Vaga de jutges: una protesta legítima i necessària

La vaga que han anunciat col·lectius importants de Jutges a nombroses poblacions a Catalunya (i a bona part d'Espanya) és la conseqüència inevitable d'un malestar més que justificat davant de l'històric abandonament de la Justícia per part dels successius governs de l'estat.

Durant dècades i dècades, els jutges, fiscals, advocats, professionals en general que ens movem entorn la justícia i, sobretot, els usuaris, hem lamentat i patit una situació desastrosa, deguda a la crònica insuficiència de mitjans materials, instal·lacions, personal i lleis processals adequades per al bon funcionament del sistema judicial en una societat complexa i altament litigiosa com la nostra.

La conseqüència d'això és la saturació, la ineficàcia, l'extraordinària lentitud en la resolució dels expedients, la mala atenció al ciutadà, l'acumulació de sentències sense executar, decisions que es prenen a corre cuita... En algunes jurisdiccions s'ha arribat a extrems increïbles. Jo com a advocat ho he patit sempre en la meva carn. Sense anar més lluny, ara tinc sobre la taula els papers d'un procés penal que ha estat quatre anys pràcticament parat en un armari d'un jutjat de Martorell.

La resposta governamental al desgavell sempre ha estat absolutament insuficient, sempre amb comptagotes i sempre per darrera de les necessitats. Mai ha estat una veritable prioritat política, més enllà de la retòrica. Al contrari, es fan lleis i més lleis que carreguen sistemàticament de més feina i pressió als tribunals, però no s'inverteix mai en els mitjans necessaris per assumir més volum d'activitat i en modernitzar d'una vegada l'oficina judicial, que en alguns aspectes funciona encara amb mecanismes del segle XIX.

Arriba un moment que cal dir prou i exercir una pressió que doni resultats. Per tant, em sembla molt bé que aquests col·lectius de jutges facin una demostració de força sense precedents, que ha posat ja al govern espanyol molt nerviós i sembla que es comenci a moure.

S'ha volgut desautoritzar aquesta protesta al·legant, sense cap fonament, que els jutges no tenen dret de vaga. Però la Constitució reconeix amb caràcter general el dret fonamental de vaga i no hi ha ni una sola norma legal que n'exclogui als jutges. No s'ha donat cap raó sòlida d'aquesta negativa, més enllà del tòpic de dir que els jutges "són un poder de l'estat", com si els funcionaris de qualsevol altra instància de l'administració no fossin també part d'un poder de l'estat. Els jutges, quan prenen decisions sobre una qüestió jurisdiccional, són un poder de l'estat, però ells són persones, treballadors al servei de l'estat i tenen dret a fer vaga com qualsevol altre treballador. Altra cosa és que s'estableixin importants serveis mínims i que se n'exclogui a alguns tribunals específics per raó de la seva comptència justament en decidir sobre possibles conflictes legals derivats de la vaga. Fora d'això, no hi pot haver més restriccions. Això posa sobre la taula que fora bo i urgent que el legislador reguli algun dia l'exercici del dret de vaga d'aquest col·lectiu especial que són els jutges. Però si això no s'ha fet, ara no valen excuses.

Què li demano a Mr. Obama?

Sommiar és gratis. Per això, m'agradaria fer-li saber al nou president dels EUA quines polítiques espero d'ell, en tant que ciutadà afectat per les seves decisions, és a dir, quines coses penso que realment sí poden fer.

En política exterior ja seria hora que els EUA ratifiquin el Tractat del Tribunal Penal Internacional, el Tractat contra les mines terrestres i el Tractat de prohibició de les bombes clúster i se sumessin al consens de Kyoto, entre d'altres. Caldria també que procedissin a retirar les seves tropes de l'Iraq (com ja ha promès) i també de l'Afganistán, promovent-hi solucions internacionals multilaterals, que tanquessin ràpidament Guantánamo (segons promet), prohibint absolutament l'ús de la tortura, i que procedissin a replegar significativament els seus milers i milers de soldats, bases militars, avions i vaixells que tenen pel món.

Caldria que donessin un nou impuls al desarmament (el propi i el del món), especialment el nuclear, químic i bacteriològic, reduissin la seva immensa despesa militar i restringissin les seves exportacions d'armes.

Alhora, caldria que donessin un impuls al procés de reforma de les NU a fi de democratitzar-les i dotar-les de més poder, suprimint o restringint el dret de veto al Consell de Seguretat. Igualment, haurien de promoure una forta reforma de les institucions financeres i econòmiques internacionals (Banc Mundial, FMI, OMC...), per fer-les més democràtiques, més capaces de controlar els mercats de capitals i l'especulació i més favorables al desenvolupament just de tots el pobles.

