dilluns, 29 de desembre de 2008

Violència salvatge a Palestina

Després d'uns dies sense penjar comentaris, torno a aquest blog per expressar la meva més absoluta indignació i repulsa per la violència salvatge desfermada a Gaza.
No conec en profunditat el conflicte ni el seu desenvolupament recent. Però crec fermament que els atacs aeris de l'exèrcit d'Israel (i el probable i imminent atac per terra), que han causat centenars de morts, entre ells de molts civils, són una actuació immoral, cruel, il·legal i criminal, que en cap cas es pot qualificar de legítima defensa davant del recent llançament de cohets per Hamàs sobre territori israelià.
El Govern israelià pot al·legar que defensa la seva població, i potser sigui realment aquesta la seva motivació, però no és una defensa legítima, perquè és absolutament desproporcionada (causa més dany que el que pretén evitar) i perquè afecta indiscriminadament a persones innocents (que no tenen res a veure amb els atacs rebuts) i a la ja castigada població civil de la franja, sobre la qual el Govern israelià té la obligació legal de protegir mentre no ho pugui fer un govern lliure i reconegut internacionalment. A més, és evident que en els atacs rebuts, el Govern d'Israel hi té alguna responsabilitat, ja que durant el temps que ha durat la treva no ha aixecat totalment el bloqueig sobre la franja, ha dut a terme agressions contra membres de Hamàs i ha continuat amb la seva política d'assentaments il·legals a Cisjordània.
De la mateixa manera que l'actuació israeliana és immoral, cal també dir expressament que les agressions de Hamàs, en trencar unilateralment la treva i llançar més de dos-cents cohets sobre població civil israeliana (per cert, matant també per accident a dues nenes palestines) és absolutament injustificable èticament i, per tant, també té una responsabilitat moral en l'agressió injusta que ara pateix la població de la franja i en els seus patiments. No pot haver-hi cap comprensió a les seves accions (com sovint fan molts col·lectius a Catalunya, que només condemnen la violència israeliana) i cal condemnar-les també severament, per molt que es pugui considerar que és la part feble del llarg conflicte o que hi ha una ocupació o bloqueig il·legals. Aquesta actitud immoral i miope de Hamàs és també causa del cercle viciós de la violència i, per tant, també és responsable de la mateixa ocupació i bloqueig israelià.
Les dues parts, Hamàs i el Govern d'Israel, es neguen a reconéixer l'evidència: el conflicte que els separa només té una solució política, basada en el diàleg i la negociació en recerca de la justícia. Cap dels dos pot véncer, cap de les dues parts podrà imposar les seves exigències mitjançant la violència, que només generarà més odi i més violència. Tard o d'hora hauran de reconéixer-se mutuament com a interlocutors i seure a parlar, en el marc d'una solució global al conflicte de Palestina. Quanta més violència hi posin pel mig més difícil els serà fer-ho i més renúncies hauran de fer. Ho saben, però es deixen endur per l'odi irracional i per egoïsmes inconfessables.
Un cop més, la comunitat internacional ha de pressionar fortament per aconsegir un alto el foc i la represa del diàleg i del procés de pau.

dimarts, 16 de desembre de 2008

Concentració per denunciar l'incompliment del 0,7%

Fa uns dies vaig comentar en aquest blog que el projecte pressupost de la Generalitat per al 2009 és un retrocés en la marxa cap al 0,7%.
Avui la Federació Catalana d'ONG per al Desenvolupament hem promogut una concentració de protesta davant del Parlament de Catalunya, en el dia en que s'aprovaran els pressupostos de la Generalitat sense cap modificació al respecte.
És realment decebedor. La xifra que s'aprovarà avui representa un greu incompliment, tant en xifres absolutes com en termes percentuals, del que preveia el Pla Director de Cooperació al Desenvolupament (pactat amb la societat civil i aprovat pel Parlament) i de l'acord del Govern Entesa, els quals preveïen arribar al 0,7% dels ingressos propis de la Generalitat dins d'aquesta legislatura.
A més, la llei catalana de cooperació al desenvolupament estableix que cal arribar a aquest percentatge com a màxim el 2010.
Amb el pressupost 2009, tot això és altament improbable, gairebé impossible.
En efecte, amb l'argument de la crisi, malgrat que el pressupot global creix, la partida dedicada a cooperació, no solament queda lluny del que preveia el Pla Director, sinó que fins i tot disminueix en relació a la quantitat executada dins el 2008, tant en termes absoluts com en percentatge sobre els ingressos propis de la Generalitat previstos en el mateix pressupost, passant així del 0,41% de l'any 2008 a un 0,37% aproximadament (si bé la xifra exacte dependrà dels ingressos que finalment obtingui la Generalitat el 2009).
Després de tantes promeses, quan arriba la primera dificultat econòmica, la solidaritat amb els països pobres, enlloc de créixer per arribar als mínims compromesos, recula.
Esperem almenys que el Govern corregeixi aquest error un cop s'arribi a un nou acord de finançament de la Generalitat. Ja no queden excuses.

diumenge, 7 de desembre de 2008

Cal frenar la plaga de les bosses de plàstic

Aquesta setmana m'ha decebut saber que Parlament rebutjarà la proposta promoguda pel grup parlamentari d'ICV d'exigir legalment, com es fa en molts altres països europeus, el pagament de les bosses de plàstic que adquireixen els consumidors en els establiments comercials.
Es tractava d'una mesura oportuna, valenta i necessària per començar a combatre ja la plaga, de proporcions bíbliques, de les bosses de plàstic.
Són mesures com aquestes les que realment poden mostrar si hi ha un veritable compromís mediambiental d'un Govern o simple retòrica ecologista que recula quan troba qualsevol contestació pels afectats.
És cert que la mesura no havia anat precedida d'una campanya informativa suficient ni del necessari diàleg previ amb els comerciants (encara que l'Agència Catalana de Residus fa temps que es preocupa pel tema). Però això només demostra que ni el Govern ni la ciutadania no són encara realment conscients de problema ecològic que representa l'ús abusiu de les bosses de plàstic en el nostre país. En tot cas, que s'hagi ajornat la mesura no és cap excusa per començar ja a afrontar aquesta agressió al medi ambient.
La fabricació de bosses de plàstic, a partir d'un derivat del petroli, és altament contaminant. I el seu consum massiu: cada família catalana, per terme mig, consumeix una mitjana de 5,4 bosses de plàstic, cosa que suma al voltant de 14 milions de bosses cada setmana. Aquestes bosses tenen una durada mitjana d'ús d'uns 12 minuts i representen ja el 2,3 % del total del residus que es generen a Catalunya (unes 110.000 tones l'any 2006). Una part d'aquestes bosses acaben en abocadors i incineradores (on es cremen generant una gran emissió de gasos contaminant), però una part important van a parar als camps, als boscos, als rius o al mar, on triguen entre 400 i 1000 anys en desintegrar-se i provoquen anualment la mort de milers d'animals. Una petita part es recliquen, però és un procés car i costós energèticament.
I si aquesta és la situació a Catalunya, cal tenir present que en molts països, especialment en els més pobres, les bosses de plàstic són ja una catàstrofe mediambiental d'enormes proporcions. Hi ha molt governs que ja han declarat la guerra aquestes bosses.
El més trist és que, malgrat el seu perjudici mediambiental, les bosses s'utilizen de forma irracional i compulsiva, en part degut a la seva distribució gratuïta.
Però cal pensar que, a diferència d'altres productes tòxics o residus que genera la nostra societat, (dels quals sovint en som ja depenents), en aquest cas es tracta d'un element fàcilment substituïble per sistemes reutilitzables, de llarga vida i amb escassa o nul·la càrrega mediambiental (bosses de cotó, carretó, ràfia, cabàs, bosses biodegradables... ).
Per tant, cal obrir urgentment un debat social al voltant de les bosses de plàstic i prendre mesures per conscienciar la ciutadania, per tal de fomentar un canvi d'hàbits que comporti una reducció o eradicació d'aquest consum i la seva substitució per altres elements, sigui fent-les pagar o, per què no, prohibint-les. Amb voluntat política, l'eradicació es pot aconseguir sense grans dificultats. Per què esperar?
Des de Justícia i Pau estem donant suport a una campanya iniciada fa uns mesos a Catalunya en favor d'aquests objectius. Convido als meus lectors a sumar-s'hi.

dimarts, 2 de desembre de 2008

La guerra dels crucifixos

Acaba de revifar una antiga polèmica sobre la presència de crucifixos en espais públics, arran d'una sentència d'un jutjat de Valladolid que, a petició d'un grup de pares d'alumnes, obliga a retirar aquests símbols presents en les aules i despatxos d'una escola pública.
Aquesta polèmica té diferents angles que cal no confondre.
D'una banda em sembla a mi que hi ha importants sectors socials que tenen encara una certa "al·lergia" als símbols religiosos (al·lergia molt específica, que no pateixen respecte d'altres símbols més banals), que es fonamenta en una visió molt negativa del fenomen religiós i que, entre d'altres principis, vol condemnar a les creences religioses a la interioritat de la conciència, a l'espai privat. Aquesta visió de la religió es troba desfassada. Tota creença (i més si es refereix a qüestions vitals tan importants com la religió) té dret a exterioritzar-se públicament (com així reconeix el dret humà a la llibertat religiosa), sempre que es faci respectant als altres en els seus drets i dignitat. I em sembla a mi que els símbols religiosos, en principi, no tenen una capacitat específica per perjudicar ningú, ni ferir sentiments, ni veig com una creu cristiana o altre símbol pot molestar a ningú. Per a una persona que no hi cregui, un símbol és quelcom que simplement no li dius res i que més aviat hauria de veure's cridada a respectar.
Ara bé, tan evident com el que he dit abans és que l'estat, i així ho preveu la Constitució espanyola, ha de ser neutral en qüestions religioses i no identificar-se amb cap creença, per pur respecte a les creences de tots els que en són ciutadans, sobretot en societats tan plurals com la nostra.
Per tant, em sembla més que obvi que cap institució pública (inclòs els centres públics d'ensenyament) pot enviar el missatge d'identificar-se amb una confessió religiosa. No és tant la presència d'un determinat símbol en un espai públic (com n'hi ha tants de diferents tipus), sinó el fet que, per les circumstàncies, la presència d'uns símbols pugui generar aquest missatge, cosa que caldria corregir. Això no té res a veure amb la necessària formació sobre el fet religiós que hauria de donar l'escola (i que penso que no dóna).
Però el que sembla més trist és la concepció del cristianisme que pot haver-hi darrera de certes defenses de la presència pública de símbols cristians. No cal ser teòleg per veure que una interpretació assenyada de l'Evangeli deixa ben palès que la fe no pot imposar-se amb cap tipus de coacció i que no ha pretendre servir-se del poder públic per créixer en influència, ni tans sols amb l'excusa de ser una creença majoritària o una tradició arrelada.
La fe no es fonamenta en els seus signes externs: ni en la llei religiosa, ni en la grandesa del Temple, ni en l'autoritat de sacerdots ni mestres de la llei. Ans al contrari, la credibilitat de la fe trontolla quan es pretén imposar i creix quan es fa visible en la fortalesa de les conviccions dels cristians i en el seu comportament coherent amb l'Evangeli i, per tant, respectuós envers qualsevol actitud dels no creients, àdhuc la dels enemics de la fe.

