Actualizació del meu bloc

Amic lector,

Fa un any que no he escrit res en aquest bloc, ja que actualment estic penjant els meus comentaris en la pàgina web: http://catalunyareligio.cat/

Si tens interès en veure què hi he escrit ho trobaràs aquí:

http://www.catalunyareligio.cat/ca/blogs/apunts-eticopolitics

Moltes gràcies pel teu interès.

M'agrada que el Papa ens visiti

Recupero els meus comentaris en aquest bloc (després d'un parèntesi de cinc mesos) per expressar la meva satisfacció per la pròxima visita de Benet XVI a Barcelona.

Com que aquesta visita m'alegra, he fet un petit donatiu al bisbat i tinc intenció de participar en la cerimònia de la Sagrada Família.

Crec que són múltiples les raons que fan d'aquesta visita un fet positiu per a l'Església, per a Barcelona i per a Catalunya, fins i tot abans que arribi el Papa.

Jo que crec que, sincerament, aquesta visita és bona per l'Església catalana, atès que promou (ja és així hores d'ara) una revisió sobre la situació d'aquesta Església i de la fe a casa nostra. I és també una bona oportunitat per animar i enfortir la fe dels cristians, per reforçar la nostra eclesialitat (crec que això ja s'està donant), per donar una major visibilitat social a la nostra tasca i a la nostra fe i, en fi, per ajudar-nos a una presència pública més evangelitzadora en la nostra societat. I, no menys important, les reflexions que ens adreci Benet XVI en aquest sentit poden ser també de gran interès tant per a nosaltres com per a tota la societat, com crec que ho són tots els seus escrits i discursos. Com també la visita pot ajudar al Papa i als seus col·laboradors a conèixer millor la realitat de l'Església a Catalunya.

Molts catòlics catalans se senten incòmodes davant les característiques dels viatges Papals, en el marc d'una institució que consideren poc compatible amb l'Evangeli o amb el que creuen que hauria de ser l'Església. Jo respecto aquestes posicions i potser tinguin raó en moltes de les crítiques. Des d'aquest punt de vista, la visita és també positiva, ja que promou una debat positiu sobre la manera com s'ha d'exercir el ministeri del Bisbe de Roma (quelcom sempre subjecte a reforma) i també, per què no, per revisar la nostra catolicitat. No obstant, sovint penso que algunes d'aquestes posicions crítiques poden caure en el risc de reclamar una austeritat i discreció que equivaldrien a la irrellevància social del cristianisme, cosa que evidentment em sembla indesitjable. (Pel que fa al cost de la visita, em sembla un debat poc interessant. Tot acte de masses, com tants n'hi ha, genera necessàriament despeses importants als organitzadors, a les autoritats i als mitjans de comunicació que l'han de cobrir).

En qualsevol cas, sigui quina sigui la forma d'exercici del Papat, em sembla sàvia i necessària l'existència d'un cap visible de l'Església amb autoritat suficient per mostrar i vetllar per la seva unitat en la Fe en Jesucrist, com brillantment ens ha explicat a Catalunyareligio.cat el teòleg Salvador Pié, en una entrevista que recomano vivament.

Per altra banda, des d'un punt de vista social i polític, els debats que aquesta visita ja ha promogut, més enllà de les raons d'uns i d'altres (i més enllà dels insults i la gratuïta manca de respecte a un important líder religiós per part d'uns pocs) em semblen també interessants, no tant pels mateixos arguments en si, sinó perquè reflecteixen quines són actualment les diferents posicions davant del fet religiós i davant del catolicisme presents en la nostra societat, a més de contribuir a clarificar el rol social de la religió.

Finalment, és evident que aquesta visita és una oportunitat, que cal agrair al Sant Pare, per a una major visibilitat mundial de Barcelona i de Catalunya com a país, quelcom sempre positiu des de molts punts de vista.

Retallin la despesa militar, no la cooperació

D'entre les moltes coses que caldria dir sobre el brutal pla de reducció del dèficit públic (15.000 milions de retallada addicional fins a 2011) que acaba de presentar el president Zapatero, una és que crida l'atenció que no hi figuri cap menció a retallades de la despesa militar espanyola.

