La detenció de presumptes innocents

El passat mes de novembre vaig rebre el III premi de recerca en drets humans promogut per l'Oficina de Promoció de la pau i els drets humans del Departament d'Interior i Relacions Institucionals de la Generalitat.

El treball premiat, continuació de la recerca de la meva tesi doctoral, es titula "detenció i empresonament de presumptes innocents". Consisteix en una reflexió crítica sobre la justificació eticopolítica de la pràctica de detenir i/empresonar persones com a sospitoses de la comissió d'un delicte (presumptes innocents), així com una proposta de model de regulació de la mateixa conforme les garanties pròpies del sistema penal d'un estat democràtic i de dret com el nostre. Alhora, faig un examen crític de la regulació de la figura de la "presó provisional" de la legislació espanyola, que és una de les formes més intenses de detenció de presumptes innocents a Espanya i que, al meu parer, no és plenament coherent amb les esmentades garanties.

Podreu trobar algunes de les conclusions de l'estudi en aquesta entrevista que em van fer a vilaweb:

http://www.vilaweb.tv/?video=5965

L'error de l'Ajuntament de Vic

A hores d'ara sembla clar que el projecte de l'equip de govern de l'Ajuntament de Vic per tal de restringir l'empadronament d'estrangers en situació iregular és un greu error.

Això no és ni un linxament ni disparar contra ningú, sinó quelcom que cal que sigui reconegut i rectificat en bé de tots, sense jutjar els motius que puguin haver portat a prendre aquesta iniciativa. I cal dir-ho sense deixar de reconèixer els importants mèrits d'aquest Ajutament en la seva bona política d'immigració, afavoridora de la integració i la convivència en una ciutat amb una ratio d'immigrants molt alta. Raó de més per demanar que es corregeixi l'error.

D'una banda, és bastant evident que la mesura seria contrària a la llei, que obliga als Ajuntaments a empadronar a tots els estrangers que resideixin en el municipi, tinguin o no residència legal, només acreditant la identitat i el domicili. No correspon als municipis el control de la legalitat de la situació de l'estranger i aquesta qüestió no té res a veure ni s'ha de confondre amb l'empadronament, que té a veure amb el fet objectiu de si es resideix o no en el municipi. Aquest és un principi antic en el nostre sistema jurídic que la nova Llei d'estrangeria, malgrat els seus errors, no ha posat en qüestió. Cal empadronar tothom que resideixi realment, malgrat ho faci il·legalment (sigui perquè és un estranger amb estada il·legal o un nacional perseguit per la justícia).

D'altra banda, no solament la mesura seria contrària a la Llei, sinó que és bo no modificar aquest règim jurídic d'empadronament de tothom. Si es generalitzés un criteri restrictiu (com alguns demanen, no solament aquest ajuntament) és crearia un greu problema. La raó és molt clara: empadronar tots aquells que resideixen efectivament en un municipi, sigui quina sigui la seva situació jurídica, és un instrument essencial per a totes les polítiques municipals i, en particular, per a una bona gestió del fenomen migratori. El padró aporta precisament una informació clau per a la planificació de qualsevol política (urbanística, social, educativa...) i per treballar en favor de la bona integració dels nouvinguts, com també per reclamar a altres administracions els serveis i els recursos que pertoquen al municipi per a gestionar la seva població.

Finalment, cal una reflexió addicional. No accedir a l'empadronament pot impedir l'accés a serveis públics bàsics relacionats amb els drets fonamentals de tota persona. Això no seria acceptable. Certament, l'estada il·legal pot comportar l'expulsió, però a la pràctica és materialment impossible l'expulsió de totes les persones que es troben en aquesta situació. Davant d'això, la única política raonable és, a banda de mantenir el control d'accés al país, tendir, mentre visquin amb nosaltres, a tractar-los com a éssers humans, amb els drets i la dignitat inherents a tota persona i eliminar tots els obstacles legals que afavoreixen la seva exclusió social. No fer-ho, a més d'innaceptable moralment, comporta també un greu perjudici social per la pròpia societat d'acollida, que hauria de gestionar importants bosses de marginació, delinqüència, degradació, explotació laboral....

Un tractament digne dels irregulars no genera cap efecte crida significatiu. L'efecte crida el genera l'existència de llocs de treball i una societat avançada, que atrau. I encara que generés efecte crida, seria l'efecte inevitable de l'única opció política sensata i humana davant del fenomen de la immigració irregular.

Una Església compromesa amb els empresonats

Com que veig que continuo tenint lectors en aquest bloc, aniré penjant també aquí els mateixos articles que escric per al portal catalunyareligio.cat.

