dimecres, 1 de juliol del 2009

En defensa de l'Impost de Successions (ben regulat)

Últimament està creixent la pressió social en favor de suprimir l'Impost de Successions (que, com se sap, és el que grava la transmissió de bens per raó d'herència). S'ha creat una plataforma cívica que ho defensa i cada cop més gent s'apunta a aquesta reinvindicació. I, de fet, en molts països, com també en moltes comunitats autònomes espanyoles, aquest impost s'ha suprimit o reduït dràsticament.
A risc de quedar en absoluta minoria (o sol), penso que això és un error. Sempre m'ha semblat un impost just i necessari, per bé que ja sé que no té una gran trascedència econòmica en el conjunt de la recaptació de l'Estat (i, per tant, la seva supressió no necessàriament ha de comportar un descens important dels ingressos fiscals). Potser per això aquest impost tendeix a reduir-se i potser desaparegui aviat.
Amb tot, a mi em sembla un impost de justícia. Per dues raons evidents.
En primer lloc, l'impost de successions funciona de facto com la recuperació per part de la societat (a través de l'estat) d'una part de la riquesa que ella mateixa va contribuir a generar mitjançant el difunt, ja que la societat on aquest ha viscut i generat el seu patrimoni era la condició necessària (encara que no única) perquè aquest patrimoni es pogués crear. I, per tant, es bo que una part d'aquest patrimoni es dediqui a generar un benefici social.
En segon lloc, per una questió de justícia distributiva. El patrimoni té tendència a passar de generació en generació sense tenir gens en compte el mèrit dels beneficiaris en la seva creació (menys mèrit quan més generacions) i, sobretot, en una societat capitalista, té tendència a acumular-se, de manera que això contribueix a generar diferències socials. Per tant, l'Impost de Successions té la virtut de ser un petit corrector de les desigualtats socials no justificades.
S'acusa a aquest impost de ser discriminatori, confiscatori i globalment injust, però a mi em sembla tan just com ho són altres impostos directes, com el mateix impost sobre la renda. Sempre i quan, òbviament, estigui ben regulat: es mantingui en proporcions adequades i raonables (no pot endur-se una part excessiva de l'herència) i sigui progressiu (és a dir, a més patrimoni més taxa). També ha d'incloure correctius per no castigar als familars, com per exemple excloure l'habitatge habitual comú o altres bens essencials per a la vida dels familiars del difunt.
I penso que l'actual regulació d'aquest impost ja inclou bàsicament tots aquests elements, encara que, evidentment, tot es pot discutir i millorar i, en aquest sentit, potser seria bo elevar la quantia mínima de l'herència, per gravar solament als patrimonis d'una certa importància.
Se l'acusa també de castigar als negocis familiars, però això no és cert, perquè només tributa la part que era realment propietat del difunt (si el negoci era totalment d'ell, ja no era negoci familiar sinó personal) a més dels beneficis que el difunt hagués acumulat personalment i, a més, s'exclou el 95% del valor del negoci familiar quan l'hereu és familiar proper.
I se l'acusa de carregar més sobre les rendes més baixes, atès que les rendes altes poden escórrer el bulto a través de diferents mecanismes. Però això no és cert quan l'impost és progressiu, com és el vigent a Catalunya (és a dir, tributa poc o gens una herència petita i tributa molt una de gran) i sempre que hi hagi mecanismes seriosos per evitar el frau. I em temo que el frau i els mecanismes legals per evitar l'impost de successions (per cert, n'hi ha en qualsevol impost) no depenen tant de la importància de l'herència com de la conducta i moralitat del difunt i dels successors. (Algunes tècniques fraudulentes per evitar-lo són realment senzilles i barates, a l'abast de quasi tothom; però ara m'estalvio d'explicar-les; altres situacions que eviten l'impost no són pròpiament fraudulentes, ja que en elles no hi ha una veritable transmissió d'herència).
Finalment es diu que és discriminatori que a Catalunya es mantingui quan a altres llocs d'Espanya ha desaparegut. Això és cert. Però la conclusió pot ser la contrària: caldria que a tot arreu es mantingués aquest impost amb nivells similars, en comptes de suprimir-lo a casa nostra.
En conclusió, l'actual regulació d'aquest impost es pot millorar i corregir en alguns aspectes (i fins i tot es pot dir que la seva utilitat social és baixa) però, en termes globals, el concepte i estructura d'aquest l'impost són justos.

4 comentaris:

Mercè Solé ha dit...

Molt bé. Estic totalment d'acord amb el que dius i et felicito per defensar-ho públicament. Això sí, crec que s'hauria de modificar. La meva sogra va morir fa un parell d'anys i el seu hereu (el meu sogre) ha hagut de pagar uns 100.000 € per continuar vivint on ha viscut tota la vida, una casa de pagès vella,que té valor perquè és enmig del poble. Ell, que a més viu amb un fill discapacitat, ha perdut tots els estalvis i nosaltres ens hem hagut d'hipotecar per ajudar-lo. A mi em sembla bé que es gravi quan se'n fa negoci, però en aquest cas.... bufff.
Però en línies generals estic molt d'acord amb tu.
Mercè

jomateix ha dit...

no estic gens,pero gens d´acord amb el que dieu i estic segur que moltissima gent tampoc ho esta,aquest impost és totalment injust perque només grava les petites economies de la gent que ha estat treballant i dur tota la seva vida i això només passa aqui a catalunya no a la resta d´espanya.els grans capitals ja fan les seves trampes per no tenir que pagar gairebe res,aixi que,a qui voleu enganyar eh....

Eduard Ibáñez ha dit...

Benvolguts lectors,

Amb retard us contesto.

Mercè, celebro que hi estiguis d'acord amb els principis. Després cal veure com s'apliquen i veure si en el cas concert és just o no un pagament com el que dius. Com que no conec a fons tots els aspectes tècnics de l'actual regulació, ni el cas concret que planteges, desconec les raons del perquè s'ha produit una liquidació de l'impost com la que expliques, i, d'entrada, no sembla just haver de pagar la quantitat que indiques.

Caldria modificar els termes de l'impost per evitar-ho. Amb tot, deixa'm dir-te que no ho entenc, perquè llei fa una exempció de 95% de l'impost sobre l'habitatge habitual del difunt, com sembla ser el cas.

Respecte del comentari que fa "jomateix", vull insistir en què l'impost segur que té defectes que caldria corregir, però globalment considerat és de justícia la seva existència. Si hi ha frau, s'hauria de combatre i intentar que no hi hagi escapatòries fàcils. Però el frau fiscal es dóna en tots els impostos, no solament en el de successions, i el més rics òbviament defrauden més que els pobres, però això no és motiu per suprimir els impostos sinó per regular-los millor i lluitar més contra el frau.

Unknown ha dit...

Pago els impostos que em correspon sense escapolir-me (tampoc té gran mèrit, perquè no veig com ho podria fer).
Crec en la solidaritat i en la necessitat de distribuir la riquesa encara que sigui poca.
Però em trobo dins d’un procés de liquidació d’herència i em dol profundament que part dels estalvis del meu pare i la meva mare vagin a parar a una administració que els gastarà malament.
Tot sovint tenim exemples de despeses sumptuàries tant de la Generalitat com del Ajuntament de Barcelona. Només cal llegir els diaris d’aquets dies.
Potser el problema no és l’ impost en sí sinó el seu reglament que el fa poc progressiu pels temps actuals i la mala gestió que el Govern de Catalunya fa del que recapta