En defensa de l'Impost de Successions (ben regulat)

Últimament està creixent la pressió social en favor de suprimir l'Impost de Successions (que, com se sap, és el que grava la transmissió de bens per raó d'herència). S'ha creat una plataforma cívica que ho defensa i cada cop més gent s'apunta a aquesta reinvindicació. I, de fet, en molts països, com també en moltes comunitats autònomes espanyoles, aquest impost s'ha suprimit o reduït dràsticament.

A risc de quedar en absoluta minoria (o sol), penso que això és un error. Sempre m'ha semblat un impost just i necessari, per bé que ja sé que no té una gran trascedència econòmica en el conjunt de la recaptació de l'Estat (i, per tant, la seva supressió no necessàriament ha de comportar un descens important dels ingressos fiscals). Potser per això aquest impost tendeix a reduir-se i potser desaparegui aviat.

Amb tot, a mi em sembla un impost de justícia. Per dues raons evidents.

En primer lloc, l'impost de successions funciona de facto com la recuperació per part de la societat (a través de l'estat) d'una part de la riquesa que ella mateixa va contribuir a generar mitjançant el difunt, ja que la societat on aquest ha viscut i generat el seu patrimoni era la condició necessària (encara que no única) perquè aquest patrimoni es pogués crear. I, per tant, es bo que una part d'aquest patrimoni es dediqui a generar un benefici social.

En segon lloc, per una questió de justícia distributiva. El patrimoni té tendència a passar de generació en generació sense tenir gens en compte el mèrit dels beneficiaris en la seva creació (menys mèrit quan més generacions) i, sobretot, en una societat capitalista, té tendència a acumular-se, de manera que això contribueix a generar diferències socials. Per tant, l'Impost de Successions té la virtut de ser un petit corrector de les desigualtats socials no justificades.

S'acusa a aquest impost de ser discriminatori, confiscatori i globalment injust, però a mi em sembla tan just com ho són altres impostos directes, com el mateix impost sobre la renda. Sempre i quan, òbviament, estigui ben regulat: es mantingui en proporcions adequades i raonables (no pot endur-se una part excessiva de l'herència) i sigui progressiu (és a dir, a més patrimoni més taxa). També ha d'incloure correctius per no castigar als familars, com per exemple excloure l'habitatge habitual comú o altres bens essencials per a la vida dels familiars del difunt.

I penso que l'actual regulació d'aquest impost ja inclou bàsicament tots aquests elements, encara que, evidentment, tot es pot discutir i millorar i, en aquest sentit, potser seria bo elevar la quantia mínima de l'herència, per gravar solament als patrimonis d'una certa importància.

Se l'acusa també de castigar als negocis familiars, però això no és cert, perquè només tributa la part que era realment propietat del difunt (si el negoci era totalment d'ell, ja no era negoci familiar sinó personal) a més dels beneficis que el difunt hagués acumulat personalment i, a més, s'exclou el 95% del valor del negoci familiar quan l'hereu és familiar proper.

I se l'acusa de carregar més sobre les rendes més baixes, atès que les rendes altes poden escórrer el bulto a través de diferents mecanismes. Però això no és cert quan l'impost és progressiu, com és el vigent a Catalunya (és a dir, tributa poc o gens una herència petita i tributa molt una de gran) i sempre que hi hagi mecanismes seriosos per evitar el frau. I em temo que el frau i els mecanismes legals per evitar l'impost de successions (per cert, n'hi ha en qualsevol impost) no depenen tant de la importància de l'herència com de la conducta i moralitat del difunt i dels successors. (Algunes tècniques fraudulentes per evitar-lo són realment senzilles i barates, a l'abast de quasi tothom; però ara m'estalvio d'explicar-les; altres situacions que eviten l'impost no són pròpiament fraudulentes, ja que en elles no hi ha una veritable transmissió d'herència).

Finalment es diu que és discriminatori que a Catalunya es mantingui quan a altres llocs d'Espanya ha desaparegut. Això és cert. Però la conclusió pot ser la contrària: caldria que a tot arreu es mantingués aquest impost amb nivells similars, en comptes de suprimir-lo a casa nostra.