Li demano també que els EUA apostin pel comerç just i equitatiu a escala mundial, renunciïn a les seves proteccions aranzelàries que perjudiquen les economies de molts països pobres, promoguin decididament la reducció del deute extern dels països més desafavorits, assoleixin el 0,7 del seu PIB d'ajut al desenvolupament i promoguin impostos internacioanls per ajudar al desenvolupament dels pobles empobrits, les energies renovables i la defensa del medi ambient.

Caldria, a més, que s'impliquessin a fons en la resolució de tants conflictes armats on la seva política és influent (Palestina, Congo, Somàlia, India-Pakistan, Sàhara....) i cultivin relacions pacífiques amb tots els països del món.

A nivell intern, seria hora que s'anunciés la il·legalització de la possessió d'armes i l'abolició de la pena de mort, que es procedís a reduir el seu immens sistema penitenciari, on viuen recluses més de dos milions de persones i promoguin un debat (que ha de ser mundial) sobre la utilitat i efectes de la repressió penal del tràfic de drogues. Així mateix, haurien de promoure dins dels EUA l'accés de tothom a una assistència sanitària i a una educació de qualitat, protegint els col·lectius més marginats.

Penso que no demano res que no sigui de sentit comú ni impossible (yes, you can), però en temo que demano massa... Si el nou president Obama avancés decididament en bona part d'aquests objectius, començaré a pensar que el canvi de president (més enllà del color de la seva pell o l'origen social) ha estat realment històric, cosa que, si em permeteu, dubto.

Judici absurd al Lehendakari Ibarretxe i a Patxi López

Aquesta setmana hem viscut un nou exemple de la irracionalitat en la que ha caigut la denominada "lluita contra el terrorisme" en el nostre país. El judici (o solament l'inici de judici) al president del Govern Basc i al líder de la oposició del PSE al Parlament de Vitòria per haver-se reunit amb Arnaldo Otegui i altres líders polítics de l'esquerra independentista basca durant l'últim i fracassat procés de pau.

Ja és trist veure com molts liders polítics, partits, periodistes i col·lectius de ciutadans pretenen abusar de la justícia en favor d'interessos partidistes o particulars poc edificants, però això, avui dia, per desgràcia, s'ha convertit en habitual. Però al que no m'acostumo és a veure com membres del poder judicial es deixen arrossegar sovint per aquestes maniobres, sigui per la pressió mediàtica, els climes d'opinió o els seus propis prejudicis en la interpretació de les lleis.

L'acusació, sostinguda per vàries associacions de ciutadans, hagués hagut de ser desestimada i el procés sobreseït per part del jutge instrucció, sense arribar a judici, per absoluta manca de fonament (sobretot quan existeix un precedent en el que el Tribunal Suprem ja ha dit que el president Zapatero no va cometre cap delicte en promoure reunions similars).

El fet que els partits polítics dels quals han format part Otegui i companyia hagin estat il·legalitzats (Batasuna, EH, etc) i les seves activitats prohibides no suspén ni pot suspendre (i així ho ha dit prou vegades el Tribunal Constitucional) el drets individuals de les persones físiques que formaven part d'aquests partits, entre ells el dret a la lliure expressió o el dret de reunió. Però el que encara és més absurd és dir (com fan les acusacions) que el fet de reunir-se amb aquestes persones suposa col·laborar en un delicte de desobediència a la prohició judicial a aquestes persones de dur activitats polítiques. A banda del dret (i el deure si es vol aconseguir la pau) del Lehendakari o de qualsevol ciutadà a reunir-se amb aquestes persones per parlar de política, és totalment absurd dir que reunir-se amb elles, és "col·laborar" en una desobediència, forçant fins a l'extrem la interpretació de les lleis.

La llàstima és que el tribunal encarregat de jutjar el cas, en comptes de declarar que no hi havia delicte i posar les coses al seu lloc, ha preferit sobreseïr la causa per una qüestió formal que és discutible. El motiu: que perquè hi hagi judici cal que hi hagi acusació del Fiscal o dels perjudicats del delicte i en aquest cas només ho feien ciutadans no perjudicats, emparant-se en la denominada "acusació popular" prevista a llei espanyola. Ara bé, la jurisprudència sobre això és contradictòria, i més aviat sembla raonable que, sempre que hi hagi indicis de delicte, el judici vagi endavant encara que no hi hagi acusació de la Fiscalia. Almenys per una raó: en el nostre país la Fiscalia depèn en últim terme del Govern. Per tant, l'acusació popular és, justament, la garantia que els delictes, fins i tot quan no hi ha víctimes (o aquestes no ho volen) seran jutjats igualment encara que això no interessi al Govern de torn.