dimecres, 26 de novembre de 2008

Esgarrifosa i cruel actuació de cinc Mossos d'Esquadra

Acabo de llegir la sentència, feta pública ahir, per la qual es condemna a cinc mossos d'esquadra per delictes de tortures, vulneració de la integritat moral, detenció il·legal, lesions i violació de domicili, imposant-los diferents penes de presó (que sumen més de sis anys en el cas de dos d'ells) i inhabilitació.
La sentència no és encara ferma, però la veig jurídicament sòlida i convincent. Descriu una actuació absolutament intolerable en uns agents de policia d'un estat democràtic, que esgarrifa i posa els pèls de punta.
Els policies condemnats van detenir de forma brutal i cruel a un sospitós de robatori (amb una sospita discutible), atacant-lo per sorpresa, sense que s'hagués resistit, i sense identificar-se com a policies. El van agredir (causant-li importants hematomes), humiliar i amenaçar de mort, com a forma de pressió perquè confessés. Van agredir i detenir també durant unes hores, sense cap justificació, a la seva parella i van registrar sense ordre judicial el domicili de la parella. Després va resultar que s'havien equivocat de persona i el van alliberar disculpant-se.
Que un grup de cinc mossos d'esquadra, incloent-hi un cap de grup d'investigació, hagin actuat d'aquesta manera em sembla extraordinàriament preocupant. Em sembla dubtós que es pugui dir que és un cas aïllat (com diu el conseller Saura) i em porta a preguntar-me quina és la cultura policial que hi ha darrera d'aquesta actuació i què és realment el que s'ensenya als policies en les acadèmies o en les comissaries. Una actuació així és més propia d'un grup de vulgars bandolers que de policies, àdhuc en el cas que la víctima fos culpable (que no ho era).
És que cal encara dir, a aquestes alçades, que quan s'identifica un sospitós de delicte, cal simplement citar-lo a declarar i, solament si hi ha perill de fuga, detenir-lo amb ple respecte de la seva integritat física i moral? Cal encara explicar que no se'l pot pressionar mai de cap manera per influir en la seva declaració, respectant la presumpció d'innocència? És necessari recordar que el domicli és inviolable i solament es pot registar amb ordre judicial o consentiment lliure?
Malauradament, és notori que no es tracta de un cas aïllat. Cada any són decenes les denúncies a Catalunya per maltractaments o tortures policials o dins les presons (més d'un centenar a tota Espanya) i cada any hi ha condemnes judicials contra funcionaris de policia i penitenciaris.
En la meva experiència professional com a advocat penalista he tingut molt sovint sospites molt fonamentades que, en molts casos, em feien pensar que la policia havia actuat de forma poc ortodoxa i, sovint, amb amenaces i agressions injustificades o desproprocionades. El problema és que sempre és molt difícil probar-ho, i més si, com sol passar, la víctima és culpable del delicte del qual se l'acusa. Però, òbviament, ni en aquests casos és acceptable un actuació policial d'aquest tipus.
Aquesta sentència em porta a reclamar, un cop més, com fem des de Justícia i Pau fa temps i des de la Coordinadora contra la Tortura, a reclamar noves i majors mesures de prevenció de la tortura i els maltractaments: més mesures de fiscalització i vigilància interna dins dels cossos policials i de les presons, filmació de totes les actuacions policials i penitènciaries (de les detencions, de l'interior dels cotxes policials, de les garjoles, cel·les i estances de les comisaries i presons), protocols d'actuació ben rígids per a cada cas, en constant revisió, supressió del procediment d'incomunicació, control mèdic independent dels detinguts, codis ètics més estrictes, major formació dels funcionaris policials sobre drets humans i pràctiques policials en una societat democràtica.
També és urgent ja implantar el mecanisme de prevenció previst al Conveni Internacional contra la Tortura, que preveu l'existència d'un organisme de control, independent de l'administració, amb partcipació d'entitats socials, que pugui visitar sense previ avís tot centre detenció i entrevistar-se lliurement i en privat amb qualsevol detingut.
Més enllà de tot això, s'imposa obrir una reflexió col·lectiva dins dels cossos policials (que hauria de ser permanent) sobre les formes, procediments i cultura de l'organització en el marc d'una democràcia.

divendres, 21 de novembre de 2008

Retrocés en el compromís català pel 0,7%

Des de la Federació catalana d'ONG per al Desenvolupament acabem de fer públic un comunicat en el qual alertem que els pressupostos de la Generalitat per al 2009, actualment en tràmit parlamentari, preveuen un preocupant retrocés en l'Ajut Oficial al Desenvolupament dels països més pobres (AOD).
Les xifres que es preveuen per a l'any 2009 (67,5 milions d'euros) són un retrocés, no solament en termes absoluts, sinó també en termes percentuals, en relació als fons executats durant el 2008, ja que representen un estancament per sota del 0,4% dels ingressos incondicionats de la Generalitat previstos en el mateix pressupost. Per tant, fan ja pràcticament impossible assolir la xifra del 0,7 % sobre aquests ingressos en els terminis als que s'havia compromès el Govern (com a molt tard el 2012).
El Govern pretén justificar aquest retrocés amb el descens dels ingressos de la Generalitat a conseqüència de la crisi econòmica. Però aquesta és una mala excusa, almenys per quatre raons.
Primera perquè l'AOD retrocedeix quan el pressupost de la Generalitat creix globalment (encara que sigui amb dèficit). Segona perquè també creix el pressupost específic del Departament de Vicepresidència (de qui depèn la major part de la gestió de l'AOD catalana). Tercera, perquè l'AOD prevista suposa també un retrocés en el tant per cent sobre els ingressos per tributs propis de la Generalitat previstos en el mateix pressupost. O sigui que l'AOD passarà de representar un 0,41% dels ingressos propis l'any 2008 a una xifra per sota del 0,4%. Però la quarta raó i principal: si es vol realment arribar al 0,7% el 2012, aixó obliga a augmentar cada any el percentatge de fons d'AOD, la qual cosa és incompatible amb un descens.
Aquestes quatre raons, i tenint en compte que el que estem exigint representa una part tan petita (un 0,21%) sobre el pressupost global (el qual supera els 28.000 milions d'euros), ens fan pensar que no hi ha una veritable voluntat política d'arribar aviat al 0,7%.
El 0,7 % no és solament un principi de justícia, una antiga reclamació social i un compromís polític assumit pel Govern, sinó també una obligació legal: La llei catalana de cooperació al desenvolupament, aprovada el 2001, obliga assolir no més tard de l'any 2010 el 0,7% dels ingressos corrents incondicionats de la Generalitat. El Govern s'havia compromès a arribar-hi no més tard del 2012. Amb els pressupostos actuals, mentre les coses no canviin dràsticament gràcies a un nou sistema de finançament, aquest calendari ja no és possible. Fins quan haurem d'esperar?

diumenge, 16 de novembre de 2008

L'escàndol de la COPE

Aquesta setmana s'ha conegut la cinquena sentència judicial condemnatòria contra el locutor de la COPE Federico Jiménez Losantos. Aquest cop, la condemna és per vulnerar l'honorabilitat d'ERC, per diverses expressions fetes des del seu programa La Mañana de la COPE, en les quals acusava de terrorisme a aquest partit. La sentència l'obliga a indemnitzar als perjudicats amb 60.000 euros.
La trajectòria d'aquest periodista és realment única.
Losantos ja va ser condemnat el febrer de 2007 per un altre tribunal de Barcelona també per ofenses a ERC i al seu Líder J.Lluís Carod-Rovira, i se li va imposar un altra multa de 60.000 euros.
Així mateix, el mes de febrer de 2008, el periodista va ser condemnat per un jutjat de Madrid per ofenses a l'honor d'un jutge.
Al juny de 2008 va ser condemnat per un delicte continuat d'injúries al polític Alberto Ruiz Gallardón, amb una multa de 36.000 euros.
Finalment, el passat mes de juliol va ser també condemnat per ofenses al ex director del diari ABC José Antonio Zarzalejos, i se li va imposar una multa de 100.000 euros.
Aquesta acumulació de condemnes judicials són totes conseqüència de les seves declaracions des del programa La Mañana de la COPE, des del qual es dedica diàriament a insultar, manipular, faltar al respecte, tergiversar la realitat i fer demagògia contra totes les i institucions que menysprea, incloent en algun moment el Rei d'Espanya o el Cardenal Arquebisbe de Barcelona. El seu llenguatge, profundament descarnat i àcid, amb un ressó constant de rancúnia, és impropi de qualsevol mitjà de comunicació, i absolutament incompatible amb un mitjà d'Església.
Des de fa anys, som molts els catòlics que hem reclamat inútilment que aquest locutor sigui expulsat d'aquesta emisora, propietat de la Conferència Episcopal Espanyola. Els anys van passant i res no canvia, mentre es van acumulant sentències judicials.
La continuïtat d'aquesta persona com a locutor de la COPE és un fet absolutament innaceptable, no solament perquè contradiu l'ideari mateix de la cadena radiofònica i va en contra dels principis ètics i jurídics més elementals, sinó perquè és absolutament i radicalment incompatible amb un mitjà de comunicació d'inspiració cristiana.
Amb quina autoritat moral poden els bisbes espanyols fer sentir mai la seva veu davant la societat sobre qualsevol qüestió ètica quan mantenen en la seva emisora de radio una persona que reiteradament és condemnada pels tribunals de justícia per injuriar i faltar a la veritat?
Com és possible que es mantingui contractat per un mitjà de comunicació eclesial a una persona que està perjudicant de forma tan greu a la mateixa credibilitat de l'Església i, per tant, obstaculizant la seva missió evangelitzadora?
Com a catòlic em sento profundament perplexe i avergonyit, i demano un cop més al meu arquebisbe que faci sentir la seva veu dins la Conferència Episcopal, reclamant, amb una posició contundent, que es posi fi a aquest escàndol. Això ja és absolutament prioritari a qualsevol altra activitat que pugui desenvolupar aquesta conferència episcopal. Estan en joc principis ètics fonamentals.

