dimarts, 28 d’octubre de 2008

Què fa Espanya a l'Afganistan?

Avui han començat unes Jornades que organitzem Justícia i Pau (a través del nostre Centre d'Estudis per la Pau JM Delàs) dedicades a debatre el sentit, la legalitat, l'oportunitat i la legitimitat de la presència i actuació de l'Exèrcit espanyol a l'Afganistan.
És un tema extraordinàriament complex, on es barregen múltiples qüestions ètiques, polítiques i legals i on no es poden fer afirmacions simples ni pontificar. Però precisament per això, l'opinió pública espanyola es mereix molta més informació (i menys propaganda governamental simplista) que la que es dóna sobre el que hi està succeint. A més, seria necessari un debat públic en profunditat (que no s'ha fet) sobre el perquè de la participació espanyola, amb el cost en vides humanes i econòmic que està comportant, més enllà de les poques sessions parlamentàries que s'han dedicat al respecte.
L'objectiu d'aquestes nostres jornades és precisament contribuir a un major coneixement de la qüestió i al necessari debat, però també a mostrar els importants punts foscos, contradiccions i dubtes que aquesta acció militar ens suscita, tant des d'un punt de vista legal com eticopolític.
La sessió d'avui ens ha ajudat a entendre què està passant i ja ha posat sobre la taula aquests dubtes. Molt sintèticament, ha quedat ben palès com a l'Afganistan s'estan produint dos intervencions militars de signe diferent però íntimament relacionades:
1. D'una banda, les operacions militars dels EUA, amb la col·laboració britànica, operacions que, sota el nom "Llibertat Duradora", després d'envair el país i d'enderrocar l'any 2001 el govern talibà, tracten d'eliminar els combatents talibans i els vinculats a Al Quaeda, així com capturar Bin Laden, a banda de reforçar interessos geoestratègics. Això ho fan sota la justificació de la legítima defensa (i a l'empara d'ambigües resolucions del Consell de Seguretat de Nacions Unides) en front de l'agressió del 11-S, suposadament decidida des d'allà per Al Quaeda amb la col·laboració del govern talibà. Aquestes operacions militars, a banda de les víctimes mortals causades, han comportat el segrest de centenars de persones de forma indefinida i sense acusació (Guantánamo i altres), així com el bombardeig de posicions i edificis, causant la mort de civils innocents en territori afganès, pakistanès i sirià.
2. D'altra banda, una força multinacional (ISAF), sota actual comandament de l'OTAN, autoritzada expressament pel Consell de Seguretat de Nacions Unides, en conveni amb el govern afganès, ocupa part del territori sota la intenció oficial de contribuir a la pau i la seguretat per tal de permetre el funcionament de la vida social i política i la reconstrucció del país. En aquesta força és on hi participa un important contigent militar espanyol.
Doncs bé, cal dir, respecte de la primera actuació, "Llibertat Duradora", hi ha arguments molt sòlids per afirmar que no pot emparar-se en el dret a la legítima defensa, atès que, cas que fos realment un acte defensiu, són una resposta totalment desproporcionada, perquè ja han passat més de 7 anys de l'agressió, el govern presumptament culpable ja va ser enderrocat i, a més, les operacions actuals inclouen atacs injustificables a la població civil, agressions al territori d'estats sobirans i vulneracions flagrants de drets humans. Haver rebut un atac terrorista no pot justificar el dret a actuar militarment, de forma indefinida, en qualsevol territori del món perseguint possibles enemics o potencials terroristes. Això no és defensable. Aquesta operació és, doncs, manifestament contrària al dret internacional i, per tant, també és il·licit col·laborar-hi, ni que sigui indirectament (com ha fet i continua fent Espanya).
Pel que fa a la segona actuació (ISAF), a banda de ser altament discutible que l'OTAN pugui desenvolupar aquesta actuació conforme els seus Estatuts, és una operació que, malgrat disposi d'una autorització del Consell de Seguretat de Nacions Unides, ha actuat i actua en una certa connivència i de forma estretament vinculada amb "Llibertat Duradora". De fet, no hagués estat possible sense Llibertat Duradora i sense el patrocini d'EUA. Difícilment poden separar-se les actuacions d'una i altra missió. El comandament de les dues forces, un general nordamericà, és la mateixa persona i ambdues forces actuen en estreta col·laboració tàctica. Per tant, els problemes de legalitat s'estenen també a la missió ISAF.
D'altra banda, és molt discutible que aquesta intervenció multinacional realment contribueixi a l'estabilització del país, la població del qual n'és cada cop més reàcia. Estabilitzar el país requereix una solució política i no sembla que la comunitat internacional s'estigui dedicant realment a aconseguir-ho. Tampoc s'hi estan dedicants els fons promesos per a la reconstrucció. Però, a més, si la intenció és realment el manteniment de la pau, no seria més lògic que la intervenció militar fos a càrrec d'un cos de cascos blaus de Nacions Unides? És clar, aquesta presència es faria ràpidament incompatible amb les operacions de guerra de Llibertat Duradora. Tenint en compte tot això, és legítima i té sentit la presència militar espanyola? És realment molt dubtós.