En conclusió, l'actual regulació d'aquest impost es pot millorar i corregir en alguns aspectes (i fins i tot es pot dir que la seva utilitat social és baixa) però, en termes globals, el concepte i estructura d'aquest l'impost són justos.

És l'hora de la banca ètica

Si alguna cosa ha demostrat la crisi econòmica que patim és que els mercats financers globals no solament no funcionen bé, sinó que poden fer molt de mal. En comptes de servir a l’economia i, per tant, a la satisfacció de les necessitats de les persones, a través de la gestió del crèdit i de l’estalvi, aquests mercats han promogut pràctiques especulatives inacceptables, adreçades a l’enriquiment d’uns pocs, les quals han generat un greu col·lapse financer en perjudici de tots, especialment dels sectors i dels països més desafavorits.

Aquest desordre se suma a pràctiques habituals de moltes entitats financeres que, en l’opacitat de les seva operatòria, afavoreixen activitats socialment perjudicials (algunes il·legals), com ara la fabricació i comerç d’armes, els negocis mediambientalment nocius, l’evasió fiscal, les operacions de rentat de diners....

Per tot això, és obvi que cal exigir una reforma en profunditat del sistema financer global, establint les normes, els controls i els organismes reguladors adequats per garantir la seva funció social a escala mundial.

Però, sobretot, i així ho recull el manifest conclusiu de la recent trobada catalano-balear de Justícia i Pau, ara és el moment de donar més suport que mai a aquelles iniciatives de banca ètica, que són una alternativa real i sòlida a les perversions del sistema financer.

La banca ètica, dit breument, són aquelles entitats que ofereixen serveis financers sense ànim de lucre i a partir de dos senzills principis bàsics:

- un principi negatiu: el destí dels seus fons no són mai activitats o projectes especulatius, il·lícits o que comportin perjudicis socials, cosa que es garanteix a través d’una estricta selecció dels beneficiaris, supervisada per comitès ètics independents.

- un principi positiu: els beneficiaris dels seus préstecs són principalment o exclusivament ONG o projectes que generen un benefici social especial (inclusió social, inserció laboral, cooperació al desenvolupament, protecció del medi ambient...) o persones que pel seu perfil tenen greus dificultats per accedir a un petit finançament per desenvolupar projectes viables d’autocupació.

La banca ètica és ja una realitat consolidada al nostre país, amb institucions ben diverses (Coop 57, Oikocredit, Tríodos Bank, FIARE...), perfectament autosostenibles, algunes de les quals ofereixen una àmplia gamma de serveis bancaris. Fer-se’n soci, fer-hi un dipòsit a termini o fins i tot obrir-hi un compte corrent en aquestes entitats són ja opcions ben fàcils, a l’abast de tots aquells que viuen incòmodes l’actual desgavell financer internacional, que volen ser coherents amb determinats principis ètics i que volen aportar el seu granet de sorra en favor d’un canvi real.

La banca ètica és, doncs, una poderosa eina a disposició de qualsevol ciutadà o institució, no solament per assegurar-se que els seus estalvis (per pocs que siguin) s’empren bé, sobretot en favor d’aquells que més ho necessiten, sinó també per donar suport a una economia diferent, veritablement al servei de les persones.

Des de Justícia i Pau, estem donant suport i apostant fa temps per aquestes entitats. A més, la nostra organització és un dels socis promotors (i client) de FIARE a Catalunya, una banca ètica propietat cooperativa d’una extensa xarxa d’entitats socials.

Per això, volem fer una crida a la ciutadania i les ONG compromeses amb la Justícia social (i en particular a totes les institucions d’Església), a decidir-se des d’ara mateix a fer confiança en aquestes entitats financeres.

Reptes de la Unió Europea

Avui s'acaba, afortunadament, aquesta lamentable campanya per les eleccions europees. No recordo haver seguit una campanya electoral tan nefasta, on el debat sobre els reptes europeus ha estat ben escàs i en la qual els partits s'han dedicat fonamentalment a insultar-se i barallar-se entre ells, de la forma més barroera, per qüestions que es decideixen a casa, no a Europa.