A continuació, l'article que vaig publicar allà amb motiu de la Festa de la Mare de Déu de la Mercè, patrona dels presos (24 de setembre).

**

Avui, 24 de setembre, Mare de Déu de Mercè, patrona dels captius, és bon un dia per fer visible i agrair allò que ens mostra el magnífic article, reproduit en aquest portal, de Mossén Joan d'Arquer: l'antiga i extraordinària tasca de l'església en les presons.

Des de sempre i, en particular des de la creació de les presons modernes a partir del segle XVIII, l'Església ha tingut clara la seva vocació d'assistir a les persones empresonades, en coherència amb el missatge evangèlic que proclama. Cal sempre tenir present que Jesucrist fou detingut, torturat, jutjat, condemnat a mort i executat de forma humiliant. Posteriorment (i encara fins avui), milers de cristians van ser perseguits i seguiren la seva mateixa sort. Per això Sant Pau proclamà: enrecordeu-vos dels presos, com si estiguéssiu presos amb ells!

Aquest compromís de l'Església va molt més enllà d'una atenció religiosa. En paraules del Pla Pastoral de la Comissió Internacional de Pastoral Penitenciària, sobre la base del Missatge de Joan Pau II en el jubileu de les presons (9/07/2004), la pastoral penitenciaria no és solament un pla d'assistència religiosa, sinó un pla d'assistència integral de la persona concreta segons les seves necessitats i en el marc dels drets humans i no és una pastoral merament carcelària, sinó que abraça els àmbits de la prevenció i de la reinserció, amb tres objectius bàsics: oferir la salvació portada per Crist, contribuir a processos de redempció i creixement personal i comunitari i procurar l'abolició de normes, en les legislacions dels estats, contràries a la dignitat i drets fonamentals de les persones.

En coherència amb això, a les presons catalanes l'Església desenvolupa una enorme tasca d'atenció religiosa i acompanyament personal als reclusos. Preveres, religiosos i religioses i centenars de voluntaris laics visiten i acompanyen cada dia els interns, celebren amb ells l'eucaristia i tots els sagraments (baptisme, matrimoni, confessió..) i porten a terme activitats de catequesi, estudi d'evangeli o revisió de vida.

Igualment, tant les capellanies de cada presó com nombroses entitats catòliques desenvolupen tota mena d'activitats educatives i culturals dins de les presons, ofereixen atenció social, jurídica o sanitària o recursos externs com centres i residències d'acollida (per gaudir de permisos, règim obert o llibertat condicional, per al tractament de deshabituació a les drogues, etc) o es preocupen de donar a conéixer la realitat de la presó i denunciar situacions contràries als drets humans dels presos.

En aquesta tasca, a més de les citades capellanies i els secretariats de pastoral penitenciària diocesans, destaquen institucions com l'Odre de la Mercè (amb la seva immensa tasca des de la seva fundació a Barcelona al segle XIII), com també altres entitats com ara OBINSO, Filles de la Caritat-Obra Social Santa Lluïsa de Marillac, Fundació Pere Tarrés, Grup de Juristes Roda Ventura, Hospital de Sant Joan de Déu, Institut Químic de Sarrià i moltes altres. Deixeu-me també aquí incloure modestament la tasca que fem Justícia i Pau des de 1987 (per cert, avui un dels nostres voluntaris, en Pere Camps, rebrà una distinció del Departament de Justícia per la seva tasca a la presó Model de Barcelona).

Vull expressar aquí el meu reconeixement a tots aquells que dediquen els seus esforços aquesta tasca tan difícil i tan poc coneguda (i sovint poc compresa) per part de la societat i fins i tot per part de molta gent creient, i el meu desig que tota l'Església catalana s'impliqui més activament en aquest projecte.

PD: També ahir dia 24, va rebre una distinció del Departament de Justícia el religiós mercedari Pare Jesús Roy, capellà de la presó de dones de Barcelona, per la seva dedicació a l'atenció personal a les recluses. I també va ser distingida, per la seva tasca socioassitencial a presos, l'ONG Iniciatives solidàries, vinculada al Consell Evangèlic de Catalunya. Aprofito tabé per fer esment de la important tasca d'atenció pastoral que fa el Consell Evangèlic a les nostres presons.
Per més informació sobre la realitat de l'atenció religiosa a les presons catalanes, podeu consultar (encara que ja té quatre anys) l'informe que vam publicar des de Justícia i Pau l'any 2005 sobre aquest tema.