dissabte, 25 d’octubre de 2008

Una nova presó a Catalunya

Avui he pogut visitar la nova presó de la Generalitat, de nom "Lledoners", inaugurada ahir pel president Montilla a Sant Joan de Vilatorrada (Bages). No he pogut visitar tots els espais, ja que, en plena jornada de portes obertes, la gran curiositat despertada ha fet que les cues saturessin el nou centre, per sorpresa de les autoritats penitenciàries.
El Centre, amb una capacitat teòrica de 750 interns, és una peça més en el pla de construcció de centres penitenciaris posat en marxa pel Govern per substituir la major part de centres actuals, totalment obsolets (excepte els tres fets en els últims quinse anys, Brians I i II i Quatre Camins). Però sobretot, amb les noves presons, es pretén donar cabuda a l'imparable creixement de la població reclusa a Catalunya, que arriba ja a més de 10.000 presos i que desborda les actuals presons.
Ho he comentat diverses vegades en aquest blog: aquest creixement situa tristament a Catalunya en les primeres posicions, dins de l'Europa Occidental, en quant a ratio de presos per 100.00 habitants, només darrera d'Anglaterra i del conjunt d'Espanya. Aquest augment, com he defensat diverses vegades, es deu no a l'increment de la delinqüència, sinó al constant increment en la durada de les penes, degut a les successives reformes penals espanyoles, en una espècie d'aposta insensata per veure quin govern reprimeix més i millor, alimentada per una cultura social cada cop més cegament punitiva.
Aquest creixement continuu, que res fa pensar que s'aturi a curt termini, significa que, com deia avui un alt directiu de les presons catalanes, cada any es registri un increment de 700 presos a Catalunya, cosa que exigiria inaugurar un nou centre com Lledoners cada any (amb un cost 109 milions d'euros, a banda del manteniment). Això no hi ha pressupost públic que ho suporti i menys en la situació d'asfíxia financera que pateix la Generalitat.
Sigui com sigui, el Govern, sense més capacitat que rebre els presos que li envien els tribunals, seguint les lleis penals aprovades per l'Estat, no té més remei que assumir això com pot.
En aquest sentit, la política actual conissteix en construir presons modèliques, pensades per donar el màxim confort possible, dins les limitacions de seguretat, amb infraestructures i serveis que donin les màximes possibilitats al tractament penitenciari, l'educació i el lleure, el treball, la bona convivència i la relació amb els familiars, tot plegat per garantir-los una vida digna i les màximes possibilitats de reinserció social. Aquest esforç mereix el nostre màxim reconeixement i suport, però difícilment es pot assumir en un context de creixement penitenciari tan brutal.
D'altra banda, el pla preveu un nou tipus de centre de dimensions més petites, per no més de 750 interns, del qual la nova presó de Lledoners vol ser-ne el primer exemple, a diferència dels macrocentres impulsats pels Governs de CiU (Brians i Quatre Camins), com també a Espanya, pensats per a més de 1500 presos.
Aquest nou model de centre més petit és una vella reivindicació de les ONG i col·lectius que vetllen pels drets dels presos i la reinserció, atès que permeten un tracte més personalitzat i faciliten la convivència.
Val a dir que el centre de Lledoners i la resta dels planificats es queda encara a mig camí del model ideal (gairebé utòpic en la situació de creixement acutual). Amb una capacitat de 750 presos (que a la pràctica seran 1000 o més, que són els que hi caben realment) no deixa de ser un centre excessivament gran. I encara es peca d'un altre error, aquest més fàcil de corregir: continuen sent centres allunyats del nuclis urbans, en espais rurals, cosa que no facilita gens la relació amb l'exterior dels interns, clau per a la reinserció.