dissabte, 8 de novembre de 2008

El Comité de Drets Humans renya a Espanya

El Comité de Drets Humans és l'organisme creat pel Tractat Internacional de Drets Civils i Polítics (1966) a fi de vetllar pel compliment dels drets humans reconeguts en aquest important conveni internacional.
Fa uns dies s'han conegut les conclusions del Comité, format per 18 experts internacionals independents, sobre l'informe que va presentar l'estat espanyol en relació al grau de compliment dels drets previstos en el Tractat.
Les conclusions del Comité (la lectura de les quals recomano) són un dura reprimenda a l'Estat espanyol davant la constatació de diferents situacions de vulneració de drets humans que es produeixen a Espanya, bona part d'elles com a conseqüència d'accions o omissions de les autoritats governamentals o judicials espanyoles.
Entre moltes altres qüestions, el Comité qüestiona que es mantingui en vigor la Llei d'Amnistia de 1977 en relació a crims contra la humanitat; els casos de tortures i maltractaments en presons i comisaries, sense que s'hagi posat en marxa els mecanisme previst al Protocol del Conveni contra la tortura ratificat per Espanya; l'ambigüetat i excessos en la legislació sobre delictes de terrorisme; el secret de sumari; la incomunicació de detinguts, als qui es denega l'assistència per advocat de lliure elecció; la durada excessiva en matèria de presó provisional; la vulneració de drets de menors estrangers no acompanyats; la manca de control judicial sobre l'internament d'estrangers o sobre les denegacions d'asil polític, i un llarg etcétera.
Aquestes conclusions han passat força desapercebudes per a l'opinió públic, quan haurien de ser motiu de greu preocupació i de seriós debat.
Certament, l'estat espanyol no és una excepció: la majoria d'estats, àdhuc els més democràtics, tenen deficiències i forats negres en matèria de drets humans. Ara bé, això no pot ser cap excusa. Menys quan moltes de les recomanacions del Comité ja són antigues i Espanya no ha fet res en els últims anys per aplicar-les.
Ni les conveniències polítiques, ni el desenvolupament d'un programa, ni la mateixa crisi econòmica poden ser excusa per tal que el Govern espanyol afronti urgentment aquests problemes. Caldria que informés aviat de quines mesures i quines reformes legals té previst desenvolupar per fer-hi front. Els drets humans haurien de ser sempre una de les màximes prioritats polítiques de qualsevol govern.

dimarts, 4 de novembre de 2008

Problemàtica situació de les presons catalanes

Més de 100 persones van assistir ahir a la taula rodona sobre l'estat de les presons a Catalunya organitzada per Justícia i Pau dins del cicle Els Dilluns dels Drets Humans.
Penso que val la pena fer-ne cinc cèntims.
L'objectiu era fer un balanç global, des de diferents perspectives, sobre la realitat actual del sistema penitenciari català, amb motiu d'haver-se arribat recentment a l'equador d'aquesta legislatura amb l'actual Govern, en un moment en que el sistema penitenciari acaba d'assolir una població reclusa record de més de 10.000 presos.
A l'acte hi van participar el Dr. Iñaki Rivera, professor de Dret Penitenciari a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona i director de l'Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans, adscrit a la mateixa Facultat, l'advocada M. Lluïsa Domingo, presidenta de la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi d'Advocats de Barcelona, Mn. Josep Maria Fabró, sacerdot diocesà, actual capellà de les presons de Brians I i Brians II i Pius Fransoy, cap de Suport Institucional i Coordinació de la Secretaria de Serveis Penitenciaris i Rehabilitació del Departament de Justícia de la Generalitat.
Els tres primers ponents van posar sobre la taula les deficiències i problemàtiques que es viuen a les nostres presons.
El Dr. Iñaki Rivera va plantejar els casos de tortures i maltractaments que denuncien molts interns i va lamentar que el Departament de Justícia, malgrat reconèixer com a acreditats alguns d'aquests casos, no hagi estat capaç de sancionar als funcionaris responsables, arxivant els expedients incoats. En aquest sentit, va demanar que es posi quan abans en marxa a Catalunya el mecanisme de prevenció de la tortura previst en Protocol Facultatiu del Conveni Internacional contra la Tortura, ratificat per España, que actualment es troba en fase de elaboració d'avant-projecte de llei. Al seu parer, aquest mecanisme pot representar una prevenció eficaç si, tal i com demana el Conveni, es configura realment com a òrgan independent de l'Administració i obté plens poders per realitzar visites sense previ avís sobre qualsevol espai de detenció i per entrevistar-se privadament amb qualsevol detingut, intern, penat i altres persones que consideri necessari, formulant a partir d'aquí informes i recomanacions.
L'advocada Lluïsa Domingo va formular una llarga llista de problemes, derivats en bona mesura de l'alt grau de sobreocupació que pateix el sistema i que impedeix un tractament individualitzat dels interns. Va reconèixer la millora que suposen els centres nous recentment construïts i els que es preveuen, si bé va considerar que les millores es refereixen exclusivament a les condicions materials i a la infraestructura, no així altres aspectes importants de la vida a la presó, amb el defecte afegit que es construeixen fora dels nuclis urbans. També va lamentar l'escassa gosadia de l'Administració a l'hora d'utilizar de forma àmplia els beneficis penitenciaris previstos a la llei, particularment permisos i tercers graus, que es donen cada cop de manera més restrictiva. Això dificulta la reinserció, contribueix a la saturació i porta sovint al compliment íntegre de les condemnes. En aquest àmbit va considerar que hi ha una part de responsabilitat en els criteris excessivament restrictius de la Fiscalia i la Jurisdicció de Vigilància.
Per la seva banda, el Pare Fabró va denunciar també el fet massa habitual de tracte desconsiderat i sovint amb manca de respecte, arbitrarietats i maltractaments que pateixen els interns per part dels funcionaris, la infantilizació de l'intern que genera un sistema basat excessivament en premis i càstigs, la tendència a reprimir qualsevol intent de presentar queixes col·lectives per part dels interns, la distància excessiva entre funcionaris i interns, que no ajuda establir el clima de confiança necessari per a la bona convivència i la reinserció, la manca de treball als centres (tot i haver tallers desocupats), la manca de suficients mitjans per a l'ensenyament, l'escassa qualitat del menjar (sovint fred, amb mala presentació o cru), cosa que el mateix Pare Fabró ha constrastat personalment, la persistent presència de la droga a la presó, i la poca ajuda que es presta a les famílies dels interns. Va aprofitar també per dedicar unes paraules de solidaritat amb Mn. Andreu Oliveres, davant de la seva acusació per la fiscalia, assegurant que ningú mai podrà afirmar que en la seva tasca Mn. Oliveres hagi tingut un sol comportament que no hagi estat plenament evangèlic. Les seves paraules van donar lloc a un efusiu aplaudiment a la sala.
Finalment, el representant de l'Administració, Pius Fransoy, va reconèixer l'existència de problemes. En aquest sentit, afirmà que malauradament el sistema penitenciari és imperfecte per naturalesa, ja que ha de conjugar elements poc compatibles, com ara seguretat i rehabilitació, i més en l'actual context de creixement imparable de la població reclusa, que dificulta extraordinàriament qualsevol política. Va destacar que aquest creixement tan greu, de proporcions que no es podien preveure fa uns anys, i que deixa obsolets els plans de creació de nous centres i les inversions, es deu a un fet sobre el que la Generalitat no pot fer-hi res, com són les contínues reformes legals que es fan des del Parlament estatal, en un clima social que demana cada cop més repressió. Amb tot, va destacar el gran esforç que representa l'actual pla governamental de construcció de nous centres, que va avançant (amb la recent inauguració de CP Lledoners), basat en un model de centre més petit que pot ser més favorable a la convivència, la bona gestió i la reinserció, així com el gran esforç que es fa per tal de dotar als centres millors prestacions i serveis. També va destacar que el sistema català aposta per les mesures alternatives, cosa que fa que la ratio de presos per 100.000 habitants sigui inferior al del conjunt d'Espanya (amb les mateixes lleis). A més, va destacar l'ampli ús de beneficis penitenciaris que segueix fent el Departament de Justícia i l'aposta de l'Administració per la col·laboració de les entitats cíviques i el voluntariat. Així mateix va assegurar que el Departament no tolera ni tolerarà mai els maltractaments, assenyalant que es fa un bon treball de prevenció amb la instal·lació massiva de càmeres, i que totes les denúncies que arriben són remeses a la Justícia, a qui correspon investigar els fets i, eventualment, sancionar penalment als responsables.
A banda d'altres qüestions, jo vaig continuar trobant a a faltar, en el discurs governamental, una crida al Parlament i Govern de l'estat espanyol a aturar qualsevol nova reforma penal i que s'explorin les solucions a l'actual creixement desprorcionat de la població reclusa en tota Espanya, que ens situa entre els primers països de la UE en ratio de presos per 100.000 habitants. Les presons ja no donen més de si, i no és possible continuar construint centres nous a aquest ritme. Esperarem a que l'olla a pressió esclati?

diumenge, 2 de novembre de 2008

Injusta acusació contra Mossèn Andreu Oliveres

Aquesta setmana ha trascendit (per una notícia a El País) que la Fiscalia de Barcelona ha formulat acusació contra Mn. Andreu Oliveres, ex capellà de la Model, per un presumpte delicte contra la salut pública i li demana deu anys de presó.
L'acusació m'ha deixat esglaïat. Conec a l'Andreu Oliveres i considero l'acusació profundament injusta, a més d'improcedent jurídicament.
Els fets es remunten a l'any 2006, quan Mn. Oliveres era el capellà de la Model de Barcelona. Segons l'acusació, el capellà hauria introduït droga dins del Centre, amagada en un CD que va lliurar a un intern i que els funcionaris van detectar. Els fets van comportar, en el seu dia, que Mn. Oliveres fos cessat immediatament de les seves funcions.
Mn. Oliveres va reconèixer que, efectivament, ell havia lliurat a l'intern el paquet amb el CD, però ha negat sempre que sapigués que el CD, que li havien lliurat fora del centre uns familiars de l'intern, contingués drogues amagades en el seu interior. Va reconéixer que algunes vegades introduïa objectes al Centre sense passar pels controls, però que mai es tractava d'objectes prohibits i que en aquest cas havia estat enganyat i utilizat.
Com he dit, conec bé a Mn. Andreu. Vaig tenir molt bona relació amb ell durant els anys de la seva tasca penitenciària i em sembla que la seva versió és perfectament creïble. És més, pensar que introduïs la droga deliberadament em sembla un despropòsit.
Mn. Oliveres va exercir, a petició pròpia, la dura i gens agraïda tasca de capellà de presons durant disset anys, per pura vocació de servei als presos, majoritàriament persones socialment excloses, vulnerables, pobres i malaltes. Durant un temps, va ser també el director del secretariat diocesà de pastoral penitenciària. Aquesta és una tasca que pocs capellans trien a fer.
En tots aquests anys, a més de les estrictes tasques litúgiques i sagramentals a la presó, l'Andreu es va dedicar en cos i ànima a ajudar, animar, orientar i treballar en favor de la reinserció dels presos i de les seves famílies, la qual cosa comportava també, en molts casos, ajudar a la gent a sortir de la drogodependència. Per això, em sembla surrealista creure que va donar deliberadament droga a un intern.
Per cometre un delicte, com sap bé la Fiscalia, cal tenir intenció de cometre'l. Si Mn. Oliveres no sabia que en el paquet hi havia droga (que és el més lògic), aleshores no va delinquir. Es pot pensar que la seva conducta va ser un greu error, a més d'infringir les normes del centre. Això pot ser reprobable, però imputar-li un delicte de tràfic de drogues i demanar-li deu anys de presó és totalment improcedent.
Ara bé, per la meva experiència professional sé que la Fiscalia acostuma a acusar de forma sistemàtica als sospitosos, encara que sovint no hi hagi proves clares, confonent així la seva missió de defensor de la llei per la d'un acusador cec.
Jo espero que un cop se celebri el judici, el tribunal veurà que no té sentit pensar que l'acció de Mn. Oliveres fos intencionada, entendrà que va ser utilitzat per altres persones i que, en conseqüència, serà absolt.

dimarts, 28 d’octubre de 2008

Què fa Espanya a l'Afganistan?