Veurem com acaba tot això, però no es pot descartar que el procés torni a la fase de judici.

PD. Febrer 2010. Per fi s'ha imposat la sensatesa. El Tribunal Suprem ha absolt al ex lehendakari Ibarretexe i resta d'acusats, no per qüestions formals discutibles, sinó perquè considera que la seva conducta no era delicte. El cas no hagués hagut d'arribar ni a judici. Espero que prenguin nota els magistrats que van dictar la sentència i sobretot el que va possibilitar el judici. Llàstima que arribi després que el mal ja està fet, en haver sotmès a pressió i a pena de banqueta al Lehendakari. Ara que ja no exerceix i el mal ja està fet, la sentència sembla òbvia i passa sense gaires repercussions polítiques ni mediàtiques. Van actuar els Magistrats sota contaminació de criteris polítics-mediàtics? Per què els dirigents polítics del PP que van fer sang d'aquelles reunions amb Batasuna no demanen disculpes per la seva absurda i immoral posició? Per què la manera de fer política és a vegades tan fastigosa?

Els crims del govern d'Israel i de Hamas no són legítima defensa

Estem assistint dia rera, amb horror i dolor, el nou episodi de violència a Palestina. Segurament poques coses noves es poden dir (els diaris van plens d'opinions i entrevistes de tota mena) que ajudin comprende millor el què està passant o que puguin contribuir a la pau.

Ja he dit en el meu comentari anterior que jo no tinc un coneixement prou expert del conflicte que em permeti aportar-hi més elements per a l'anàlisi. No obstant això, no puc resistir a la necessitat d'expressar, un cop més, algunes de les reflexions que em faig.

En primer lloc, sento una mala consciència pel fet que jo i tots plegats (governants, mitjans de comunicació, lectors, ONG, activistes de pau...) estem dedicant una atenció a aquest conflicte que malauradament no dediquem a altres conflictes armats que tenen lloc en el món, alguns tan llargs, tan complexes i tan sagnants, si no més, que el de Palestina. La llista seria molt llarga. Evidentment, cal que ens en seguim preocupant per Palestina, i molt, però no siguem tant selectius i interroguem-nos per quines són les raons que ens fan tan despreocupats per altres guerres i no per aquesta.

En segon lloc, la sensació (i potser això va lligat a la reflexió anterior) que, en general, les informacions, anàlisis i aproximacions que se solen fer poques vegades se salvan d'un cert prejudici en favor o en contra d'algun dels actors implicats, que fan perdre objectivitat o capacitat de judici i sovint es justifica o es comprén la violència d'uns i es tendeix a condemnar solament la dels altres. El conflicte és potser massa proper i va massa lligat a episodis de la nostra història (des de les persecucions als jueus i el genocidi, passant per la guerra freda o per les lluites entre "esquerres" i "dretes") i als interessos de molts governs occidentals, que la imparcialitat sol ser un fet excepcional. I ho dic conscient que, per molt que ho intento, potser jo tampoc sigui imparcial. Que això passi no és una anècdota, perquè el fet que l'opinió pública mantingui unes o altres posicions influeix en els governs i això acaba repercutint sempre d'una manera o altra en qualsevol conflicte.

En tercer lloc, i ja entrant en la qüestió de fons, vull expressar, potser repetint el que ja he dit aquí o en altres llocs, que em sembla que la violència del govern israelià i la de Hamas són profundament irracionals i immorals (per bé que la d'Israel és més salvatge) i totes dues són moralment responsables del patiment de la població civil de Gaza i de les víctimes que s'estan produint. Ambdues al·leguen que es defensen de l'agressió de l'altre i això, suposant que sigui la seva veritable i única motivació, no converteix la defensa en moralment legítima. Israel no pot defensar-se causant més dolor, mort i destrucció d'innocents que la que pretén evitar (a més d'incomplir lleis internacionals, usar armes prohibides i obstaculizar l'assistència humanitària) i sap que per aquesta via difícilment aconseguirà el que es proposa. Hi ha altres camins.