dimarts, 21 d’octubre de 2008

Protesta judicial sense precedents

Jo no havia vist mai res semblant, ni recordo que en tota la història judicial espanyola s'hagi produït una protesta tan massiva de jutges i secretaris judicials com la d'avui, amb un seguiment massiu a tot l'Estat.
No puc fer res més que aplaudir. L'estat d'abandonament de la Justícia per part dels nostres governants durant dècades i dècades és intolerable i celebro que jutges i secretaris hagin donat un cop de puny sobre la taula. És més: anuncien que si en tres mesos no s'han pres mesures, aniran a la vaga.
És evident que aquests tipus de protestes generen problemes als usuaris de la justícia i endarrereixen els plets, però calia enviar un missatge contundent a la classe política i a la ciutadania. No es pot continuar culpabilitzant als jutges ni secretaris (ni a la resta de professionals) dels mals endèmics que la justícia pateix, com ha passat amb el cas "Mari Luz" (l'assassinat d'una nena per un condemnat que estava pendent d'ingressar en presó a complir la sentència), on es pretén suspendre durant dos anys a la secretària del jutjat i es pressiona perquè es suspengui també al jutge. És patètic veure com s'ha volgut carregar sobre les esquenes d'aquests professionals la tràgica i cruel mort d'aquesta nena.
I és patètic veure com els polítics (majoritàriament) només pensen en la justícia com un sistema que els pot donar vots, utilitzant barruerament el populisme punitiu: incrementar sistemàticament els delictes i les penes (en temes de terrorisme, seguretat del trànsit, drogues, pederastia, multirreincidència...), sense pensar mai en dotar de més mitjans al sistema encarregat d'aplicar-les i, per tant, colapsant més la justícia i saturant indecentment les presons.
Qualsevol usuari de la justícia pot observar l'increïble insuficiència de mitjans i de personal amb que treballen els nostres jutjats, a més de patir estructures i procediments absolutament anàcrònics, mentre la feina no para de crèixer. El colapse és monumental. Els processos duren anys i anys i s'encallen per desesperació dels litigants. Les sentències sovint arriben massa tard (de vegades ja ni calen) i s'executen encara amb més lentitud (quan es poden executar...).
Fa anys i anys que es denuncia això i no hi hagut fins ara cap Govern que s'ho hagi pres realment seriosament i hagi decidit modernitzar a fons el sistema en totes les seves vessants, amb la dotació pressupostària necessària i convertint-ho en una prioritat política de debò.
Benvinguda doncs aquesta protesta. Esperem que alguna cosa es mogui aviat.

dijous, 16 d’octubre de 2008

Un nou exemple de presó injusta

Fa uns dies parlava en aquest blog sobre la immoralitat de la presó provisional, és a dir, l'empresonament de persones que estan a l'espera de judici o de sentència definitiva i que, per tant, són presumptament innocents, perquè ningú es pot considerar culpable fins que això no s'hagi provat en un judici just.
No tenia intenció de seguir-ne parlant, de moment, sobre aquest tema, però resulta que abans d'ahir es va fer públic un nou i flagrant exemple de presó provisional injusta i imoral, que no voldria passar per alt.
Un Jurat popular va absoldre a una persona acusada d'assasinar a una ex regidora d'Igualada. L'acusat portava ni més ni menys que dos anys en presó provisional pendent del judici. Doncs bé, després del judici, el Jurat ha considerat que els indicis que apuntaven contra ell no són concloents i que la seva coartada és creïble. Per tant, hem de considerar que aquesta persona és innocent.
És cert que en aquest cas hi havia importants elements que feien pensar en la seva culpabilitat, però, un cop analitzats per un tribunal imparcial, han resultat ser insuficients per una condemna. Per tant, es va mantenir empresonada a aquesta persona durant dos anys en base a una simple sospita (per forta que fos) que no permetia una convicció sobre la seva culpabilitat. En conseqüència, se li ha causat un mal injust i innacceptable en un sistema democràtic.
De fet, cada setmana podem trobar als mitjans de comunicació casos similars d'absolucions de persones que portaven un cert temps en presó provisional. Però sorprenentment ningú qüestiona aquesta pràctica.
Això ens ha de portar a exigir, un cop més, una profunda i urgent reforma legal que impedeixi als jutges a empresonar ningú mentre no s'hagi provat la seva culpabilitat en un judici just. En tot cas, l'única excepció serien aquells casos en els quals sigui absolutament evident la culpabilitat. Ara bé, si la culpabilitat és tant evident i es tenen proves tan contundents, no té sentit que el judici trigui més enllà d'uns pocs mesos.
Per cert, l'empresonament provisional, a més d'aplicar-se discriminatòriament (ja que afecta més a estrangers i exclosos socials que a altres persones), explica en part les altíssimes taxes d'empresonament que patim actualment al nostre país i que omplen a vessar les nostres presons. D'això últim espero poder-ne parlar aquí ben aviat.