Vull creure que sí es retallaran els sous dels militars espanyols com a funcionaris que són, però ara seria el moment perfecte per retallar una despesa enorme, inútil i perillosa, cosa que faria una contribució eficaç a reduir el dèficit.

Tal i com ens informa puntualment el Centre Delàs de Justícia i Pau, el pressupost espanyol per a totes les despeses militars del 2010 són més de 18.000 milions d'euros.

Com que han estat els governs europeus i nordamericà els que han forçat aquesta retallada pressupostària (i són els mateixos que demanen sempre a Espanya que incrementi la seva despesa militar), és evident que ara no podrien protestar perquè Zapatero, en coherència, retalli també aquesta despesa. Per tant, el Govern no pot excusar-se ara ja ni en aquest argument.

Si no saben per on començar, els podem ajudar: només caldria anular el recent concurs de Defensa per adquirir 300 blindats per import de 1.300 milions d'euros!! (la quarta part de tota la reducció de despesa prevista per al 2010) o els 961 milions en préstecs a industries d'armament (un tipus de préstecs que no se solen retornar) o retirar les tropes d'Afganistán, una caríssima intervenció militar que col·labora directament en una guerra d'agressió il·legal.

En no fer res d'això (que se sàpiga), resulta senzillament idignant que el pla inclogui una retallada de fins a 600 milions d'euros en la cooperació al desenvolupament espanyola amb els països pobres, traint així el compromís d'arribar al 0,7% del PIB en el 2012, fita ja inassolible. I d'això se'n diu un govern "progressista"...

Els crims del franquisme no es poden perseguir legalment

Arran de la polèmica al voltant del processament del Jutge Baltasar Garzón, nombrosos col·lectius s'han mobilitzat en la seva defensa i per demanar que s'investiguin els crims comesos pel règim franquista, especialment el cas dels desapareguts.

No comparteixo aquesta reinvindicació. A banda d'altres consideracions sobre la oportunitat política d'aquesta opció, crec que la legalitat vigent impedeix clarament jutjar i sancionar aquells gravíssims crims, malgrat que alguns juristes ho han pogut defensar, emparant-se en arguments de dret penal internacional.

Les raons són molt clares: La llei d'Amnistia de 1977 (que va declarar extingida la responsabilitat penal per a tots els delictes amb intencionalitat política anteriors a aquell any), i el principi de prescripció dels delictes, previst al Codi Penal.

La Llei d'Amnistia no és comparable a les lleis d'impunitat promogudes pels dictadors llatinoamericans dels anys 70, sinó que es tracta d'una llei aprovada per un Parlament elegit democràticament l'any 1977, com a fruit d'una llarga reivindicació (especialment de les forces polítiques d'esquerra) pactada amb les forces de centre dreta espanyoles que promovien la transició, com un pas necessari per arribar a una democràcia plena.

Aquella Llei, va ser aprovada gairebé per unanimitat (UCD, PCE, PSOE, Minoria catalana, PNB... ) amb l'excepció justament del partit més proper ideològicament al Règim, Aliança Popular (actual PP). I va ser aprovada precisament pel mateix parlament que un any després va aprovar l'actual Constitució espanyola de 1978, que instaurà un estat democràtic i dret. De tal manera que la Llei d'Amnistia és tan legítima i democràtica com ho pugui ser la mateixa Constitució.

D'altra banda, hi ha el principi de prescripció, que elimina la responsabilitat penal per qualsevol delicte després que transcorri un determinat període de temps sense haver-lo jutjat. La prescripció era prevista pel Codi Penal de 1932, vigent en el moment de la guerra civil, i també prevista per tots els Codis penals posteriors, franquistes i democràtics (1943, 1973 i 1995). Els períodes de prescripció, en ple 2010, han transcorregut amb escreix i, per tant, ha desaparegut tota responsabilitat penal (que no vol dir moral) per aquells fets.

Alguns juristes s'han emparat en el principi d'imprescriptibilitat dels delictes de genocidi i dels crims contra la humanitat. Però el cas és que, tot i admetent que s'hagués produït un fet qualificable legalment de genocidi o crims contra la humanitat a Espanya, aquesta imprescriptibilitat és un principi proclamat molts anys després d'aquells fets i, per tant, no es pot aplicar retroactivament (les lleis penals no es poden aplicar a fets anteriors a la seva aprovació, a menys que afavoreixin al culpable). A més, és un principi que ha d'aplicar-se solament en la mesura que la llei espanyola ho prevegui. Però la llei espanyola solament preveu la impresciptibilitat per a aquests delictes quan hagin estat comesos a partir de l'any 2004.