Penso que la campanya solament pot haver servit per afavorir encara més l'abstenció, que ja es preveia alta i que batirà records. Sens dubte, no haurà servit precisament perquè ens (re)il·lusionem amb el projecte de contrucció europea, ni per mostrar discursos polítics sobre Europa o la conjuntura política, econòmica o social internacional que estiguin mínimament a l'alçada de les complexes circumstàncies que vivim. Una llàstima.

Amb tot, jo exerciré el meu dret (i diria que la meva obligació) de votar, encara que sigui per triar l'opció que menys em desagradi.

Aprofito per reproduir aquí, la important reflexió que hem fet públic des de Justícia i Pau, sobre els que considerem que són els reptes actuals per a l'Unió Europea, que potser pot ajudar una mica a triar candidatura als indecisos:

***

Comunicat de Justicia i Pau amb motiu de les eleccions al Parlament Europeu

El proper dia 7 de juny, la ciutadania europea ha estat cridada a elegir els seus representants en el Parlament Europeu. Com ja és habitual en cada convocatòria electoral, Justícia i Pau vol fer públiques les seves reflexions al respecte.

1. D’entrada, fem una crida a participar de forma responsable en aquesta convocatòria, sigui quina sigui la valoració que es faci de la situació del procés de construcció europea. Una alta participació és sempre un factor d’enfortiment de la democràcia, atès que contribueix a vincular més intensament als responsables polítics de qualsevol àmbit amb els punts de vista i les necessitats dels ciutadans.

2. Com ja hem afirmat en altres ocasions, considerem que el procés de construcció europea és beneficiós per a Europa i els seus ciutadans, com un espai que afavoreix la pau, la cohesió social, els drets humans, la democràcia i la col·laboració a tots nivells entre els països membres en benefici de tots ells i també de la comunitat internacional.

3. En aquest sentit, desitgem que l’inici d’aquest nou mandat parlamentari sigui una ocasió per reprendre amb més il·lusió i energia aquest projecte, per tal de portar-lo a l’alçada dels reptes de l’actual conjuntura històrica i corregir-ne alguns dels seus dèficits actuals.

4. Per això, fem una crida als futurs membres del Parlament europeu per tal que treballin decididament en favor d’una Unió Europea que afronti almenys els següents grans objectius:

- Una Europa més democràtica. Cal avançar cap a institucions europees més pròximes als ciutadans, els quals han de poder determinar-ne la seva orientació política, i superar així l’excessiu control actual per part dels governs dels estats membres. Això exigeix, entre d’altres, simplificar i desburocratitzar l’estructura de la Unió i atorgar una major capacitat política i legislativa al Parlament. En aquest sentit, cal reformar el sistema d’elecció del Parlament, per tal d’ajustar les circumscripcions electorals a la realitat plurinacional dels estats membres, garantir una major proporcionalitat amb el seu pes demogràfic i alhora permetre la presentació de llistes obertes d’àmbit europeu.

- Una Europa que reconegui i permeti sumar les nacions i cultures que la integren, més enllà de l’actual unió d’estats dirigida pels seus governs. Això és un repte urgent, tant en el terreny simbòlic, cultural i lingüístic com de cara a les possibilitats de participació política a escala europea d’aquestes realitats nacionals.

- Una Europa compromesa amb la pau, que aposta decididament pel desarmament i la disminució progressiva de la despesa militar, pel control del comerç d’armes (amb aplicació estricte de la Posició Comuna europea aprovada en aquesta matèria), per la confiança mútua entre els països i la diplomàcia preventiva, pel multilateralisme i per la resolució pacífica dels conflictes, i que renuncia als seus vigents projectes de caràcter inequívocament armamentista i militarista que generen inseguretat.

- Una Europa més social, no obsessionada pel creixement econòmic o pel desenvolupament d’un mercat competitiu, i que aposta per l’adopció de veritables polítiques socials comunes (sobre condicions de treball, plena ocupació, lluita contra la pobresa, habitatge, seguretat social..., etc.), tot establint un marc reforçat de protecció dels drets econòmics i socials.