Avui han començat unes Jornades que organitzem Justícia i Pau (a través del nostre Centre d'Estudis per la Pau JM Delàs) dedicades a debatre el sentit, la legalitat, l'oportunitat i la legitimitat de la presència i actuació de l'Exèrcit espanyol a l'Afganistan.
És un tema extraordinàriament complex, on es barregen múltiples qüestions ètiques, polítiques i legals i on no es poden fer afirmacions simples ni pontificar. Però precisament per això, l'opinió pública espanyola es mereix molta més informació (i menys propaganda governamental simplista) que la que es dóna sobre el que hi està succeint. A més, seria necessari un debat públic en profunditat (que no s'ha fet) sobre el perquè de la participació espanyola, amb el cost en vides humanes i econòmic que està comportant, més enllà de les poques sessions parlamentàries que s'han dedicat al respecte.
L'objectiu d'aquestes nostres jornades és precisament contribuir a un major coneixement de la qüestió i al necessari debat, però també a mostrar els importants punts foscos, contradiccions i dubtes que aquesta acció militar ens suscita, tant des d'un punt de vista legal com eticopolític.
La sessió d'avui ens ha ajudat a entendre què està passant i ja ha posat sobre la taula aquests dubtes. Molt sintèticament, ha quedat ben palès com a l'Afganistan s'estan produint dos intervencions militars de signe diferent però íntimament relacionades:
1. D'una banda, les operacions militars dels EUA, amb la col·laboració britànica, operacions que, sota el nom "Llibertat Duradora", després d'envair el país i d'enderrocar l'any 2001 el govern talibà, tracten d'eliminar els combatents talibans i els vinculats a Al Quaeda, així com capturar Bin Laden, a banda de reforçar interessos geoestratègics. Això ho fan sota la justificació de la legítima defensa (i a l'empara d'ambigües resolucions del Consell de Seguretat de Nacions Unides) en front de l'agressió del 11-S, suposadament decidida des d'allà per Al Quaeda amb la col·laboració del govern talibà. Aquestes operacions militars, a banda de les víctimes mortals causades, han comportat el segrest de centenars de persones de forma indefinida i sense acusació (Guantánamo i altres), així com el bombardeig de posicions i edificis, causant la mort de civils innocents en territori afganès, pakistanès i sirià.
2. D'altra banda, una força multinacional (ISAF), sota actual comandament de l'OTAN, autoritzada expressament pel Consell de Seguretat de Nacions Unides, en conveni amb el govern afganès, ocupa part del territori sota la intenció oficial de contribuir a la pau i la seguretat per tal de permetre el funcionament de la vida social i política i la reconstrucció del país. En aquesta força és on hi participa un important contigent militar espanyol.
Doncs bé, cal dir, respecte de la primera actuació, "Llibertat Duradora", hi ha arguments molt sòlids per afirmar que no pot emparar-se en el dret a la legítima defensa, atès que, cas que fos realment un acte defensiu, són una resposta totalment desproporcionada, perquè ja han passat més de 7 anys de l'agressió, el govern presumptament culpable ja va ser enderrocat i, a més, les operacions actuals inclouen atacs injustificables a la població civil, agressions al territori d'estats sobirans i vulneracions flagrants de drets humans. Haver rebut un atac terrorista no pot justificar el dret a actuar militarment, de forma indefinida, en qualsevol territori del món perseguint possibles enemics o potencials terroristes. Això no és defensable. Aquesta operació és, doncs, manifestament contrària al dret internacional i, per tant, també és il·licit col·laborar-hi, ni que sigui indirectament (com ha fet i continua fent Espanya).
Pel que fa a la segona actuació (ISAF), a banda de ser altament discutible que l'OTAN pugui desenvolupar aquesta actuació conforme els seus Estatuts, és una operació que, malgrat disposi d'una autorització del Consell de Seguretat de Nacions Unides, ha actuat i actua en una certa connivència i de forma estretament vinculada amb "Llibertat Duradora". De fet, no hagués estat possible sense Llibertat Duradora i sense el patrocini d'EUA. Difícilment poden separar-se les actuacions d'una i altra missió. El comandament de les dues forces, un general nordamericà, és la mateixa persona i ambdues forces actuen en estreta col·laboració tàctica. Per tant, els problemes de legalitat s'estenen també a la missió ISAF.
D'altra banda, és molt discutible que aquesta intervenció multinacional realment contribueixi a l'estabilització del país, la població del qual n'és cada cop més reàcia. Estabilitzar el país requereix una solució política i no sembla que la comunitat internacional s'estigui dedicant realment a aconseguir-ho. Tampoc s'hi estan dedicants els fons promesos per a la reconstrucció. Però, a més, si la intenció és realment el manteniment de la pau, no seria més lògic que la intervenció militar fos a càrrec d'un cos de cascos blaus de Nacions Unides? És clar, aquesta presència es faria ràpidament incompatible amb les operacions de guerra de Llibertat Duradora. Tenint en compte tot això, és legítima i té sentit la presència militar espanyola? És realment molt dubtós.

dissabte, 25 d’octubre de 2008

Una nova presó a Catalunya

Avui he pogut visitar la nova presó de la Generalitat, de nom "Lledoners", inaugurada ahir pel president Montilla a Sant Joan de Vilatorrada (Bages). No he pogut visitar tots els espais, ja que, en plena jornada de portes obertes, la gran curiositat despertada ha fet que les cues saturessin el nou centre, per sorpresa de les autoritats penitenciàries.
El Centre, amb una capacitat teòrica de 750 interns, és una peça més en el pla de construcció de centres penitenciaris posat en marxa pel Govern per substituir la major part de centres actuals, totalment obsolets (excepte els tres fets en els últims quinse anys, Brians I i II i Quatre Camins). Però sobretot, amb les noves presons, es pretén donar cabuda a l'imparable creixement de la població reclusa a Catalunya, que arriba ja a més de 10.000 presos i que desborda les actuals presons.
Ho he comentat diverses vegades en aquest blog: aquest creixement situa tristament a Catalunya en les primeres posicions, dins de l'Europa Occidental, en quant a ratio de presos per 100.00 habitants, només darrera d'Anglaterra i del conjunt d'Espanya. Aquest augment, com he defensat diverses vegades, es deu no a l'increment de la delinqüència, sinó al constant increment en la durada de les penes, degut a les successives reformes penals espanyoles, en una espècie d'aposta insensata per veure quin govern reprimeix més i millor, alimentada per una cultura social cada cop més cegament punitiva.
Aquest creixement continuu, que res fa pensar que s'aturi a curt termini, significa que, com deia avui un alt directiu de les presons catalanes, cada any es registri un increment de 700 presos a Catalunya, cosa que exigiria inaugurar un nou centre com Lledoners cada any (amb un cost 109 milions d'euros, a banda del manteniment). Això no hi ha pressupost públic que ho suporti i menys en la situació d'asfíxia financera que pateix la Generalitat.
Sigui com sigui, el Govern, sense més capacitat que rebre els presos que li envien els tribunals, seguint les lleis penals aprovades per l'Estat, no té més remei que assumir això com pot.
En aquest sentit, la política actual conissteix en construir presons modèliques, pensades per donar el màxim confort possible, dins les limitacions de seguretat, amb infraestructures i serveis que donin les màximes possibilitats al tractament penitenciari, l'educació i el lleure, el treball, la bona convivència i la relació amb els familiars, tot plegat per garantir-los una vida digna i les màximes possibilitats de reinserció social. Aquest esforç mereix el nostre màxim reconeixement i suport, però difícilment es pot assumir en un context de creixement penitenciari tan brutal.
D'altra banda, el pla preveu un nou tipus de centre de dimensions més petites, per no més de 750 interns, del qual la nova presó de Lledoners vol ser-ne el primer exemple, a diferència dels macrocentres impulsats pels Governs de CiU (Brians i Quatre Camins), com també a Espanya, pensats per a més de 1500 presos.
Aquest nou model de centre més petit és una vella reivindicació de les ONG i col·lectius que vetllen pels drets dels presos i la reinserció, atès que permeten un tracte més personalitzat i faciliten la convivència.
Val a dir que el centre de Lledoners i la resta dels planificats es queda encara a mig camí del model ideal (gairebé utòpic en la situació de creixement acutual). Amb una capacitat de 750 presos (que a la pràctica seran 1000 o més, que són els que hi caben realment) no deixa de ser un centre excessivament gran. I encara es peca d'un altre error, aquest més fàcil de corregir: continuen sent centres allunyats del nuclis urbans, en espais rurals, cosa que no facilita gens la relació amb l'exterior dels interns, clau per a la reinserció.

dimarts, 21 d’octubre de 2008

Protesta judicial sense precedents

Jo no havia vist mai res semblant, ni recordo que en tota la història judicial espanyola s'hagi produït una protesta tan massiva de jutges i secretaris judicials com la d'avui, amb un seguiment massiu a tot l'Estat.
No puc fer res més que aplaudir. L'estat d'abandonament de la Justícia per part dels nostres governants durant dècades i dècades és intolerable i celebro que jutges i secretaris hagin donat un cop de puny sobre la taula. És més: anuncien que si en tres mesos no s'han pres mesures, aniran a la vaga.
És evident que aquests tipus de protestes generen problemes als usuaris de la justícia i endarrereixen els plets, però calia enviar un missatge contundent a la classe política i a la ciutadania. No es pot continuar culpabilitzant als jutges ni secretaris (ni a la resta de professionals) dels mals endèmics que la justícia pateix, com ha passat amb el cas "Mari Luz" (l'assassinat d'una nena per un condemnat que estava pendent d'ingressar en presó a complir la sentència), on es pretén suspendre durant dos anys a la secretària del jutjat i es pressiona perquè es suspengui també al jutge. És patètic veure com s'ha volgut carregar sobre les esquenes d'aquests professionals la tràgica i cruel mort d'aquesta nena.
I és patètic veure com els polítics (majoritàriament) només pensen en la justícia com un sistema que els pot donar vots, utilitzant barruerament el populisme punitiu: incrementar sistemàticament els delictes i les penes (en temes de terrorisme, seguretat del trànsit, drogues, pederastia, multirreincidència...), sense pensar mai en dotar de més mitjans al sistema encarregat d'aplicar-les i, per tant, colapsant més la justícia i saturant indecentment les presons.
Qualsevol usuari de la justícia pot observar l'increïble insuficiència de mitjans i de personal amb que treballen els nostres jutjats, a més de patir estructures i procediments absolutament anàcrònics, mentre la feina no para de crèixer. El colapse és monumental. Els processos duren anys i anys i s'encallen per desesperació dels litigants. Les sentències sovint arriben massa tard (de vegades ja ni calen) i s'executen encara amb més lentitud (quan es poden executar...).
Fa anys i anys que es denuncia això i no hi hagut fins ara cap Govern que s'ho hagi pres realment seriosament i hagi decidit modernitzar a fons el sistema en totes les seves vessants, amb la dotació pressupostària necessària i convertint-ho en una prioritat política de debò.
Benvinguda doncs aquesta protesta. Esperem que alguna cosa es mogui aviat.