En conseqüència, la causa penal contra el franquisme oberta per Garzón, no tenia fonament legal, a banda de l'evident incompetència legal del propi Jutge per investigar-los, tal i com va declarar la Sala Penal de a Audiència Nacional quan va arxivar el cas.

Vol dir això que Garzón va cometre prevaricació? No necessàriament, perquè els jutges es poden equivocar. Jo no ho tinc clar. Però el que no es pot demanar és que els Jutges investiguin aquells crims quan la Llei ho impedeix clarament. Això és un principi bàsic en un estat democràtic i de dret. Els jutges estan totalment sotmesos a l'imperi de la Llei.

Si es vol realment obrir una investigació penal per aquells delictes (cosa poc útil, ja que quasi tots els culpables deuen haver mort) el que cal no és solidaritzar-se amb Garzón ni criticar al Tribunal Suprem, sinó demanar al Govern que promogui una llei que ho permeti.

És a dir, caldria que el Parlament aprovés una Llei que obrís expressament aquesta porta, en comptes de demanar que el Jutges facin interpretacions forçades de la Llei o que ignorin la possible existència d'una prevarciació. I el cas és que el Parlament no ho ha fet. Les Corts van aprovar una Llei de Memòria Històrica que ni tan sols anula legalment els processos judicials militars franquistes en persecució dels vençuts.

Però fins i tot en cas que una Llei reformés el Codi Penal per permetre la repressió d'aquells delictes, penso que probablement això seria inconstitucional i contrari a principis bàsics d'un estat de dret, com ara la irretroactivitat de la llei penal, que impedeix que una llei posterior persegueixi fets que en el seu dia van amnistiats i que han prescrit sobradament.

Aquesta conclusió no treu la necessitat de continuar revisant la memòria històrica, de continuar cercant tota la veritat del que va passar, recuperant tots els cossos dels desapareguts, anular totes les sentències penals que es van dictar per motius polítics, eliminar els símbols dels vencedors que encara quedin, mirar de reparar a totes les víctimes, personals i institucionals, a més de mirar de resoldre un dels conflictes encara vigent que va contribuir a aquella guerra: la relació entre les nacions que formen Espanya, encara basada en el domini polític injust d'una d'elles sobre la resta.

Abusos sexuals a menors en institucions catòliques

L’aflorament de pràctiques d’abús sexual reiterat a menors en institucions catòliques (com en altres esglésies cristianes), així com la sovint inadequada reacció de moltes autoritats eclesials quan van tenir coneixement de les denúncies, mereixen una profunda reflexió per part de l’Església, però també per part de tota la societat.

D’entrada, com ja han començat a fer molts bisbes i el mateix a Papa, és evident la necessitat de reconeixement de responsabilitat, amb la consegüent petició de perdó, així com una voluntat d’esmena i de reparació del dany causat per part de les institucions religioses que varen actuar negligentment en cada cas i de l’Església en el seu conjunt.

Reflexió, penediment, reparació i esmena no només pels gravíssims danys causats pels mateixos abusos, sinó també per l’errònia reacció en molts casos de les autoritats corresponents, que no van posar en coneixement de la Justícia aquests fets o van obstaculitzar la investigació o que no van apartar als agressors de tasques pastorals que podien afavorir una reincidència en el mateix mal.

Aquesta voluntat d’esmena ha de portar a una revisió en profunditat dels factors interns eclesials que puguin afavorir aquest tipus de conductes, així com, sobretot, a l’establiment d’un programa de mesures pastorals, organitzatives, jurídiques i disciplinàries a tots nivells per prevenir-les i actuar adequadament sempre que es produeixin (respectant en tot cas la presumpció d’innocència mentre no hi hagi una condemna judicial ferma).