CatalunyaReligio.cat

Com ja vaig anunciar en el meu últim post, ja ha començat a funcionar el nou portal Catalunyareligio.cat, un projecte col·lectiu, independent i plural, en el que hi participo activament, i que pretén ser un mitjà virtual d'informació i opinió sobre actualitat religiosa fet des de Catalunya i en català.

El portal anirà desenvolupament progressivament els seus continghuts en les properes setmanes i actualment ofereix només la secció de blocs personals, on ja trobareu el meu nou bloc, que continua aquest, i que he titulat "Apunts eticopolítics". Allà espero comptar amb la vostra atenció i comentaris. Aquest bloc a google només es mantindrà per oferir les opinions ja publicades fins avui.

Ens trobem a Catalunya Religio.cat!

Caritas in veritate

En aquestes últimes setmanes he tingut, per fi, l'ocasió de llegir detingudament la última carta encíclica del Papa Benet XVI, Caritas in veritate.

Com se sap, es tracta de la seva primera encíclica de contingut social, que vol ser continuadora i alhora actualitzar la gran tradició del Magisteri Social de l'Església, dins del que destaquen les grans encíliques Rerum Novarum de Lleó XIII, Pacem in terris, de Joan XXIII, Popolurum Progressio, de Pau VI o Centessimus Annus de Joan Pau II, entre moltes altres importants.

No puc aquí ara fer un comentari personal als múltiples aspectes importants d'aquesta nova encíclica. Potser més endavant m'hi referiré en aquest mateix bloc. Per ara només m'interessa aprofitar aquesta ocasió, no solament per recomanar vivament la lectura del document, sinó sobretot per destacar que aquesta encíclica referma la meva convicció que el pensament social de l'Església, continua essent un referent important i útil per afrontar els problemes socials i polítics actuals, a l'alçada de les complexes circumstàncies històriques que viu la humanitat, especialment en aquest moment de crisi econòmica global. I penso que això és així fins i tot en el cas que es discrepi d'algunes concrecions d'aquest pensament en alguns camps específics.

Evidentment, que ningú busqui en la nova encíclica receptes originals i fàcils per solucionar els grans problemes de la nostra civilització, ni tampoc una visió que capgiri de cap a peus els fonaments de l'ordre social vigent. No és aquest el propòsit d'aquest document ni de les encícliques que el precedeixen. Però sí s'hi poden trobar els grans principis i regles que haurien d'inspirar l'ordre polític global i, sobretot, el seu fonament: la caritat (l'amor) en la veritat de la naturalesa humana, fonamentada en Déu.

Si s'assumís socialment aquest fonament i si s'apliquessin d'una forma general i efectiva els principis i regles que en deriven en diferents àmbits, això comportaria de facto un canvi extraordinàriment beneficiós per la humanitat. Aquest canvi sí seria autènticament revolucionari, no tant en el nivell de les estructures (que també), com, sobretot, en el de les actituds i mentalitats, les quals, en definitiva, són la base de les estructures socials, com la mateixa encíclica vol subratllar.

És evident, però, que l'aplicació de tots els principis i regles que assenyala aquest pensament cristià, troba dificultats enormes i depén, finalment, de la llibertat de les persones d'assumir-los. No obstant, aquesta és una tasca que l'Església, és a dir, tots i cada un dels creients, ha de promoure decididament.

NOTA IMPORTANT. MIGRACIÓ I NOVA ETAPA D'AQUEST BLOC

Aquest bloc inicia una nova etapa. En els propers dies, el bloc s'integrarà a un projecte col·lectiu en el que participo activament.

Es tracta del nou portal d'informació i opinió religiosa "CatalunyaReligio.cat", que vol fer més visible, de de Catalunya i en català, l'extraordinària i rica tasca de l'Església al nostre país, en les seves múltiples dimensions: pastoral, cívica, de treball social amb els col·lectius més vulnerables, educativa, cultural..., amb uns continguts respectuosos, dialogants i plurals, incloent també una finestra oberta a altres confessions religioses presents a casa nostra amb el mateix tarannà.

Des d'allà continuaré oferint els meus petits comentaris sobre l'actualitat social i política en clau constructiva.

Aquesta adreça a Google no desapareixerà, per tal de continuar oferint les opinions que he penjat des de la seva creació el mes de juliol de 2008.

Per què és inacceptable la tortura?

Aquests dies han tornat a ser notícia les tortures a les que van ser sotmeses persones acusades o sospitoses de terrorisme per part de funcionaris dels EUA, concretament per la CIA, amb tècniques tan repugnants com amenaçar de mort o de violar familiars, simular l'ofegament o l'execució, etc.