- Una Europa promotora de la justícia econòmica i social universal, que es compromet definitivament:

a) amb l’ajut oficial en favor del desenvolupament i dels drets humans en els països empobrits, assolint urgentment almenys el 0,7 del PIB i promovent-hi la transferència de tecnologia,

b) amb la cancel·lació immediata i total del deute extern dels països més pobres,

c) amb l’aplicació de regles justes en el comerç internacional (eliminant les pràctiques europees deslleials, especialment les que genera la seva actual Política Agrícola Comuna),

d) amb l’adequada regulació del comportament de les companyies transnacionals, per tal d’evitar pràctiques socialment o ambientalment abusives.

e) amb l’eliminació dels paradisos fiscals i el secret bancari que faciliti l’evasió fiscal

f) amb la integració social i la decidida protecció dels drets humans dels immigrants, incloent el dret a immigrar de forma ordenada (i, per tant, revisant a fons la recent Directiva sobre retorn), g) amb una rigorosa protecció dels ecosistemes i del medi ambient a tot el món,

h) i, finalment, en favor d’una profunda reforma del sistema econòmico-financer global, per posar-lo veritablement al servei de la satisfacció de les necessitats de tots els homes i dones del món.

Justícia i Pau de Barcelona

2 de juny de 2009

Pas enrera en la persecució de crims contra la humanitat

Fa dies que no aconsegueixo trobar temps per escriure en aquest blog i se m'acumulen els temes sobre els que volia parlar. Començo amb un d'ells.

Ha trascendit que el Govern espanyol treballa per pactar una possible reforma legal per limitar la competència dels tribunals espanyols per a perseguir crims de guerra i genocidis comesos en altres països (el que es coneix com a jurisdicció universal) i reduir-la solament als casos en què hi ha víctimes espanyoles o en els que el sospitós es troba en territori espanyol.

Aquesta iniciativa, de prosperar, seria un lamentable pas enrera en la protecció universal dels drets humans, a la que ve obligat l'estat espanyol.

El tema és complex i requeria una reflexió pausada i rigorosa, però intentaré resumir aquí alguns elements per justificar la meva opinió.

La jurisdicció universal es refereix solament a genocidi, crims de guerra o contra la humanitat, i solament actua quan l'estat en el que s'ha produit el crim no vol o no pot actuar. Per tant, és sempre subsidiària.

Aquesta jurisdicció universal té dues potes necessàries: la dels tribunals nacionals i la dels tribunals internacionals.

La dels tribunals internacionals (per exemple el Tribunal Penal Internacional) és sempre preferible a la dels tribunals nacionals, ja que aquesta última comporta difícils problemes polítics i jurídics i pot ser usada pels estats en pro d'interessos ocults diferents als que la justifiquen.

En realitat, si la jurisdicció de tribunals internacionals fos prou forta i prou universal, la dels tribunals nacionals seria innecessària i, fins i tot, es podria suprimir.

Però encara som molt lluny d'una jurisdicció internacional forta (per exemple, molts estats importants no reconeixen i boicotegen al tribunal penal internacional, com ara EUA, Rússia, Israel...).

Per això, els tractats internacionals sovint obliguen als estats signants a assumir competències en matèria de jurisdicció universal en el seus propis tribunals. Espanya, en això, és dels països més avançats i té o ha tingut desenes de processos judicials en diferents jutjats. Casos sobre Guantánamo, Gaza, Xile, Argentina, Guatemala, Ruanda...

Ara bé, com que això comporta greus problemes diplomàtics al govern espanyol i pot perjudicar els interessos immediats d'Espanya, és per aquest motiu que el govern (com ja han fet també altres governs europeus) vol reformar la llei per limitar dràsticament aquesta jurisidicció universal espanyola. A més, el Govern dóna ordres a la fiscalia perquè s'oposi a la continuació d'aquests processos judicials.

Com ja he dit, això em sembla un error, un greu pas enrera en la protecció universal dels drets humans, atès que significa renunciar a aquesta necessària i justa tasca en base a simples interessos nacionals.

Ara bé, això no vol ni que la regulació espanyola en aquest tema sigui perfecte (és millorable), ni que tots els jutges sempre en facin bon ús.

