dijous, 1 d’abril de 2010

Abusos sexuals a menors en institucions catòliques

L’aflorament de pràctiques d’abús sexual reiterat a menors en institucions catòliques (com en altres esglésies cristianes), així com la sovint inadequada reacció de moltes autoritats eclesials quan van tenir coneixement de les denúncies, mereixen una profunda reflexió per part de l’Església, però també per part de tota la societat.
D’entrada, com ja han començat a fer molts bisbes i el mateix a Papa, és evident la necessitat de reconeixement de responsabilitat, amb la consegüent petició de perdó, així com una voluntat d’esmena i de reparació del dany causat per part de les institucions religioses que varen actuar negligentment en cada cas i de l’Església en el seu conjunt.
Reflexió, penediment, reparació i esmena no només pels gravíssims danys causats pels mateixos abusos, sinó també per l’errònia reacció en molts casos de les autoritats corresponents, que no van posar en coneixement de la Justícia aquests fets o van obstaculitzar la investigació o que no van apartar als agressors de tasques pastorals que podien afavorir una reincidència en el mateix mal.
Aquesta voluntat d’esmena ha de portar a una revisió en profunditat dels factors interns eclesials que puguin afavorir aquest tipus de conductes, així com, sobretot, a l’establiment d’un programa de mesures pastorals, organitzatives, jurídiques i disciplinàries a tots nivells per prevenir-les i actuar adequadament sempre que es produeixin (respectant en tot cas la presumpció d’innocència mentre no hi hagi una condemna judicial ferma).
Ara bé, socialment es cometria un greu error d’enfocament si l’aflorament d’aquests casos no generés una reflexió en profunditat sobre el concepte de sexualitat que predomina en la nostra cultura, i una revisió d’una gran assignatura pendent: la necessitat de reforçar la protecció de la infància i l’adolescència. Seria miop pretendre circumscriure aquestes situacions a un simple problema de l‘església catòlica (per exemple, com un qüestió associada al celibat). Si es varen arribar a produir (o si encara es produeixen) aquestes terribles situacions en aquests àmbits religiosos, això és indicatiu que el mal es troba molt més estès del que podria semblar.
De fet, constatem com les situacions de tràfic de menors, maltractes, abusos sexuals, prostitució, pornografia o explotació laboral de menors, àdhuc dins d’àmbits familiars, són una xacra ben vigent d’abast mundial i no hi ha una consciència social prou forta i generalitzada per tal d’afrontar-les adequadament.
En aquest sentit, ens països com el nostre, aquests abusos són una realitat que afecta molt significativament els menors estrangers o immigrats, com han posat de manifest nombrosos informes, en situacions que resten sovint en l’opacitat de certs àmbits familiars o grupals.
Precisament, aquest fenomen ens mostra la urgència d’una revisió en profunditat dels mecanismes de protecció de la infància, avui absolutament desbordats i incapaços d’actuar a l’alçada de les agressions que pateixen arreu els infants. La maduresa i civisme d’una societat es mesura també justament pel grau de respecte i de protecció dels seus infants i adolescents.
És urgent, doncs, tal i com ens demanava fa un any la Organització Internacional Catòlica per la Infància (BICE), en la seva Crida amb motiu del 20è aniversari de la Convenció Internacional de drets dels Infants (1989), una nova mobilització mundial per “lluitar contra tota forma de violència envers els infants, ja sigui la pobresa extrema o les violències en els conflictes armats, a l’escola, al treball, en el ciberespai o a la família; és al si de les famílies que la violència és més generalitzada”, així com reforçar el compromís de tota la societat per “vetllar activament perquè cada infant i tots els infants puguin créixer en condicions dignes i en el ple respecte dels seus drets”.