dijous, 16 d’octubre de 2008

Un nou exemple de presó injusta

Fa uns dies parlava en aquest blog sobre la immoralitat de la presó provisional, és a dir, l'empresonament de persones que estan a l'espera de judici o de sentència definitiva i que, per tant, són presumptament innocents, perquè ningú es pot considerar culpable fins que això no s'hagi provat en un judici just.
No tenia intenció de seguir-ne parlant, de moment, sobre aquest tema, però resulta que abans d'ahir es va fer públic un nou i flagrant exemple de presó provisional injusta i imoral, que no voldria passar per alt.
Un Jurat popular va absoldre a una persona acusada d'assasinar a una ex regidora d'Igualada. L'acusat portava ni més ni menys que dos anys en presó provisional pendent del judici. Doncs bé, després del judici, el Jurat ha considerat que els indicis que apuntaven contra ell no són concloents i que la seva coartada és creïble. Per tant, hem de considerar que aquesta persona és innocent.
És cert que en aquest cas hi havia importants elements que feien pensar en la seva culpabilitat, però, un cop analitzats per un tribunal imparcial, han resultat ser insuficients per una condemna. Per tant, es va mantenir empresonada a aquesta persona durant dos anys en base a una simple sospita (per forta que fos) que no permetia una convicció sobre la seva culpabilitat. En conseqüència, se li ha causat un mal injust i innacceptable en un sistema democràtic.
De fet, cada setmana podem trobar als mitjans de comunicació casos similars d'absolucions de persones que portaven un cert temps en presó provisional. Però sorprenentment ningú qüestiona aquesta pràctica.
Això ens ha de portar a exigir, un cop més, una profunda i urgent reforma legal que impedeixi als jutges a empresonar ningú mentre no s'hagi provat la seva culpabilitat en un judici just. En tot cas, l'única excepció serien aquells casos en els quals sigui absolutament evident la culpabilitat. Ara bé, si la culpabilitat és tant evident i es tenen proves tan contundents, no té sentit que el judici trigui més enllà d'uns pocs mesos.
Per cert, l'empresonament provisional, a més d'aplicar-se discriminatòriament (ja que afecta més a estrangers i exclosos socials que a altres persones), explica en part les altíssimes taxes d'empresonament que patim actualment al nostre país i que omplen a vessar les nostres presons. D'això últim espero poder-ne parlar aquí ben aviat.

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Prohibir manifestacions?

Avui he anat al programa Els Matins de TV3, per participar en el "cara a cara", sota la pregunta: "S'han de prohibir les manifestacions feixistes?". Jo hi anava com a defensor de la tesi del no i, com em sol passar, era la tesi minoritària, tal i com reflectia el marcador d'opinions: 89% "sí", 11% "no". La pregunta venia al cas, òbviament, per les manifestacions i contramanifestacions d'ahir 12 d'0ctubre que, com cada any, han estat polèmiques i han acabat amb aldarulls i detinguts.
D'entrada, com és evident, he deixat constància de la meva nul·la simpatia, en termes polítics, respecte dels col·lectius que es van manifestar ahir, uns per la ideologia que mostren i altres per la seva intenció de rebentar violentament la manifestació dels primers, agredint fins i tot a la policia.
Dit això, he volgut centrar la qüestió en el que per a mi estava en joc en la resposta a la pregunta: estem parlant de l'exercici de drets fonamentals que són absolutament essencials per al bon funcionament d'una democràcia, com són la llibertat d'expressió, el dret de reunió i indirectament, el dret de participació política, reconeguts en la nostra Constitució i tots els tractats internacionals de protecció de drets humans. En conseqüència, establir restriccions a aquests drets (com ho és prohibir una manifestació) hauria de ser una decisió sumament excepcional, a prendre solament en casos en què sigui plenament justificada de forma racional des de la perspectiva de la protecció d'altres drets també importants.
Quines poden ser raons de pes que poden justificar una prohibició? En això la llei vigent és clara i jo crec que encertada i suficient: només quan hi hagi "raons fonamentades" per creure que la manifestació posarà en perill l'ordre públic amb amenaça de danys per les persones o bens.
La conclusió és clara: no s'han de prohibir "manifestacions feixistes", sinó únicament aquelles (sigui quina sigui la ideologia dels convocants) en les que hi hagi "raons fonamentades" per pensar que generaran alteracions d'ordre públic amb danys a les persones o bens, és a dir, que els manifestants tenen la intenció explícita d'usar o incitar a la violència o cometre delictes violents. I això s'ha d'analitzar cas per cas, sense a prioris, sigui quina sigui l'organizació convocant i la seva ideologia, encara que aquests elements siguin també importants per valorar la repercussió de la manifestació. En el cas de les manifestacions de caràcter ultradretà d'ahir que s'ha volgut prohibir i que finalment foren autoritzades (jo crec que encertadament), es tractava de partits polítics legals, els quals van fer actes totalment pacífics (i tan minoritaris que no representen cap amenaça per l'odre públic i que la polèmica només fa que donar-los publicitat). El problema d'ordre públic ha vingut, com altres anys, d'aquells que no toleren que es facin aquestes manifestacions.
Seria extraordinàriament perillós per a la democràcia que els poders públics puguessin decidir la prohibició d'una manifestació i, per tant, la suspensió d'aquest dret fonamental, en base a judicis sobre la ideologia de les persones, per nefasta, aberrant o minoritària que aparegui, en base a etiquetes tan àmbigües o discutibles com "feixista". D'altra banda, no oblidem que la història mostra que allò que semblava erroni en una època, anys més tard ha estat opinió majoritària. En tot cas, si es pensa que pot haver-hi algun delicte en els discursos que es faran, la policia ha d'aplicar una discreta vigilància i, si es dona el cas, detenir als que facin aquest discurs a fi que siguin jutjats pels tribunals.
Quan acabo de redactar aquest nota, sento a la televisió la mala notícia que, justament avui, s'ha arribat als 10000 presos a les presons Catalunya. Quin desatre. Ho comentaré en els propers dies.

divendres, 10 d’octubre de 2008

La immoralitat de la presó provisional

Aquesta setmana hem conegut una sentència del Tribunal Suprem que ha absolt a 14 dels 20 condemnats per l'Audiència Nacional en el cas conegut com "Operación Nova", els quals portaven empresonats des de feia quatre anys.
En aquest sumari es va empresonar l'any 2004 a 30 persones acusades de planejar un atemptat terrorista islamista amb camió bomba contra l'Audiència Nacional i altres edificis públics. La primera sentència, del gener del 2008, ja va absoldre'n a 10 dels 30. Ara el Tribunal Suprem n'absol 14 més i manté la condemna només per 8 d'ells.
Recentement l'Audiència Nacional ha dictat també sentència absolutòria de 8 dels 11 empresonats des de 2004 que estaven acusats de planejar un atemptat contra el port de Barcelona i, en un altre sumari, va absoldre també als 7 acusats de formar una cèdula islamista al servei d'Al Quadea a l'Iraq.
Són tres exemples més del que la Fiscalia General de l'Estat ha fet públic: durant l'any 2007, el 50% dels acusats de delictes de terrorisme "yihadista" (gairebé tots empresonats abans del judici) van ser absolts.
És un degoteig constant de causes penals en les que s'empresonen sospitosos de terrorisme islamista que després, dos o tres anys després, són absolts, normalment per manca de proves o perquè l'únic que s'ha provat són idees favorables al terrorisme o hipòtesis mentals que en cap cas s'havien convertit en conductes concretes per fer-ho realitat.
Aquestes actuacions policials i judicials haurien de meréixer una greu preocupació de l'opinió pública, que sembla preocupada només per la possibilitat (certament probable) de nous atemptats terroristes d'aquest caire, però que poc s'immuta (amb algunes honroses excepcions) davant del fet que s'empresoni a tanta gent, durant tant de temps, que són innocents dels delictes que se'ls imputa o sobre la que no existeixen proves que els hagin comès, causant-los un sofriment injust que no té reparació possible.
És evident que el zel policial per tal de prevenir aquest tipus de terrorisme ha anat més lluny del raonable i s'han comès excessos poc justificables. La tràgica experiència dels atemptats de l'11-M i els comesos en altre països ha portat als aparells policials de tota Europa a incrementar la vigilància fins extrems mai vistos. Això s'entén, però mai al preu de vulnerar les garanties penals i processals d'un estat democràtic, cosa que ha portat, com es veu, a empresonar massivament innocents.
Malauradament, això no passa només amb els sospitosos de terrorisme. Amb la llei a la mà, cada dia són empresonades centenars de persones a tota Espanya acusades de diferents delictes, una bona part de les quals són posteriorment absoltes. (Per desgràcia, no hi ha estadístiques sobre el percentatge d'absolts sobre empresonats). Actualment, hi ha més de 17.000 persones a les presons espanyoles pendents de judici (són 2.100 a Catalunya).
L'empresonament provisional, abans de judici, és una pràctica contrària a un dels principis més elementals d'un estat democràtic i de dret: només es pot empresonar a aquelles persones que s'hagi provat en un judici just i amb totes les garanties, que han comès un delicte. Només pot ser justificable, en tot cas, si ja abans de judici hi ha proves objectives absolutament indubitables de culpabilitat a criteri d'un jutge imparcial. Empresonar persones per simples sospites és una immoralitat, comparable a un vulgar segrest, perquè porta a l'empresonament d'innocents. Sempre és preferible la impunitat d'un culpable que la condemna d'un innocent.
En el cas del terrorisme islamista, el que ha passat és més greu encara: no solament s'ha mantigut a aquestes persones empresonades durant tres i fins i tot quatre anys sense proves, sinó que, tant la policia com la fiscalia espanyoles, han pretés empresonar aquestes persones no pel fet que les creien culpables d'un delicte (preparar un atemptat) sobre el que hi havia proves febles, sinó simplement perquè, per la seva manera de pensar, per la seva ideologia pro-yihad, les consideraven potencials terroristes.
Empresonar a una persona per considerar-la perillosa, abans que hagi comès cap delicte, és l'ensorrament total de l'estat de dret: és el que feia el franquisme i el que fan sempre els règims dictatorials. També és el que es fa a Guantánamo. És dir, quelcom manifestament immoral. Jo espero que els aparells policials del meu país em protegeixin, si cal vigilant d'aprop a sospitosos de preparar atemptats. Però si us plau, respectin els principis mínims democràtics i no empresonin per simples pensaments o sense proves, és a dir, no empresonin innocents.