I novament es produeixen declaracions que ho justifiquen per la intenció de salvar vides o protegir a la població, com ha dit el mateix ex vicepresident Dick Chennney, que assumeix la responsabilitat política d'haver-les autoritzat.

La notícia no sorprén, ni es tracta de casos aïllats, perquè és sabut que el secretari de Defensa del Govern Bush, Donald Rumsfeld, va autoritzar oficialment, després dels atacs de l'11-S, l'aplicació de mètodes de pressió sobre els detinguts. I també cal recordar les notícies de tortures i mals tractes a la presó d'Abu Grahib, a l'Iraq, que varen motivar condemnes judicials als responsables. És a dir, que la tortura per obtenir informació va ser una pràctica generalitzada promoguda pel Govern Bush com a part de la seva contraofensiva antiterrorista posterior a l'11-S, de la qual va formar part, a més de la estúpida, il·legal i immoral invasió de l'Iraq (amb el suport del govern espanyol) i la més que discutible ocupació de l'Afganistan, la pràctica de detenir sospitosos per tot el món de forma indefinida, transportats i empresonats secretament o tancats en la ignominiosa presó de Guantánamo, sense defensa ni garanties.

Que la primera potència mundial hagi utilizat obertament i també impunement (almenys de moment, si Obama no promou la persecució penal dels responsables) la tortura com a forma de lluita (amb la influència que això suposa per a altres governs) i el fet que sigui encara defensada com a mètode adequat per persones influents i aparentment intel·ligents, amb un gens menyspreable suport d'opinió pública, ens ha d'obligar a refermar el nostre discurs per combatre-la.

I aquí cal que no ens limitem a dir que la tortura és contrària a les lleis, nacionals o internacionals o als drets humans, o a repetir que és immoral i rebutjable. Cal afinar i argumentar bé per què és innaceptable. I penso, en aquest sentit, que és necessari dir que la tortura ha de ser prohibida, eradicada i combatuda en totes les seves formes i pràctiques almenys per dos tipus de raons.

En primer lloc, la raó principal sempre serà un principi moral, sigui quina sigui la perspectiva ètica que es tingui (religiosa o laica): la dignitat i inviolabilitat de la persona no pot justificar mai cap agressió física ni psíquica. La integritat física i moral de la persona té un valor incondicional i ha de ser respectada sempre, amb absoluta independència dels actes que hagi comès o tingui intenció de cometre, que han de ser combatuts solament amb càstigs justos, proporcionats i mai de caràcter corporal.

Però en segon lloc, per les conseqüències indesitjables que aquesta pràctica pot sempre tenir i que, de fet, sempre ha tingut i sempre tindrà. Si s'admet als agents públics l'ús de qualsevol tipus de coacció o violència sobre persones sospitoses, inevitablement (per molt estricta regulació que se'n faci) s'obrirà perillosament la porta a una espiral d'arbitrarietats, abusos i aberracions generalitzats de tota mena, a canvi de la simple possibilitat (mai seguretat) d'obtenir una informació que, en realitat, difícilment tindrà valor, ja que ja ha estat obtinguda coactivament. És més, sovint aquesta informació (una delació, una confessió...) pot comportar que s'acusi i condemni a persones innocents (com ja ha passat en tantes ocasions en la història) que van confessar per evitar més dolor o que van acusar falsament a tercers. En aquestes condicions, es pot pensar mai que amb informació obtinguda d'aquesta forma es podrà salvar alguna vida o prevenir cap delicte?

És evident la desproporció entre el mal que es causa amb la violència sobre el sospitós (que podria ser innocent) i la mera possibilitat d'obtenir (però no sempre) una informació absolutament viciada. A més, com se sap si és o necessari necessari torturar, i fins a quin punt, si sempre es desconeix del cert si aquella persona disposa de la informació que es busca?

Si s'ha pogut donar alguna vegada el cas, absolutament excepcional, que s'hagi obtingut amb coacció, violència, intimidació o tortura una informació que hagi evitat un atemptat, aquesta rara possibilitat no justifica autoritzar amb caràcter general la pràctica de torturar. A més, si es dóna un cas tan excepcional, i es demostra que aquesta informació realment no es podia haver obtingut de cap altra manera menys cruenta i que no es podia haver evitat el delicte de cap altra forma, aleshores els agents podrien ser exculpats. Totes les legislacions preveuen l'exculpació penal en casos extrems, quan es genera un mal per tal d'evitar-ne un de més greu (legítima defensa, estat de necessitat...). Per tant, ni pensant en aquests casos caldria legalitzar aquesta pràctica.