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Prohibir manifestacions?

Avui he anat al programa Els Matins de TV3, per participar en el "cara a cara", sota la pregunta: "S'han de prohibir les manifestacions feixistes?". Jo hi anava com a defensor de la tesi del no i, com em sol passar, era la tesi minoritària, tal i com reflectia el marcador d'opinions: 89% "sí", 11% "no". La pregunta venia al cas, òbviament, per les manifestacions i contramanifestacions d'ahir 12 d'0ctubre que, com cada any, han estat polèmiques i han acabat amb aldarulls i detinguts.
D'entrada, com és evident, he deixat constància de la meva nul·la simpatia, en termes polítics, respecte dels col·lectius que es van manifestar ahir, uns per la ideologia que mostren i altres per la seva intenció de rebentar violentament la manifestació dels primers, agredint fins i tot a la policia.
Dit això, he volgut centrar la qüestió en el que per a mi estava en joc en la resposta a la pregunta: estem parlant de l'exercici de drets fonamentals que són absolutament essencials per al bon funcionament d'una democràcia, com són la llibertat d'expressió, el dret de reunió i indirectament, el dret de participació política, reconeguts en la nostra Constitució i tots els tractats internacionals de protecció de drets humans. En conseqüència, establir restriccions a aquests drets (com ho és prohibir una manifestació) hauria de ser una decisió sumament excepcional, a prendre solament en casos en què sigui plenament justificada de forma racional des de la perspectiva de la protecció d'altres drets també importants.
Quines poden ser raons de pes que poden justificar una prohibició? En això la llei vigent és clara i jo crec que encertada i suficient: només quan hi hagi "raons fonamentades" per creure que la manifestació posarà en perill l'ordre públic amb amenaça de danys per les persones o bens.
La conclusió és clara: no s'han de prohibir "manifestacions feixistes", sinó únicament aquelles (sigui quina sigui la ideologia dels convocants) en les que hi hagi "raons fonamentades" per pensar que generaran alteracions d'ordre públic amb danys a les persones o bens, és a dir, que els manifestants tenen la intenció explícita d'usar o incitar a la violència o cometre delictes violents. I això s'ha d'analitzar cas per cas, sense a prioris, sigui quina sigui l'organizació convocant i la seva ideologia, encara que aquests elements siguin també importants per valorar la repercussió de la manifestació. En el cas de les manifestacions de caràcter ultradretà d'ahir que s'ha volgut prohibir i que finalment foren autoritzades (jo crec que encertadament), es tractava de partits polítics legals, els quals van fer actes totalment pacífics (i tan minoritaris que no representen cap amenaça per l'odre públic i que la polèmica només fa que donar-los publicitat). El problema d'ordre públic ha vingut, com altres anys, d'aquells que no toleren que es facin aquestes manifestacions.
Seria extraordinàriament perillós per a la democràcia que els poders públics puguessin decidir la prohibició d'una manifestació i, per tant, la suspensió d'aquest dret fonamental, en base a judicis sobre la ideologia de les persones, per nefasta, aberrant o minoritària que aparegui, en base a etiquetes tan àmbigües o discutibles com "feixista". D'altra banda, no oblidem que la història mostra que allò que semblava erroni en una època, anys més tard ha estat opinió majoritària. En tot cas, si es pensa que pot haver-hi algun delicte en els discursos que es faran, la policia ha d'aplicar una discreta vigilància i, si es dona el cas, detenir als que facin aquest discurs a fi que siguin jutjats pels tribunals.
Quan acabo de redactar aquest nota, sento a la televisió la mala notícia que, justament avui, s'ha arribat als 10000 presos a les presons Catalunya. Quin desatre. Ho comentaré en els propers dies.