dimarts, 7 d’octubre de 2008

Lliçons de la crisi financera



La greu crisi que pateix actualment el sistema financer mundial, gairebé sense precedents, l'evolució de la qual és ben incerta, hauria de portar a treure'n algunes lliçons importants.
Com és sabut, l'origen de l'actual crisi financera es troba en una bombolla especulativa sobre el preu de l'habitatge als EUA (bombolla que també s'ha donat a casa nostra), que portà a la concessió massiva i frívola d'hipoteques, sovint per valor superior al de l'habitatge, a persones sense ingressos o amb risc d'insolvència.
Aquesta bombolla es traslladà a l'àmbit financer, en introduir-hi un enorme volum de títols innovadors i creatius que tenien com a base aquestes hipoteques, que paradoxalment gaudien de la màxima qualificació financera, i que començaren a circular intensament per la seva alta rendibilitat.
Aquesta introducció, resultat d'un clima especulatiu sense precedents, guiat per el desig de maximitzar beneficis financers, es feu a l'empara d'una creixent desregulació dels mercats financers i de relaxació de tots els controls, promoguda per uns governs nordamericans inspirats per la ideologia neoliberal (màxima llibertat al mercat, que ja s'autorregularà en benefici de tots).
Sembla que ningú va preveure que en un moment donat la bombolla petaria i que el preu dels habitatges (per diverses raons) començaria a caure, la qual cosa portà a un creixement de la morositat d'aquelles hipoteques (per què pagar un deute molt superior al valor del pis comprat?) i de totes en general i, en conseqüència, els títols començaren a perdre valor, fins no trobar ni comprador, generant greus pèrdues als inversors i fallida de nombroses entitats. De retruc, atesa la dispersió d'aquests títols per tot el mercat financer mundial, ha generat un crash bursàtil i un clima de desconfiança entre les entitats financeres (ja que no és públic qui té d'aquests títols "contaminats"), la qual cosa ha portat a una frenada dels préstecs entre elles i finalment dels préstecs cap a les empreses i els consumidors, fent que el mercat pateixi una greu falta de liquidesa i una desconfiança generalitzada respecte de la garantia dels estalvis.
El drama és que un mercat financer tan globalitzat fa que les conseqüencies s'hagin traslladat al sistema financer internacional i quan aquest no funciona (té el perill de colapsar-se), l'economia real i productiva en rep les conseqüències a la llarga, i fins i tot la pot paralitzar. Davant d'això, hem vist com el govern nordamericà i molts altres governs europeus, per evitar el colapse dels sistema han començat a rescatar entitats i injectar diners al sistema. En el cas del govern Bush, en contradicció amb la seva retòrica en favor de la restricció del paper de l'estat en el mercat, ha aprovat un pla per invertir una quantitat de diners sense prededents (700.000 milions de dòlars) en aquirir els actius "tòxics" i salvar entitats financeres, que està per veure si donarà els seus fruits i si el Tresor públic podrà recuperar a la llarga aquests diners. El Govern alemany dedicarà 28000 milions d'euros per salvar l'entitat Hypo. Altres governs europeus preparen també intervencions massives en altres bancs i avui mateix els governs de la UE han acordat elevar sensiblement la garantia pública dels dipòsits bancaris.
Davant de tot això, em sembla evident que:
1. S'ha ensorrat definitivament aquella màxima (cega i dogmàtica) del neoliberalisme, conforme la qual, la capacitat del mercat per autorregular-se amb la mínima intervenció pública porta necessàriament a un creixent benestar per a tothom. Un cop la situació es recuperi, no hem de deixar que els que defensin aquestes posicions continuin influint políticament com fins ara. Això no vol dir que no restem oberts a ser sempre vigilants amb les possibles arbitrarietats que sovint comet l'estat quan actua.
2. S'ha demostrat que el capitalisme financer, en la seva versió ultraliberal, és un perill públic, ja que porta a bombolles especulatives que a la llarga poden danyar tot el sistema econòmic i obligar a l'estat a suportar les pèrdues, de manera que, mentre hi ha guanys, van a butxaques privades i quan hi ha pèrdues, les assumim el conjunt dels ciutadans. El mercat financer no ha de separar-se mai de l'economia real, al servei de la qual es troba.
3. En conseqüència, és imprescindible que l'estat no abdiqui mai de les seves responsabilitats com agent regulador del mercat i redistribuidor de la riquesa, com a promotor i àrbit últim, en particular també en el mercat financer, amb un control estricte de l'activitat financera i bancària, amb controls ben efectius, que evitin o punxin de seguida qualsevol bombolla que aparegui i garanteixin la màxima transparència del sector financer. És el moment propici també per establir impostos sobre les transaccions financeres internacionals, per tal que reverteixin en els sectors més desafavorits del món.
4. Els estats s'han vist obligats a intervenir. i segurament calia que ho fessin i de forma urgent, perquè el caos en el sector financer no s'estengui i ensorri l'economia, però han d'actuar amb molt de compte de no acabar beneficiant a aquells que han estat responsables de la crisi i investigar a fons aquells comportaments que l'han causat, sigui per imprudència, irresponsabilitat o engany, sancionant-los adequadament d'acord amb la llei.
5. Finalment, s'ha demostrat també que quan hi ha voluntat política (en aquest cas, la por a l'ensorrament del sistema) els governs dels països rics o industrialitzats sempre troben diners públics disponibles, en grans quantitats, per actuar (en aquest cas per salvar bancs i injectar liquidesa a l'economia). Per tant, ja no aceptarem mai més cap excusa per exigir que aquests governs trobin diners per transferir almenys el 0,7 del seu PIB al desenvolupament (els EUA dedicaran a la crisi almenys el 3,5 del seu PIB i més de deu vegades el necessari per alimentar durant un any a tots els desnodrits del món) o per afrontar catàstrofes naturals, emergències alimentàries o la fam en el món.

divendres, 3 d’octubre de 2008

En la mort del bisbe Carrera

El bisbe Joan ha de ser reconegut com a un bon home, un bon bisbe, un bon apòstol, i un treballador incansable al servei del Regne.
Jo no vaig tenir gaire tracte personal amb ell, però sí el vaig sentir nombrososes vegades en reunions, taules rodones, conferències o en els mitjans de comunicació i he de dir que m'inspirava una gran confiança i que les seves paraules m'eren sempre interpel·ladores. Alhora, era d'aquells bisbes que em feia sensació que podien ser realment un testimoni de fe per a la nostra societat.
Sempre recordaré una xerrada que ens va fer fa més de deu anys, en una activitat del MUEC, en la que ens deia una cosa aparentment ben senzilla, però que m'ha fet pensar molt després: que l'Església, en l'actual cojuntura històrica, tenia com gran repte de futur "tornar a centrar-se en Jesucrist".
També crec que serà necessari recordar d'ell, entre tantes altres coses, la seva gran tasca al final de la dictadura, en defensa del drets humans dels repressaliats del franquisme, creant des del bisbat la famosa "caixa de solidaritat" per pagar fiances i multes, fundant i impulsant el Grup Cristià de Defensa dels Drets Humans, obrint ponts entre Esglesia i tots els sectors polítics que treballaven en favor de la democràcia o amb la seva tasca com a delegat episcopal de Justícia i Pau de Barcelona (1972-1978), en un moment carregat de dificultats per a aquesta entitat, quan els seus dirigents van ser processats pel Tribunal d'Ordre Públic, per haver denunciat les tortures a les comissaries de policia. (Vegeu nota de condol de Justícia i Pau).
Preguem pel bisbe Joan i mantinguem viu el record de la seva vida i obra.




dissabte, 27 de setembre de 2008

0,7: expoli fiscal, invasió de competències i menyspreu al parlament

Aquesta setmana hem viscut un episodi surrealista que mostra a la perfecció alguns dels dèficits del sistema polític espanyol, especialment el seu sistemàtic maltracte a Catalunya.
El fet té a veure amb els fons del 0,7 del IRPF d'aquells contribuents que marquen la casella corresponent i que es destina a financiar els programes d'atenció social de les ONG i altres entitats.
D'entrada, no deixa de ser irregular que la quantitat que es dediqui a financiar aquests programes (adreçats als col·lectius més vulnerables de la nostra societat) depengui de si més o menys persones marquen una determinada casella de la seva declaració del IRPF. Si políticament es considera un tema important, hauria de fixar-se la quantitat necessària o possible, i no fer-la dependre de la voluntat subjectiva dels contribuents de cada any. Aquesta contradicció és fruit del seu estrany origen, ja que es va crear com una alternativa a la casella del finançament de l'Església.
Però el problema més important és un altre. Des de fa anys i panys les ONG socials catalanes i la Generalitat han denunciat que el Govern espanyol envaeix competències catalanes, atès que el nostre Estatut d'Autonomia atorga competències exclusives a la Generalitat per a la gestió dels serveis socials. Per tant, no té sentit que el Govern central gestioni pel seu compte (i amb els seus criteris) els fons que es recapten a Catalunya per aquest concepte.
Però el fet fet més greu és que en la distribució d'aquests fons es prima a les ONG d'àmbit o amb implantació estatal, de manera que es margina a les ONG catalanes que no formen part d'una entitat estatal, algunes més antigues que les seves equivalents espanyoles. En conseqüència, els fons que finalment arriben a beneficiaris catalans són inferiors als que surten de Catalunya per aquest concepte. Aquest és, doncs, una part del dèficit fiscal que pateix Catalunya des de fa tants anys. La Taula del Tercer Sector (que aplega la major part de xarxes d'entitats socials catalanes) calcula que, per exemple, l'últim exercici es van recaptar 40 milions a Catalunya i hi van retornar solament 13.
Doncs bé, fa uns dies, després d'anys de reinvidicació, el grup ERC-IC al Congrés dels diputats, amb el suport dels diputats del PSC, va aconseguir arribar a un acord amb el grup del PSOE (és de suposar que amb el vist-i-plau del Govern central) per solucionar aquest tema.
Fruit d'aquest acord, dilluns 22 de setembre el Congrés dels Diputats aprovaba una resolució, promoguda per ERC-ICV i amb al suport del PSOE, que instava al Govern espanyol, entre d'altres coses, a territorializar per comunitats autònomes la gestió del 0,7 per a finalitats socials i a cedir a la Generalitat de Catalunya el 50% dels fons recaptats aquí per aquest concepte.
Però sorprenentment, tres dies després, el PSOE, després de reunir-se amb diferents ONG estatals (en la foto), feia pública una nota en la que deia que, malgrat la moció, el Govern no modificaria el sistema de gestió del 0,7. Així, i tan amples. Malgrat l'acord polític i digui el vulgui el Parlament, fins i tot si el mateix PSOE hi ha votat a favor, aquest partit ens diu que el Govern farà cas omís o que es prendrà la moció en un sentit diferent del que diu literalment.
A banda de faltar a un compromís polític amb ERC i contradir el que acabaven de votar al Congrés, el que resulta increïble és la confusió total que la nota mostra entre Govern i partit (qui és el PSOE per anunciar què farà i que no farà el Govern?) i entre partit i Parlament (ja que no es tractava de rectificar una declaració sinó d'anar en contra d'una resolució del Congrés dels Diputats) i alhora un menyspreu a aquesta institució (teòricament el representant màxim dels ciutadans) ja que significa demanar-li al Govern central que faci el contrari del que el Parlament li ha instat a fer. És aquest el valor de les resolucions de Parlament?
Veiem així un exemple més d'un fet cada cop més evident: el nostre sistema polític és en realitat una partitocràcia. El poder real és en mans d'uns determinats partits polítics, que fan i desfan a tots nivells, i als quals estan supeditades les institucions de l'estat. En aquest cas, a més, una partitocràcia estatal que no ha entès encara què vol dir l'estat autònomic, que intenta no cedir els aspectes més sensibles del poder, alhora que dia rera dia maltracta fiscalment als ciutadans catalans.

