesta legalitat. L'únic que pot generar la consulta és una forta pressió política (i aquest és el seu objectiu), una pressió fruit de fer transparent la voluntat o l'opinió de la majoria dels ciutadans d'una part de l'estat i, per tant, una pressió democràticament legítima i digna de ser tinguda en compte. I és clar, una expressió de voluntat que podria (o no) tenir conseqüències polítiques que, pel que sembla, no solament no agraden al govern central ni als partits espanyols majoritaris, sinó tampoc als Magistrats del Tribunal Constitucional, cosa que explica la seva decisió. Amb aquesta sentència, doncs, els magistrats s'extralimiten en les seves funcions constitucionals.

Tres últimes consideracions.

Primera: amb aquesta sentència ja es veu que la previsió que fa l'Estatut d'Autonomia de Catalunya sobre convocatòria de consultes populars per part de la Generalitat només permetrà fer enquestes o similars, mai consultes a l'electorat (que era la intenció) sense autorització prèvia del Govern Central.

Segona, aquesta sentència demostra que el Tribunal Constitucional espanyol és un tribunal format de forma inadequada per resoldre conflictes que tinguin a veure amb les nacionalitats que integren Espanya, ja que està format majoritàriament (i quasi en exclusiva) per persones d'origen d'una d'aquestes nacionalitats, cosa que explica que s'imposin els prejudicis polítics d'aquestes persones. En aquest cas, el prejudici ha portat a interpretar la Constitució de forma restrictiva per evitar que es posi (ni que sigui democràticament i pacífica) en negociació política la sobirania d'Espanya, ni tan sols en un cas en què, d'entrada, no es perdria el control polític per part de l'Estat, a qui en tot cas correspondria aprovar tot acord de reforma constitucional.

Tercera consideració i final. Aquesta sentència (com altres) mostren com Espanya és una mena de presó per a les seves minories nacionals, ja que no poden sortir-ne (ni modificar-hi el seu estatus polític) si no és amb el vist i plau de la població de matriu nacional espanyola-castellana, perquè resulta que aquesta és demogràficament majoritària. En efecte, com que qualsevol modificació constitucional requereix els procediments previstos en la Constitució, i aquests demanen el consentiment del conjunt dels ciutadans de l'estat, la paella la té el grup demogràficament més gran, que imposarà el seu criteri als més petits, seguint el principi de la majoria. Això és una clara perversió de la democràcia, confosa amb la regla de la majoria, que fa que sempre perdin les minories, en aquest cas les minories nacionals. Però tot això ja ho sabíem. La novetat és que el Tribunal Constitucional ha tancat l'única via política que permetria forçar a una majoria nacional a negociar amb una de les minories nacionals del mateix estat.