divendres, 10 d’octubre de 2008

La immoralitat de la presó provisional

Aquesta setmana hem conegut una sentència del Tribunal Suprem que ha absolt a 14 dels 20 condemnats per l'Audiència Nacional en el cas conegut com "Operación Nova", els quals portaven empresonats des de feia quatre anys.
En aquest sumari es va empresonar l'any 2004 a 30 persones acusades de planejar un atemptat terrorista islamista amb camió bomba contra l'Audiència Nacional i altres edificis públics. La primera sentència, del gener del 2008, ja va absoldre'n a 10 dels 30. Ara el Tribunal Suprem n'absol 14 més i manté la condemna només per 8 d'ells.
Recentement l'Audiència Nacional ha dictat també sentència absolutòria de 8 dels 11 empresonats des de 2004 que estaven acusats de planejar un atemptat contra el port de Barcelona i, en un altre sumari, va absoldre també als 7 acusats de formar una cèdula islamista al servei d'Al Quadea a l'Iraq.
Són tres exemples més del que la Fiscalia General de l'Estat ha fet públic: durant l'any 2007, el 50% dels acusats de delictes de terrorisme "yihadista" (gairebé tots empresonats abans del judici) van ser absolts.
És un degoteig constant de causes penals en les que s'empresonen sospitosos de terrorisme islamista que després, dos o tres anys després, són absolts, normalment per manca de proves o perquè l'únic que s'ha provat són idees favorables al terrorisme o hipòtesis mentals que en cap cas s'havien convertit en conductes concretes per fer-ho realitat.
Aquestes actuacions policials i judicials haurien de meréixer una greu preocupació de l'opinió pública, que sembla preocupada només per la possibilitat (certament probable) de nous atemptats terroristes d'aquest caire, però que poc s'immuta (amb algunes honroses excepcions) davant del fet que s'empresoni a tanta gent, durant tant de temps, que són innocents dels delictes que se'ls imputa o sobre la que no existeixen proves que els hagin comès, causant-los un sofriment injust que no té reparació possible.
És evident que el zel policial per tal de prevenir aquest tipus de terrorisme ha anat més lluny del raonable i s'han comès excessos poc justificables. La tràgica experiència dels atemptats de l'11-M i els comesos en altre països ha portat als aparells policials de tota Europa a incrementar la vigilància fins extrems mai vistos. Això s'entén, però mai al preu de vulnerar les garanties penals i processals d'un estat democràtic, cosa que ha portat, com es veu, a empresonar massivament innocents.
Malauradament, això no passa només amb els sospitosos de terrorisme. Amb la llei a la mà, cada dia són empresonades centenars de persones a tota Espanya acusades de diferents delictes, una bona part de les quals són posteriorment absoltes. (Per desgràcia, no hi ha estadístiques sobre el percentatge d'absolts sobre empresonats). Actualment, hi ha més de 17.000 persones a les presons espanyoles pendents de judici (són 2.100 a Catalunya).
L'empresonament provisional, abans de judici, és una pràctica contrària a un dels principis més elementals d'un estat democràtic i de dret: només es pot empresonar a aquelles persones que s'hagi provat en un judici just i amb totes les garanties, que han comès un delicte. Només pot ser justificable, en tot cas, si ja abans de judici hi ha proves objectives absolutament indubitables de culpabilitat a criteri d'un jutge imparcial. Empresonar persones per simples sospites és una immoralitat, comparable a un vulgar segrest, perquè porta a l'empresonament d'innocents. Sempre és preferible la impunitat d'un culpable que la condemna d'un innocent.
En el cas del terrorisme islamista, el que ha passat és més greu encara: no solament s'ha mantigut a aquestes persones empresonades durant tres i fins i tot quatre anys sense proves, sinó que, tant la policia com la fiscalia espanyoles, han pretés empresonar aquestes persones no pel fet que les creien culpables d'un delicte (preparar un atemptat) sobre el que hi havia proves febles, sinó simplement perquè, per la seva manera de pensar, per la seva ideologia pro-yihad, les consideraven potencials terroristes.
Empresonar a una persona per considerar-la perillosa, abans que hagi comès cap delicte, és l'ensorrament total de l'estat de dret: és el que feia el franquisme i el que fan sempre els règims dictatorials. També és el que es fa a Guantánamo. És dir, quelcom manifestament immoral. Jo espero que els aparells policials del meu país em protegeixin, si cal vigilant d'aprop a sospitosos de preparar atemptats. Però si us plau, respectin els principis mínims democràtics i no empresonin per simples pensaments o sense proves, és a dir, no empresonin innocents.