diumenge, 21 de setembre de 2008

Quaranta anys treballant en favor de la justícia i la pau

Aquest cap de setmana he participat en els actes de celebració del quarantè aniversari de la creació de la Comissió General de Justícia i Pau a Espanya (1968-2008). Ha estat una bona ocasió per fer memòria de la important tasca d'aquesta institució de l'Església en favor de la justícia social i els drets humans, així com per prendre consciència d'alguns dels reptes que aquest treball presenta avui i per carregar-nos d'energies renovades.
La Comissió General va ser constituïda per la Conferència Episcopal Espanyola com una manera de concretar a Espanya la mateixa iniciativa de Pau VI, que va crear la comissió pontifícia de Justícia i Pau, com un dels fruits del Concili Vaticà II. En tots aquests anys, la comissió ha treballat intensament amb l'objectiu de promoure la difusió del magisteri social de l'Església, la promoció dels drets humans, la justícia social, la pau i la protecció del medi ambient. El seu primer president va ser en Joaquín Ruiz Giménez. Anys més tard ho varen ser també els catalans Joan Gomis (1927-2001) i Arcadi Oliveres, presidents de Justícia i Pau a Barcelona (aquest últim encara ho és).
Aquest aniversari és per nosaltres, de fet, la continuació del que vàrem celebrar el passat mes de març, quan vam poder commemorar, amb goig i ben solemnement, el quarantè aniversari de Justícia i Pau a Barcelona, que va ser la primera comissió creada a Espanya.
Algunes de les accions més destacades d'aquests quaranta anys de la Comissió General han estat la campanya en favor de l'amnistia als presos polítics, en plena dictadura, les importants campanyes en favor del 0,7 i de l'abolició del deute extern, les missions internacionals a diferents conflictes com a observadors en defensa dels drets humans o, ja més recentment, iniciatives en favor dels drets humans del immigrants, la cultura de pau, el consum responsable...
Als actes de celebració, que han tingut lloc a la Fundación Pablo VI, a Madrid, hi han participat prop d'un centenar de persones, entre membres de comissions de Justícia i Pau de Madrid, Barcelona, Tarragona, Burgos, Valladolid, Segovia, Cádiz, Sevilla, València, Alacant, Bilbao i Tenerife, entre d'altres, així com representants d'altres institucions civils i eclesials, com ara en Federico Mayor Zaragoza, ex director General de la UNESCO i el Director General d'Asumptes Religiosos del Ministeri de Justícia.
També han comptat amb la presència destacada de Mons. Santiago García Aracil, bisbe de Mérida-Badajoz, president de la Comissió de Pastoral Social de la Conferència Episcopal Espanyola i de Mons. Ciriaco Benavente, bisbe d'Albacete, que és membre de l'esmentada comissió i bisbe acompanyant de la Comissió General de Justícia i Pau a Espanya.
Durant els debats, alguns membres històrics de la Comissió van recordar que, en aquests anys, la comissió ha volgut ser fidel a les paraules que ens va adreçar, a mitjans del anys 80, el Cardenal Suquía, aleshores president de la Conferència Episcopal Espanyola, demanant a Justícia i Pau que es mantingués sòlidament fonamentada amb un peu en l'Esglesia, per tal de no perdre mai la seva identitat i missió, i un altre en el món, per tal de conéixer amb encert els problemes socials i treballar conjuntament amb altres institucions en la seva solució.
Actualment, la Comissió General és presidida per Isabel Cuenca, de la comissió diocesana de Sevilla i compta com a Vicepresidenta a na Tica Font, que és Vicepresidenta de Justícia i Pau de Barcelona. El secretari general és José Padilla, membre de la Comissió diocesana de Madrid.
Sincerament crec, encara que la meva vinculació professional m'impedeix ser imparcial, que Justícia i Pau representa tant a Catalunya i Espanya, com també a molts països del món, un de tants exemples del compromís de l'Església amb els sofriments de la humanitat, tal i com va voler el Concili Vaticà II.

divendres, 12 de setembre de 2008

Lamentable sentència del Tribunal Constitucional

Com a ciutadà espanyol i com a jurista, em produeix una gran tristesa la sentència d'ahir del Tribunal Constitucional que anula la llei del parlament basc que convoca una consulta popular.
Com es sabut, la sentència resol un recurs de l'advocacia de l'estat (a instància del govern Zapatero) contra una llei promoguda pel govern Ibarretxe i aprovada pel parlament basc que convoca per al mes d'octubre als ciutadans amb dret de sufragi residents a la Comunitat del País Basc a una consulta per respondre si estan d'acord amb que s'iniciï, sempre i quan ETA renunciï a la violència, un procés diàleg entre tots els partits polítics bascos per tal d'arribar a "un acord polític sobre l'exercici del dret a decidir del Poble Basc".
Molt sintèticament, la sentència anula la llei per tres motius. Per manca de competència, pel contingut de la consulta i pel procediment usat per aprovar-la.
Pel que fa al tercer motiu, purament formal, per bé que és discutible, em sembla a mi que l'argumentació de la sentència és prou raonable, ja que considera que la llei es va aprovar per un procediment simplificat en contra del que preveu el Reglament del Parlament Basc (seria massa llarg d'explicar aquí), restringint així la posibilitat de participació dels grups parlamentaris. Ara bé, aquest seria un tema políticament menor, ja que si l'anulació hagués estat només per això, voldria dir que la llei seria constitucional si es tornés a aprovar pel procediment legislatiu ordinari.
El que és altament preocupant i lamentable, al meu parer, són els altres dos arguments emprats, especialment el segon.
En síntesi (ja que un comentari més detallat requereix molt més espai), el tribunal ve a dir que la llei basca, encara que no ho digui així, el que fa és convocar un referèndum (encara que li diu "consulta popular") i que els referèndums només es poden convocar per decret del govern central, segons la Constitució. Al meu parer, això és una interpretació excessivament restrictiva de la Constitució, que comporta una reducció injustificada de l'autonomia política de les comunitats autònomes i, al capdavall, una reducció del joc de forces democràtic que obre l'ordenament jurídic espanyol. I dic que és una interpretació excessivament restrictiva perquè, amb la Constitució a la mà, es podria perfectament entendre que els referèndums que han de ser necessàriament convocats pel govern central són solament aquells que preveu la mateixa Constitució (en temes com la reforma constitucional, l'aprovació i reforma dels estatuts d'atonomia, etc) i, òbviament, també aquells en els quals es cridi a tota la població espanyola. Fora d'això, una Comunitat Autònoma o fins i tot un Ajuntament hauria de poder convocar qualsevol consulta o referèndum als ciutadans del seu àmbit territorial sobre un tema que tingui relació directa o indirecta amb les seves competències, sense que això tingui cap conseqüència legal vinculant.
La prova de que aquesta interpretació de la Constitució que dic (que és la que defensen el Govern i el Parlament basc) és perfectament acceptable és que la mateixa llei estatal que regula els referèndums atorga als ajuntaments la possibilitat de convocar una consulta als ciutadans del seu municipi (la qual no anomena "referèndum" sinó "consulta popular") i la deixa expressament a fora d'aquesta llei de referèndums, que és referida només als que preveu la Constitució. I de fet, les consultes populars municipals són una pràctica força habitual i normal en els últims anys a tota Espanya. (La llei no diu res, en canvi, sobre si això ho poden fer o no altres institucions, com les comunitats autònomes, una llacuna legal ben sospitosa).
Per què el Constitucional tria una interpretació més restrictiva? Al meu parer per una raó clara: un prejudici ideològic-nacionalista, ja que una consulta d'aquestes característiques, en cas de resultar favorable, generaria una pressió política tan forta que posaria en qüestió la relació actual entre Espanya i el País Basc.
L'altre argument que dóna el Constitucional, és per a mi més lamentable i diria que jurídicament molt poc seriós; més ben dit, és un argument més polític que jurídic. Per al tribunal, el contingut de la pregunta que preveu fer-se als ciutadans bascos presuposa un poble basc que tindria un suposat dret a decidir, i ni una cosa ni l'altre existeixen en l'ordenament constitucional espanyol, ja que aquest només es basa en un únic subjecte polític i sobirà que (citant l'art. 1 de la Constitució) és el poble espanyol.
Reconeix el tribunal (com tantes altres vegades) que la Constitució es pot reformar i que aquesta reforma en principi no té cap límit, però que això només es pot fer pels procediments que ella mateixa estableix (que passen per l'aprovació per part de les Corts Generals i en referèndum estatal), però mai fora. I entén que la consulta suposa la "apertura" d'un procediment per reconsiderar qui és el subjecte de la sobirania o almenys per reconsiderar les relacions entre l'Estat i les Comunitats Autònomes, i això només es pot fer mitjançant els procediments previstos a la Constitució, ja que és una qüestió que afecta a tots els ciutadans espanyols, no solament els bascos.
Al meu parer, amb aquest últim argument, el tribunal fa un discurs absolutament impropi de l'alta categoria jurídica dels seus membres, ja que la consulta, com és evident, en cap cas no obre ni pot obrir legalment cap procés polític sobre res de tot això, ja que és una simple consulta, sense cap eficàcia jurídica. Per tant, la consulta no significa alterar ni eludir cap procediment dels previstos a la Constitució, perquè, fos quin fos el seu resultat, caldria seguir igualment aquests procediments per a reformar-la. La consulta no té cap capacitat jurídica per sortir d'aquesta legalitat. L'únic que pot generar la consulta és una forta pressió política (i aquest és el seu objectiu), una pressió fruit de fer transparent la voluntat o l'opinió de la majoria dels ciutadans d'una part de l'estat i, per tant, una pressió democràticament legítima i digna de ser tinguda en compte. I és clar, una expressió de voluntat que podria (o no) tenir conseqüències polítiques que, pel que sembla, no solament no agraden al govern central ni als partits espanyols majoritaris, sinó tampoc als Magistrats del Tribunal Constitucional, cosa que explica la seva decisió. Amb aquesta sentència, doncs, els magistrats s'extralimiten en les seves funcions constitucionals.
Tres últimes consideracions.
Primera: amb aquesta sentència ja es veu que la previsió que fa l'Estatut d'Autonomia de Catalunya sobre convocatòria de consultes populars per part de la Generalitat només permetrà fer enquestes o similars, mai consultes a l'electorat (que era la intenció) sense autorització prèvia del Govern Central.
Segona, aquesta sentència demostra que el Tribunal Constitucional espanyol és un tribunal format de forma inadequada per resoldre conflictes que tinguin a veure amb les nacionalitats que integren Espanya, ja que està format majoritàriament (i quasi en exclusiva) per persones d'origen d'una d'aquestes nacionalitats, cosa que explica que s'imposin els prejudicis polítics d'aquestes persones. En aquest cas, el prejudici ha portat a interpretar la Constitució de forma restrictiva per evitar que es posi (ni que sigui democràticament i pacífica) en negociació política la sobirania d'Espanya, ni tan sols en un cas en què, d'entrada, no es perdria el control polític per part de l'Estat, a qui en tot cas correspondria aprovar tot acord de reforma constitucional.
Tercera consideració i final. Aquesta sentència (com altres) mostren com Espanya és una mena de presó per a les seves minories nacionals, ja que no poden sortir-ne (ni modificar-hi el seu estatus polític) si no és amb el vist i plau de la població de matriu nacional espanyola-castellana, perquè resulta que aquesta és demogràficament majoritària. En efecte, com que qualsevol modificació constitucional requereix els procediments previstos en la Constitució, i aquests demanen el consentiment del conjunt dels ciutadans de l'estat, la paella la té el grup demogràficament més gran, que imposarà el seu criteri als més petits, seguint el principi de la majoria. Això és una clara perversió de la democràcia, confosa amb la regla de la majoria, que fa que sempre perdin les minories, en aquest cas les minories nacionals. Però tot això ja ho sabíem. La novetat és que el Tribunal Constitucional ha tancat l'única via política que permetria forçar a una majoria nacional a negociar amb una de les minories nacionals del mateix estat.