Hamas, que no ha deixat de llençar coets des de molt abans de l'atac israelià, a més d'agredir innocents, sap que això genera i alimenta el bloqueig (que diu combatre) i també una resposta violenta d'Israel contra la població palestina i sap que d'aquesta manera no aconseguirà cap avanç en les seves pretensions (per justes que fossin), i menys l'absurda pretensió que desaparegui l'Estat d'Israel. No s'entén que molts dels que denuncien, amb raó, els crims d'Israel, no condemnin severament aquesta altra violència absurda.

Ambdues violències van íntimament ligades, es retroalimenten des de fa seixanta anys i s'han de combatre conjuntament, encara que siguin de diferent intensitat.

Violència salvatge a Palestina

Després d'uns dies sense penjar comentaris, torno a aquest blog per expressar la meva més absoluta indignació i repulsa per la violència salvatge desfermada a Gaza.

No conec en profunditat el conflicte ni el seu desenvolupament recent. Però crec fermament que els atacs aeris de l'exèrcit d'Israel (i el probable i imminent atac per terra), que han causat centenars de morts, entre ells de molts civils, són una actuació immoral, cruel, il·legal i criminal, que en cap cas es pot qualificar de legítima defensa davant del recent llançament de cohets per Hamàs sobre territori israelià.

El Govern israelià pot al·legar que defensa la seva població, i potser sigui realment aquesta la seva motivació, però no és una defensa legítima, perquè és absolutament desproporcionada (causa més dany que el que pretén evitar) i perquè afecta indiscriminadament a persones innocents (que no tenen res a veure amb els atacs rebuts) i a la ja castigada població civil de la franja, sobre la qual el Govern israelià té la obligació legal de protegir mentre no ho pugui fer un govern lliure i reconegut internacionalment. A més, és evident que en els atacs rebuts, el Govern d'Israel hi té alguna responsabilitat, ja que durant el temps que ha durat la treva no ha aixecat totalment el bloqueig sobre la franja, ha dut a terme agressions contra membres de Hamàs i ha continuat amb la seva política d'assentaments il·legals a Cisjordània.

De la mateixa manera que l'actuació israeliana és immoral, cal també dir expressament que les agressions de Hamàs, en trencar unilateralment la treva i llançar més de dos-cents cohets sobre població civil israeliana (per cert, matant també per accident a dues nenes palestines) és absolutament injustificable èticament i, per tant, també té una responsabilitat moral en l'agressió injusta que ara pateix la població de la franja i en els seus patiments. No pot haver-hi cap comprensió a les seves accions (com sovint fan molts col·lectius a Catalunya, que només condemnen la violència israeliana) i cal condemnar-les també severament, per molt que es pugui considerar que és la part feble del llarg conflicte o que hi ha una ocupació o bloqueig il·legals. Aquesta actitud immoral i miope de Hamàs és també causa del cercle viciós de la violència i, per tant, també és responsable de la mateixa ocupació i bloqueig israelià.

Les dues parts, Hamàs i el Govern d'Israel, es neguen a reconéixer l'evidència: el conflicte que els separa només té una solució política, basada en el diàleg i la negociació en recerca de la justícia. Cap dels dos pot véncer, cap de les dues parts podrà imposar les seves exigències mitjançant la violència, que només generarà més odi i més violència. Tard o d'hora hauran de reconéixer-se mutuament com a interlocutors i seure a parlar, en el marc d'una solució global al conflicte de Palestina. Quanta més violència hi posin pel mig més difícil els serà fer-ho i més renúncies hauran de fer. Ho saben, però es deixen endur per l'odi irracional i per egoïsmes inconfessables.

Un cop més, la comunitat internacional ha de pressionar fortament per aconsegir un alto el foc i la represa del diàleg i del procés de pau.

Concentració per denunciar l'incompliment del 0,7%

Fa uns dies vaig comentar en aquest blog que el projecte pressupost de la Generalitat per al 2009 és un retrocés en la marxa cap al 0,7%.

Avui la Federació Catalana d'ONG per al Desenvolupament hem promogut una concentració de protesta davant del Parlament de Catalunya, en el dia en que s'aprovaran els pressupostos de la Generalitat sense cap modificació al respecte.

És realment decebedor. La xifra que s'aprovarà avui representa un greu incompliment, tant en xifres absolutes com en termes percentuals, del que preveia el Pla Director de Cooperació al Desenvolupament (pactat amb la societat civil i aprovat pel Parlament) i de l'acord del Govern Entesa, els quals preveïen arribar al 0,7% dels ingressos propis de la Generalitat dins d'aquesta legislatura.