dimarts, 7 d’octubre de 2008

Lliçons de la crisi financera



La greu crisi que pateix actualment el sistema financer mundial, gairebé sense precedents, l'evolució de la qual és ben incerta, hauria de portar a treure'n algunes lliçons importants.
Com és sabut, l'origen de l'actual crisi financera es troba en una bombolla especulativa sobre el preu de l'habitatge als EUA (bombolla que també s'ha donat a casa nostra), que portà a la concessió massiva i frívola d'hipoteques, sovint per valor superior al de l'habitatge, a persones sense ingressos o amb risc d'insolvència.
Aquesta bombolla es traslladà a l'àmbit financer, en introduir-hi un enorme volum de títols innovadors i creatius que tenien com a base aquestes hipoteques, que paradoxalment gaudien de la màxima qualificació financera, i que començaren a circular intensament per la seva alta rendibilitat.
Aquesta introducció, resultat d'un clima especulatiu sense precedents, guiat per el desig de maximitzar beneficis financers, es feu a l'empara d'una creixent desregulació dels mercats financers i de relaxació de tots els controls, promoguda per uns governs nordamericans inspirats per la ideologia neoliberal (màxima llibertat al mercat, que ja s'autorregularà en benefici de tots).
Sembla que ningú va preveure que en un moment donat la bombolla petaria i que el preu dels habitatges (per diverses raons) començaria a caure, la qual cosa portà a un creixement de la morositat d'aquelles hipoteques (per què pagar un deute molt superior al valor del pis comprat?) i de totes en general i, en conseqüència, els títols començaren a perdre valor, fins no trobar ni comprador, generant greus pèrdues als inversors i fallida de nombroses entitats. De retruc, atesa la dispersió d'aquests títols per tot el mercat financer mundial, ha generat un crash bursàtil i un clima de desconfiança entre les entitats financeres (ja que no és públic qui té d'aquests títols "contaminats"), la qual cosa ha portat a una frenada dels préstecs entre elles i finalment dels préstecs cap a les empreses i els consumidors, fent que el mercat pateixi una greu falta de liquidesa i una desconfiança generalitzada respecte de la garantia dels estalvis.
El drama és que un mercat financer tan globalitzat fa que les conseqüencies s'hagin traslladat al sistema financer internacional i quan aquest no funciona (té el perill de colapsar-se), l'economia real i productiva en rep les conseqüències a la llarga, i fins i tot la pot paralitzar. Davant d'això, hem vist com el govern nordamericà i molts altres governs europeus, per evitar el colapse dels sistema han començat a rescatar entitats i injectar diners al sistema. En el cas del govern Bush, en contradicció amb la seva retòrica en favor de la restricció del paper de l'estat en el mercat, ha aprovat un pla per invertir una quantitat de diners sense prededents (700.000 milions de dòlars) en aquirir els actius "tòxics" i salvar entitats financeres, que està per veure si donarà els seus fruits i si el Tresor públic podrà recuperar a la llarga aquests diners. El Govern alemany dedicarà 28000 milions d'euros per salvar l'entitat Hypo. Altres governs europeus preparen també intervencions massives en altres bancs i avui mateix els governs de la UE han acordat elevar sensiblement la garantia pública dels dipòsits bancaris.
Davant de tot això, em sembla evident que:
1. S'ha ensorrat definitivament aquella màxima (cega i dogmàtica) del neoliberalisme, conforme la qual, la capacitat del mercat per autorregular-se amb la mínima intervenció pública porta necessàriament a un creixent benestar per a tothom. Un cop la situació es recuperi, no hem de deixar que els que defensin aquestes posicions continuin influint políticament com fins ara. Això no vol dir que no restem oberts a ser sempre vigilants amb les possibles arbitrarietats que sovint comet l'estat quan actua.
2. S'ha demostrat que el capitalisme financer, en la seva versió ultraliberal, és un perill públic, ja que porta a bombolles especulatives que a la llarga poden danyar tot el sistema econòmic i obligar a l'estat a suportar les pèrdues, de manera que, mentre hi ha guanys, van a butxaques privades i quan hi ha pèrdues, les assumim el conjunt dels ciutadans. El mercat financer no ha de separar-se mai de l'economia real, al servei de la qual es troba.
3. En conseqüència, és imprescindible que l'estat no abdiqui mai de les seves responsabilitats com agent regulador del mercat i redistribuidor de la riquesa, com a promotor i àrbit últim, en particular també en el mercat financer, amb un control estricte de l'activitat financera i bancària, amb controls ben efectius, que evitin o punxin de seguida qualsevol bombolla que aparegui i garanteixin la màxima transparència del sector financer. És el moment propici també per establir impostos sobre les transaccions financeres internacionals, per tal que reverteixin en els sectors més desafavorits del món.
4. Els estats s'han vist obligats a intervenir. i segurament calia que ho fessin i de forma urgent, perquè el caos en el sector financer no s'estengui i ensorri l'economia, però han d'actuar amb molt de compte de no acabar beneficiant a aquells que han estat responsables de la crisi i investigar a fons aquells comportaments que l'han causat, sigui per imprudència, irresponsabilitat o engany, sancionant-los adequadament d'acord amb la llei.
5. Finalment, s'ha demostrat també que quan hi ha voluntat política (en aquest cas, la por a l'ensorrament del sistema) els governs dels països rics o industrialitzats sempre troben diners públics disponibles, en grans quantitats, per actuar (en aquest cas per salvar bancs i injectar liquidesa a l'economia). Per tant, ja no aceptarem mai més cap excusa per exigir que aquests governs trobin diners per transferir almenys el 0,7 del seu PIB al desenvolupament (els EUA dedicaran a la crisi almenys el 3,5 del seu PIB i més de deu vegades el necessari per alimentar durant un any a tots els desnodrits del món) o per afrontar catàstrofes naturals, emergències alimentàries o la fam en el món.