divendres, 5 de setembre de 2008

Segueix la bogeria punitiva

Ahir, dos ministres del Govern espanyol van anunciar dues noves reformes del Codi Penal per incrementar les penes de presó en diversos delictes. Un exemple més del populisme punitiu dels governs del PP i el PSOE, que pretenen guanyar vots omplint a vessar les presons, enlloc analitzar i afrontar en el fons els problemes socials.
Així, el ministre del interior, Pérez Rubalcaba va anunciar un enduriment de les penes per a les màfies d'immigració il·legal que transportin menors, alhora que el ministre de justícia Fernández Bermejo va informar que prepara un enduriment de les penes per pederastia.
Des de l'aprovació del nou Codi Penal (1995), pràcticament cada any s'han anat aprovant una o dues reformes d'aquesta llei, totes en la línia de crear nous delictes o endurir les penes de presó en múltiples àmbits (terrorisme, llibertat sexual, violència de gènere, seguretat vial...).
El resultat d'aquestes polítiques és ben evident, com ja comentava en el meu missatge anterior: overbucking a les presons, amb una ratio d'empresonats de les més altes d'Europa, sense que consti que aquestes reformes hagin tingut el més mínim efecte social ni preventiu favorable. (En el cas de les noves reformes anunciades, algú es creu que hi haurà menys immigració il·legal o menys pederastia per endurir les penes?).
En una cosa sí encerten els nostres governants: aquestes mesures són ben vistes per grans majories socials, sempre intoxicades per aquells (sovint mitjans de comunicació, sovint l'oposició política de torn) que volen fer-nos creure que el nostre sistema punitiu és tou.
Fer lleis més dures és fàcil i és ben vist, però desvia enormes quantitats de fons que es podrien de dedicar a combatre les causes de delicte o a la millora de l'educació de les persones. En canvi, una duresa excessiva del sistema genera major exclusió social, de la qual precisament provenen la major part dels infractors.
En això poc importa si governen partits de dreta o partits d'esquerra, liberals, socialdemòcrates, democristians, nacionalistes... No compten els principis ideològics, compta la realpolitic. Em sap greu dir que en aquest punt, el sistema democràtic mostra un dels seus dèficits més flagrants: acaba imposant a tot govern, del color que sigui, les opinions majoritàries, i resulta que la majoria sempre acostuma anar en favor de més repressió, encara que sigui palmàriament inútil o contraproduent.
I en aquesta tendència, el nostre país avança cap el greu error de la reinstauració de la cadena perpètua. De fet, la llei actual ja la preveu de facto en molts casos. D'això espero parlar aviat en un d'aquests comentaris.

divendres, 29 d’agost de 2008

Ens acostem a 10000 presos a Catalunya



Probablement abans que acabi l'any, Catalunya arribarà a assolir la fatídica xifra de 10.000 persones encarcerades en les seves presons (centres de menors a part), que és la xifra més alta de la seva història, amb una de les taxes d'empresonament per habitant més altes d'Europa Occidental.

Aquesta és la previsió que fa la Secretaria de Serveis Penitenciaris i Rehabilitació de la Generalitat, que espera acabar l'any 2008 amb uns 10.300 presos.

Si descomptem el moment excepcional i breu del final de la guerra civil (amb l'encarcerament massiu d'ex-combatents i presos polítics), aquesta xifra és la més alta de la història, tant en termes absoluts com relatius. Actualment, amb uns 9800 presos, la taxa d'empresonament per habitant és de 137 per cada 100.000.

En cas de ser un estat, Catalunya ocuparia ja en aquests moments el quart lloc en el rànking dels països d'Europa Occidental, solament per darrera del Regne Unit, Espanya i del cas especial de Luxemburg (vegeu les taules que ofereix l'International Service for Prisons Studies). Si ho comparem amb el conjunt de països de la UE, a Catalunya solament la superarien el tres països citats i els països del Est ex socialistes (Polònia, repúbliques i bàltiques, Txèquia, Eslovàquia, Hongria i Bulgària).

Si mirem el conjunt d'Espanya, la situació encara és pitjor, atès que s'ha arribat als 71.400 presos, és a dir, 156 per 100.000 habitants. Si desagreguem els presos de Catalunya, la taxa espanyola seria de 161, la qual cosa situaria a Espanya en el núm. 1 del rànking d'Europa Occidental, el 7 de la UE (sobre 27) i el núm.13 dels 56 països del continent.

Les xifres són greus, perquè el creixement de la població reclusa, tant a Catalunya com al conjunt de l'estat, és constant des de dels anys 80, s'ha accelerat a partir dels anys 2000 i no hi ha cap indici que porti a pensar que s'ha d'aturar. A l'extraordinari cost per a l'estat (i per a la Generalitat, amb la seva actual crisi financera) que representa aquest creixement, cal sumar-hi la massificació, que deteriora les condicions de vida i impedeix aplicar programes de tractament i prestacions de qualitat per afavorir la reinserció social.

Amb aquest ritme de creixement, l'extraordinari programa de construccions de nous centres penitenciaris molt probablement quedarà aviat superat, i s'omppliran tots ells per sobre de la capacitat òptima. A més, molts ens temem que la Conselleria de Justícia utilizi en els centres en projecte o en construcció el criteri que ha aprovat ja per al futur Centre de Preventius de Barcelona (que substituirà la Model): incrementar-ne la capacitat màxima prevista per al centre per sobre de la xifra de 750, trencant així el model de centre petit-mitjà que el nou Govern havia presentat com a nova aposta política i tornant així al greu error dels macro-centres penitenciaris (del Governs de CIU i també dels governs espanyols), amb capacitat per més de 1000 o 1500 presos, amb totes les greus dificultats per al seu bon govern i la bona convivència (és el cas de Quatre Camins, Brians-I i Brians II).

Quines són les raons d'aquestes xifres tan altes i d'aquest creixement constant? És clar que no hi ha cap augment global significatiu de la criminalitat. Davant d'això, molts apunten falsament a l'increment de la immigració (i de la població reclusa) o al creixement de població en general. Per sort, el Govern no ha caigut en aquest greu error, que afavoriria la xenofòbia. Malgrat ser cert que el nombre i el percentatge d'estrangers empresonats és cada cop més alt (ara són ja el 40%), això no explica el creixement. D'una banda, el creixement va començar molt abans de produir-se l'acceleració de la immigració i abans de començar el creixement de la ratio de presos estrangers. D'altra banda, molts altres països europeus amb unes taxes de població estrangera similars o superiors (com ara França, Alemanya, Suïssa...) tenen ratios globals d'empresonament inferiors a les nostres. A més, és tracta d'un creixement superior a l'increment de la població total, ja que no és solament un creixement en termes absoluts sinó també de les taxes de presos per cada 100.000 habitants.

En realitat, el creixement de la nostra població reclusa es deu clarament a les continues i múltiples reformes del Codi Penal espanyol que, sobretot de 1995, impusaldes tant pel PP com pel PSOE, han anat allargant cada cop més la durada de les penes de presó.

Aquest enduriment s'ha aplicat, d'una banda, als delictes de terrorisme (ara ja amb penes que s'acosten a la cadena perpètua, i que també castiguen més durament qualsevol delicte menor qualificat de terrorista, com la kale borroka). Però s'ha aplicat també a la major part de delictes més freqüents (robatori i tràfic de drogues) i ha previst també penes de presó per a nous delictes (com ara els de trànsit). I no solament s'han allargat moltes de les penes de presó, sinó que s'ha donat més marge als jutges per aplicar la presó abans de judici (la presó provisional) i, a més, s'han posat majors restriccions a l'accés al medi obert o a la llibertat condicional dels penats. Els informes de la Secretaria de Serveis Penitenciaris mostren clarament també que l'accés a aquestes possibilitats va en retrocés tant en termes absoluts com en tants per cent.

Davant d'aquest panorama, no hi ha cap govern ni cap força política que plantegi amb valentia el que aquesta situació reclama: una reforma urgent i a la baixa del Codi Penal, per tal de reduir la durada general de les penes de presó. La por a perdre vots en una societat que reclama cegament major duresa punitiva (sense tenir ni idea de les greus conseqüències socials que això comporta) fa dels nostres polítics uns simples esclaus de l'opinó pública més malinformada.
Personalment, vaig tenir ocasió, en un col·loqui en la seu d'un diari, de plantejar-li la qüestió a la Consellera de Justícia Sra. Tura, reclamant-li que demani al Govern del PSOE una reflexió al respecte. Tristament, la seva resposta va ser clara: la societat demana més duresa. Sra. Tura: Què farem quan la societat demani la pena de mort o altres bestieses similars?