En defensa de l'Impost de Successions (ben regulat)

Últimament està creixent la pressió social en favor de suprimir l'Impost de Successions (que, com se sap, és el que grava la transmissió de bens per raó d'herència). S'ha creat una plataforma cívica que ho defensa i cada cop més gent s'apunta a aquesta reinvindicació. I, de fet, en molts països, com també en moltes comunitats autònomes espanyoles, aquest impost s'ha suprimit o reduït dràsticament.

A risc de quedar en absoluta minoria (o sol), penso que això és un error. Sempre m'ha semblat un impost just i necessari, per bé que ja sé que no té una gran trascedència econòmica en el conjunt de la recaptació de l'Estat (i, per tant, la seva supressió no necessàriament ha de comportar un descens important dels ingressos fiscals). Potser per això aquest impost tendeix a reduir-se i potser desaparegui aviat.

Amb tot, a mi em sembla un impost de justícia. Per dues raons evidents.

En primer lloc, l'impost de successions funciona de facto com la recuperació per part de la societat (a través de l'estat) d'una part de la riquesa que ella mateixa va contribuir a generar mitjançant el difunt, ja que la societat on aquest ha viscut i generat el seu patrimoni era la condició necessària (encara que no única) perquè aquest patrimoni es pogués crear. I, per tant, es bo que una part d'aquest patrimoni es dediqui a generar un benefici social.

En segon lloc, per una questió de justícia distributiva. El patrimoni té tendència a passar de generació en generació sense tenir gens en compte el mèrit dels beneficiaris en la seva creació (menys mèrit quan més generacions) i, sobretot, en una societat capitalista, té tendència a acumular-se, de manera que això contribueix a generar diferències socials. Per tant, l'Impost de Successions té la virtut de ser un petit corrector de les desigualtats socials no justificades.

S'acusa a aquest impost de ser discriminatori, confiscatori i globalment injust, però a mi em sembla tan just com ho són altres impostos directes, com el mateix impost sobre la renda. Sempre i quan, òbviament, estigui ben regulat: es mantingui en proporcions adequades i raonables (no pot endur-se una part excessiva de l'herència) i sigui progressiu (és a dir, a més patrimoni més taxa). També ha d'incloure correctius per no castigar als familars, com per exemple excloure l'habitatge habitual comú o altres bens essencials per a la vida dels familiars del difunt.

I penso que l'actual regulació d'aquest impost ja inclou bàsicament tots aquests elements, encara que, evidentment, tot es pot discutir i millorar i, en aquest sentit, potser seria bo elevar la quantia mínima de l'herència, per gravar solament als patrimonis d'una certa importància.

Se l'acusa també de castigar als negocis familiars, però això no és cert, perquè només tributa la part que era realment propietat del difunt (si el negoci era totalment d'ell, ja no era negoci familiar sinó personal) a més dels beneficis que el difunt hagués acumulat personalment i, a més, s'exclou el 95% del valor del negoci familiar quan l'hereu és familiar proper.

I se l'acusa de carregar més sobre les rendes més baixes, atès que les rendes altes poden escórrer el bulto a través de diferents mecanismes. Però això no és cert quan l'impost és progressiu, com és el vigent a Catalunya (és a dir, tributa poc o gens una herència petita i tributa molt una de gran) i sempre que hi hagi mecanismes seriosos per evitar el frau. I em temo que el frau i els mecanismes legals per evitar l'impost de successions (per cert, n'hi ha en qualsevol impost) no depenen tant de la importància de l'herència com de la conducta i moralitat del difunt i dels successors. (Algunes tècniques fraudulentes per evitar-lo són realment senzilles i barates, a l'abast de quasi tothom; però ara m'estalvio d'explicar-les; altres situacions que eviten l'impost no són pròpiament fraudulentes, ja que en elles no hi ha una veritable transmissió d'herència).

Finalment es diu que és discriminatori que a Catalunya es mantingui quan a altres llocs d'Espanya ha desaparegut. Això és cert. Però la conclusió pot ser la contrària: caldria que a tot arreu es mantingués aquest impost amb nivells similars, en comptes de suprimir-lo a casa nostra.

En conclusió, l'actual regulació d'aquest impost es pot millorar i corregir en alguns aspectes (i fins i tot es pot dir que la seva utilitat social és baixa) però, en termes globals, el concepte i estructura d'aquest l'impost són justos.