divendres, 3 d’octubre de 2008

En la mort del bisbe Carrera

El bisbe Joan ha de ser reconegut com a un bon home, un bon bisbe, un bon apòstol, i un treballador incansable al servei del Regne.
Jo no vaig tenir gaire tracte personal amb ell, però sí el vaig sentir nombrososes vegades en reunions, taules rodones, conferències o en els mitjans de comunicació i he de dir que m'inspirava una gran confiança i que les seves paraules m'eren sempre interpel·ladores. Alhora, era d'aquells bisbes que em feia sensació que podien ser realment un testimoni de fe per a la nostra societat.
Sempre recordaré una xerrada que ens va fer fa més de deu anys, en una activitat del MUEC, en la que ens deia una cosa aparentment ben senzilla, però que m'ha fet pensar molt després: que l'Església, en l'actual cojuntura històrica, tenia com gran repte de futur "tornar a centrar-se en Jesucrist".
També crec que serà necessari recordar d'ell, entre tantes altres coses, la seva gran tasca al final de la dictadura, en defensa del drets humans dels repressaliats del franquisme, creant des del bisbat la famosa "caixa de solidaritat" per pagar fiances i multes, fundant i impulsant el Grup Cristià de Defensa dels Drets Humans, obrint ponts entre Esglesia i tots els sectors polítics que treballaven en favor de la democràcia o amb la seva tasca com a delegat episcopal de Justícia i Pau de Barcelona (1972-1978), en un moment carregat de dificultats per a aquesta entitat, quan els seus dirigents van ser processats pel Tribunal d'Ordre Públic, per haver denunciat les tortures a les comissaries de policia. (Vegeu nota de condol de Justícia i Pau).
Preguem pel bisbe Joan i mantinguem viu el record de la seva vida i obra.