Ara bé, socialment es cometria un greu error d’enfocament si l’aflorament d’aquests casos no generés una reflexió en profunditat sobre el concepte de sexualitat que predomina en la nostra cultura, i una revisió d’una gran assignatura pendent: la necessitat de reforçar la protecció de la infància i l’adolescència. Seria miop pretendre circumscriure aquestes situacions a un simple problema de l‘església catòlica (per exemple, com un qüestió associada al celibat). Si es varen arribar a produir (o si encara es produeixen) aquestes terribles situacions en aquests àmbits religiosos, això és indicatiu que el mal es troba molt més estès del que podria semblar.

De fet, constatem com les situacions de tràfic de menors, maltractes, abusos sexuals, prostitució, pornografia o explotació laboral de menors, àdhuc dins d’àmbits familiars, són una xacra ben vigent d’abast mundial i no hi ha una consciència social prou forta i generalitzada per tal d’afrontar-les adequadament.

En aquest sentit, ens països com el nostre, aquests abusos són una realitat que afecta molt significativament els menors estrangers o immigrats, com han posat de manifest nombrosos informes, en situacions que resten sovint en l’opacitat de certs àmbits familiars o grupals.

Precisament, aquest fenomen ens mostra la urgència d’una revisió en profunditat dels mecanismes de protecció de la infància, avui absolutament desbordats i incapaços d’actuar a l’alçada de les agressions que pateixen arreu els infants. La maduresa i civisme d’una societat es mesura també justament pel grau de respecte i de protecció dels seus infants i adolescents.

És urgent, doncs, tal i com ens demanava fa un any la Organització Internacional Catòlica per la Infància (BICE), en la seva Crida amb motiu del 20è aniversari de la Convenció Internacional de drets dels Infants (1989), una nova mobilització mundial per “lluitar contra tota forma de violència envers els infants, ja sigui la pobresa extrema o les violències en els conflictes armats, a l’escola, al treball, en el ciberespai o a la família; és al si de les famílies que la violència és més generalitzada”, així com reforçar el compromís de tota la societat per “vetllar activament perquè cada infant i tots els infants puguin créixer en condicions dignes i en el ple respecte dels seus drets”.

Un altre innocent empresonat durant dos anys i mig

El meus lectors saben que em dedico fa temps a seguir i qüestionar la pràctica de la detenció i l'empresonament provisional a Espanya, objecte de la meva tesi doctoral i altres treballs (veieu missatges anteriors).

No passa un mes que no aparegui als mitjans una notícia d'una persona empresonada provisionalment abans de judici (o abans de sentència definitiva) que és absolta per manca de proves o per constar la seva innocència del delicte que se li imputava (sense comptar tants altres casos que no surten als mitjans!)

Avui La Vanguardia publica un nou exemple: un acusat de violació, condemnat en primera instància i finalment absolt pel Suprem perquè era "científicament impossible" que fos l'autor de l'agressió, d'acord amb les proves d'ADN. El problema és que l'acusat portava dos anys i mig empresonat pendent de la sentència definitiva. Aquest dany és, òbviament, irreparrable i espero que almenys rebi una indemnització extraordinària.

Aquest casos passen i passen sens debat, mentre que alguns polítics s'entesten irresponsablement (per guanyar vots i erosinar al govern), com ara el PP, a reclamar penes més dures o fins i tot cadena perpètua, incompatible amb la Constitució i amb el principis de dignitat de la persona i de reinserció social dels penats.

La detenció de presumptes innocents

El passat mes de novembre vaig rebre el III premi de recerca en drets humans promogut per l'Oficina de Promoció de la pau i els drets humans del Departament d'Interior i Relacions Institucionals de la Generalitat.

El treball premiat, continuació de la recerca de la meva tesi doctoral, es titula "detenció i empresonament de presumptes innocents". Consisteix en una reflexió crítica sobre la justificació eticopolítica de la pràctica de detenir i/empresonar persones com a sospitoses de la comissió d'un delicte (presumptes innocents), així com una proposta de model de regulació de la mateixa conforme les garanties pròpies del sistema penal d'un estat democràtic i de dret com el nostre. Alhora, faig un examen crític de la regulació de la figura de la "presó provisional" de la legislació espanyola, que és una de les formes més intenses de detenció de presumptes innocents a Espanya i que, al meu parer, no és plenament coherent amb les esmentades garanties.

Podreu trobar algunes de les conclusions de l'estudi en aquesta entrevista que em van fer a vilaweb:

http://www.vilaweb.tv/?video=5965