En tot cas, cal oposar-se a aquesta reforma, així com demanar al govern que pressioni als estats amics afectats per processos a Espanya, demanant-los que, si no els agrada la competència judicial espanyola, jutgin ells mateixos als seus nacionals i que ratifiquin el tribunal penal internacional. Això faria que la jurisdicció espanyola hagués d'actuar en molts menys supòsits.

L'agenda comuna del Tercer Sector

Els passats dies 26 i 27 de març va tenir lloc el Segon Congrés del Tercer Sector Social, organitzat per la Taula del Tercer Sector, xarxa que aplega més de 3000 entitats sense ànim de lucre dedicades a l’atenció a les persones i la inclusió social. Aquest esplèndid Congrés ha estat una mostra de la importància d’aquest sector al nostre país (que representa més del 3% del PIB) i la seva immensa aportació a la cohesió i el benestar socials.

Vaig ser convidat a participar en el Congrés, en tant que president de la Federació Catalana d’ONG per al Desenvolupament, en un debat que tenia per títol “l’agenda comuna del tercer sector”.

En la meva intervenció vaig partir de la definició més àmplia de Tercer Sector, entès com aquell conjunt d’organitzacions que no pertanyen als poders públics, ni tampoc tenen una finalitat de lucre a partir de la oferta de bens o serveis en el mercat.

Partint d’aquesta definició purament negativa i de fronteres difuses, el tercer sector mostra una amplitud, pluralitat i complexitat extraordinàries, per la seva enorme diversitat d’orígens, filosofies, objectius, formes jurídiques (associacions, fundacions, entitats religioses, cooperatives, col·legis professionals, sindicats...), i àmbits d’actuació, sovint superposats (moltes entitats treballen simultàniament en diversos àmbits).

En aquest sentit, el tercer sector inclou molt diferents “subsectors” d’actuació, que van des de l’atenció a les persones i la inclusió social (l’àmbit més propi de la Taula del Tercer Sector), amb les seves múltiples especificitats (infància, gent gran, immigració, sense sostre, discapacitat, lleure, presons, inserció laboral...), passant per les ONG de cooperació al desenvolupament, les de defensa dels drets humans i les del moviment per la pau, les entitats privades educatives, les de caràcter cultural (amb les seves múltiples facetes), les entitats i institucions religioses (cada cop més plurals), les ecologistes, les de caràcter gremial o professional, les d’àmbit veïnal, les de consumidors i usuaris, fins arribar a l’àmbit sindical. (Partits polítics i associacions empresarials són un cas a part, degut a les seves vinculacions amb el primer i segon sector, respectivament.

L’heterogeneïtat d’aquest món fa difícil que hi pugui haver una agenda comuna. En tot cas, el que és innegable és que existeixen reptes i necessitats que poden ser comuns a una majoria o gran part d’aquestes organitzacions o de subsectors i, per tant, potser hi pot haver diverses agendes comunes.

És en aquest sentit que vaig apuntar deu possibles grans reptes que poden ser àmpliament compartits (molts dels quals van ser objecte de debats en el marc del congrés).

Molt resumidament, serien: 1) en primer lloc, precisament, l’esforç d’identificar quines serien les agendes i reptes comuns a la major part del sector o als diferents subsectors), 2) la necessitat construir xarxes i espais àgils transversals de coordinació i treball conjunt que articulin la major part del sector i els principals subsectors (posant com exemples a la mateixa Taula del Tercer Sector o els Fòrums Socials catalans), 3) reforçar la seva incidència política, que es troba per sota de la seva potencialitat, 4) elaborar i aplicar codis ètics d’actuació per als diferents subsectors, per tal d’avançar cap a una major transparència i legitimitat social, 5) incorporar més i millors mecanismes d’avaluació de les activitats, per tal d’assegurar la seva qualitat, 6) millorar els mecanismes de col·laboració entre entitats públiques i tercer sector, enfortint el suport polític, jurídic, institucional i financer que ha de donar l’Administració pública, 7) establir un marc de relacions laborals propi que respongui als valors i a les especificitats de la major part del sector, ben diferents de la realitat del món de l’empresa i de l’administració, 8) consolidar pràctiques sistemàtiques de consum de les entitats dins del propi sector, a través de la “compra social”, que inclou el finançament ètic, els productes de comerç just i ecològics, els serveis oferts per entitats d’inserció, etc), 9) ampliar el suport social a les entitats, tant de recursos humans (voluntariat) com econòmics (aconseguint una millora en els beneficis fiscals de les donacions) i, finalment, sense ànim d’exclusivitat, 10) contribuir més eficaçment a la integració social de la immigració, qüestió clau en aquests moments per a la cohesió social, en la qual el tercer sector té un paper clau.