A més, la llei catalana de cooperació al desenvolupament estableix que cal arribar a aquest percentatge com a màxim el 2010.

Amb el pressupost 2009, tot això és altament improbable, gairebé impossible.

En efecte, amb l'argument de la crisi, malgrat que el pressupot global creix, la partida dedicada a cooperació, no solament queda lluny del que preveia el Pla Director, sinó que fins i tot disminueix en relació a la quantitat executada dins el 2008, tant en termes absoluts com en percentatge sobre els ingressos propis de la Generalitat previstos en el mateix pressupost, passant així del 0,41% de l'any 2008 a un 0,37% aproximadament (si bé la xifra exacte dependrà dels ingressos que finalment obtingui la Generalitat el 2009).

Després de tantes promeses, quan arriba la primera dificultat econòmica, la solidaritat amb els països pobres, enlloc de créixer per arribar als mínims compromesos, recula.

Esperem almenys que el Govern corregeixi aquest error un cop s'arribi a un nou acord de finançament de la Generalitat. Ja no queden excuses.

Cal frenar la plaga de les bosses de plàstic

Aquesta setmana m'ha decebut saber que Parlament rebutjarà la proposta promoguda pel grup parlamentari d'ICV d'exigir legalment, com es fa en molts altres països europeus, el pagament de les bosses de plàstic que adquireixen els consumidors en els establiments comercials.

Es tractava d'una mesura oportuna, valenta i necessària per començar a combatre ja la plaga, de proporcions bíbliques, de les bosses de plàstic.

Són mesures com aquestes les que realment poden mostrar si hi ha un veritable compromís mediambiental d'un Govern o simple retòrica ecologista que recula quan troba qualsevol contestació pels afectats.

És cert que la mesura no havia anat precedida d'una campanya informativa suficient ni del necessari diàleg previ amb els comerciants (encara que l'Agència Catalana de Residus fa temps que es preocupa pel tema). Però això només demostra que ni el Govern ni la ciutadania no són encara realment conscients de problema ecològic que representa l'ús abusiu de les bosses de plàstic en el nostre país. En tot cas, que s'hagi ajornat la mesura no és cap excusa per començar ja a afrontar aquesta agressió al medi ambient.

La fabricació de bosses de plàstic, a partir d'un derivat del petroli, és altament contaminant. I el seu consum massiu: cada família catalana, per terme mig, consumeix una mitjana de 5,4 bosses de plàstic, cosa que suma al voltant de 14 milions de bosses cada setmana. Aquestes bosses tenen una durada mitjana d'ús d'uns 12 minuts i representen ja el 2,3 % del total del residus que es generen a Catalunya (unes 110.000 tones l'any 2006). Una part d'aquestes bosses acaben en abocadors i incineradores (on es cremen generant una gran emissió de gasos contaminant), però una part important van a parar als camps, als boscos, als rius o al mar, on triguen entre 400 i 1000 anys en desintegrar-se i provoquen anualment la mort de milers d'animals. Una petita part es recliquen, però és un procés car i costós energèticament.

I si aquesta és la situació a Catalunya, cal tenir present que en molts països, especialment en els més pobres, les bosses de plàstic són ja una catàstrofe mediambiental d'enormes proporcions. Hi ha molt governs que ja han declarat la guerra aquestes bosses.

El més trist és que, malgrat el seu perjudici mediambiental, les bosses s'utilizen de forma irracional i compulsiva, en part degut a la seva distribució gratuïta.

Però cal pensar que, a diferència d'altres productes tòxics o residus que genera la nostra societat, (dels quals sovint en som ja depenents), en aquest cas es tracta d'un element fàcilment substituïble per sistemes reutilitzables, de llarga vida i amb escassa o nul·la càrrega mediambiental (bosses de cotó, carretó, ràfia, cabàs, bosses biodegradables... ).

Per tant, cal obrir urgentment un debat social al voltant de les bosses de plàstic i prendre mesures per conscienciar la ciutadania, per tal de fomentar un canvi d'hàbits que comporti una reducció o eradicació d'aquest consum i la seva substitució per altres elements, sigui fent-les pagar o, per què no, prohibint-les. Amb voluntat política, l'eradicació es pot aconseguir sense grans dificultats. Per què esperar?

Des de Justícia i Pau estem donant suport a una campanya iniciada fa uns mesos a Catalunya en favor d'aquests objectius. Convido als meus lectors a sumar-s'hi.