En el naixement d'un fill

M'acaba de néixer el meu segon fill.

Aquest és probablement un dels millors regals que hom pot rebre en aquesta vida.

Un regal que només pot tenir un autor: aquella realitat misteriosa que és font de tota vida i que, en moments com aquest, es revela esplèndidament amb tota la seva immensa generositat i majestuositat.

No em queda sinó dedicar-me a contemplar i a agrair aquesta meravella. I intentar fer-me digne d'aquest acte d'amor absolutament immerescut.

Per això, amics lectors, permeteu que durant una temporada aquest blog s'actualitzi poc.

Reflexions de la Comissió Catòlica Internacional de les migracions. Els immigrants no són simple mà d'obra

Aquests dies hem tingut el goig de comptar amb la presència a Barcelona del secretari general de la Comissió Catòlica Internacional per a les Migracions (CCIM), Johan Ketelers, convidat per Justícia i Pau per impartir una conferència sobre migració i crisis econòmica i per entrevistar-se amb la Plataforma d'entitats catòliques amb els immigrants.

Les reflexions de Johan Ketelers m'han semblat especialment interessants. Aquest belga flamenc, pare de família, i antic director de la Caritas Belga, ha volgut trasmetre alguns missatges que em semblen absolutament cabdals. El més important: els moviments migratoris són un complex fenomen global de gran abast que no pot continuar sotmès a les polítiques i interessos particulars de cada país, sinó que reclamen una governança global. Per això, considera imprescindible que existeixi un organisme internacional, vinculat a Nacions Unides, que estableixi un marc polític mundial sobre les migracions i promogui la definició d'un estatus jurídic que protegeixi als migrants econòmics, a la mateixa alçada de l'actual l'estatut de refugiat polític previst als tractats internacionals.

En aquest sentit, ha lamentat que els governs ocidentals no vulguin ratificar la convenció internacional de drets dels treballadors migrants, malgrat que ens molts casos això no significaria canvis importants en la seva legislació.

També ha alertat que cap país pot prentendre avançar pel seu compte unilateralment en marcs reguladors propis, que generarien un perillós efecte crida, a la llarga contraproduent, sinó que han de pressionar per tal que els avanços es facin a escala regional o internacional.

D'altra banda, Ketelers ha qüestionat l'actual tendència a reduir el fenomen migratori a la seva pura dimensió econòmica i a considerar l'immigrant simplement com a mà d'obra, enlloc de com a ésser humà, amb els seus drets humans i dignitat, les seves esperances i expectatives i que viu en família. Els governs tenen dret, i ha de ser així, de regular la immigració per tal que aquesta sigui ordenada i no superi certs límits, però aquesta regulació no es pot fer exclusivament en base a criteris economicistes de simple interès egoïsta, basats en el curt termini i en les expectatives electorals.

La CCIM, amb seu a Ginebra (Suïssa), és una organització catòlica internacional creada l'any 1951 per la Santa Seu, formada per la major part de Conferències Episcopals del món, que té per missió vetllar, a escala internacional, pels drets i la dignitat dels refugiats i emigrants en general. Això ho fa tant amb operacions sobre el terreny en diferents països, asssitint poblacions desplaçades (sovint en col·laboració amb l'ACNUR o altres agències), com també actuant davant les Nacions Unides i altres organismes internacionals oferint el seu punt de vista i recomanacions.

És una llàstima que la veu de persones i institucions catòliques com aquesta, que fan aportacions interessants al reptes que viu la humanitat, passin tan desapercebudes per a l'opinió pública mundial, que només rep informació eclesial relacionada amb unes poques qüestions polèmiques.