dissabte, 1 de maig de 2010

Els crims del franquisme no es poden perseguir legalment

Arran de la polèmica al voltant del processament del Jutge Baltasar Garzón, nombrosos col·lectius s'han mobilitzat en la seva defensa i per demanar que s'investiguin els crims comesos pel règim franquista, especialment el cas dels desapareguts.
No comparteixo aquesta reinvindicació. A banda d'altres consideracions sobre la oportunitat política d'aquesta opció, crec que la legalitat vigent impedeix clarament jutjar i sancionar aquells gravíssims crims, malgrat que alguns juristes ho han pogut defensar, emparant-se en arguments de dret penal internacional.
Les raons són molt clares: La llei d'Amnistia de 1977 (que va declarar extingida la responsabilitat penal per a tots els delictes amb intencionalitat política anteriors a aquell any), i el principi de prescripció dels delictes, previst al Codi Penal.
La Llei d'Amnistia no és comparable a les lleis d'impunitat promogudes pels dictadors llatinoamericans dels anys 70, sinó que es tracta d'una llei aprovada per un Parlament elegit democràticament l'any 1977, com a fruit d'una llarga reivindicació (especialment de les forces polítiques d'esquerra) pactada amb les forces de centre dreta espanyoles que promovien la transició, com un pas necessari per arribar a una democràcia plena.
Aquella Llei, va ser aprovada gairebé per unanimitat (UCD, PCE, PSOE, Minoria catalana, PNB... ) amb l'excepció justament del partit més proper ideològicament al Règim, Aliança Popular (actual PP). I va ser aprovada precisament pel mateix parlament que un any després va aprovar l'actual Constitució espanyola de 1978, que instaurà un estat democràtic i dret. De tal manera que la Llei d'Amnistia és tan legítima i democràtica com ho pugui ser la mateixa Constitució.
D'altra banda, hi ha el principi de prescripció, que elimina la responsabilitat penal per qualsevol delicte després que transcorri un determinat període de temps sense haver-lo jutjat. La prescripció era prevista pel Codi Penal de 1932, vigent en el moment de la guerra civil, i també prevista per tots els Codis penals posteriors, franquistes i democràtics (1943, 1973 i 1995). Els períodes de prescripció, en ple 2010, han transcorregut amb escreix i, per tant, ha desaparegut tota responsabilitat penal (que no vol dir moral) per aquells fets.
Alguns juristes s'han emparat en el principi d'imprescriptibilitat dels delictes de genocidi i dels crims contra la humanitat. Però el cas és que, tot i admetent que s'hagués produït un fet qualificable legalment de genocidi o crims contra la humanitat a Espanya, aquesta imprescriptibilitat és un principi proclamat molts anys després d'aquells fets i, per tant, no es pot aplicar retroactivament (les lleis penals no es poden aplicar a fets anteriors a la seva aprovació, a menys que afavoreixin al culpable). A més, és un principi que ha d'aplicar-se solament en la mesura que la llei espanyola ho prevegui. Però la llei espanyola solament preveu la impresciptibilitat per a aquests delictes quan hagin estat comesos a partir de l'any 2004.
En conseqüència, la causa penal contra el franquisme oberta per Garzón, no tenia fonament legal, a banda de l'evident incompetència legal del propi Jutge per investigar-los, tal i com va declarar la Sala Penal de a Audiència Nacional quan va arxivar el cas.
Vol dir això que Garzón va cometre prevaricació? No necessàriament, perquè els jutges es poden equivocar. Jo no ho tinc clar. Però el que no es pot demanar és que els Jutges investiguin aquells crims quan la Llei ho impedeix clarament. Això és un principi bàsic en un estat democràtic i de dret. Els jutges estan totalment sotmesos a l'imperi de la Llei.
Si es vol realment obrir una investigació penal per aquells delictes (cosa poc útil, ja que quasi tots els culpables deuen haver mort) el que cal no és solidaritzar-se amb Garzón ni criticar al Tribunal Suprem, sinó demanar al Govern que promogui una llei que ho permeti.
És a dir, caldria que el Parlament aprovés una Llei que obrís expressament aquesta porta, en comptes de demanar que el Jutges facin interpretacions forçades de la Llei o que ignorin la possible existència d'una prevarciació. I el cas és que el Parlament no ho ha fet. Les Corts van aprovar una Llei de Memòria Històrica que ni tan sols anula legalment els processos judicials militars franquistes en persecució dels vençuts.
Però fins i tot en cas que una Llei reformés el Codi Penal per permetre la repressió d'aquells delictes, penso que probablement això seria inconstitucional i contrari a principis bàsics d'un estat de dret, com ara la irretroactivitat de la llei penal, que impedeix que una llei posterior persegueixi fets que en el seu dia van amnistiats i que han prescrit sobradament.
Aquesta conclusió no treu la necessitat de continuar revisant la memòria històrica, de continuar cercant tota la veritat del que va passar, recuperant tots els cossos dels desapareguts, anular totes les sentències penals que es van dictar per motius polítics, eliminar els símbols dels vencedors que encara quedin, mirar de reparar a totes les víctimes, personals i institucionals, a més de mirar de resoldre un dels conflictes encara vigent que va contribuir a aquella guerra: la relació entre les nacions que formen Espanya, encara basada en el domini polític injust d'una d'elles sobre la resta.

4 comentaris:

Juan Manuel Cincunegui ha dit...

Haberlo pensado antes, cuando se pasearon por el mundo presumiendo de la justicia universal que defendían. No, no y no mil veces no. Si la constitución española está por encima de la jurisprudencia en torno a crímenes de lesa humanidad, los juicios realizados a dictadores y torturadores no españoles en el ámbito jurisdiccional español estaban viciados por las mismas razones que esgrimís para defender la inimputabilidad de los crímenes cometidos por el franquismo. Lo que subyace, en última instancia, es un procedimentalismo que debería revisarse en vista a la propia jurisprudencia española. El procedimentalismo constitucionalista, en estos casos particulares, no parece poder dirimir la cuestión sobre sus propios criterios intrínsecos, lo cual es perfectamente comprensible si echamos una mirada más simpática a los procesos legislativos que permitieron dichas amnistías. España debería echar una mirada al modo en el cual se están resolviendo estos asuntos en países más avanzados en estas cuestiones, como es el caso argentino.

Eduard Ibáñez ha dit...

Pues quizá sí, Juan, España debería revisar jurídicamente su Constitución y su Ley para juzgar aquellos crímenes, o sea, su Parlamento debe analizar este tema, que és político, y adoptar una solución jurídica justa.

Pero eso no lo puede hacer un juez por su cuenta y riesgo, contra lo que dice la ley que le da poder, como sí podia hacerlo legalmente en casos de otros países.

Esa es una contradicción legal que el Parlamento español debe reconocer y, si puede, resolver.

Yo personalmente no veo clao como, porque hay principios juridicos que son una barrera clara, en especial el de prescripción de aquellos delitos(problema que no se da en Argentina, ya que los crímenes eran mucho más recientes).

Juan Manuel Cincunegui ha dit...

Los crímenes en Argentina, desde el punto de vista de la ley penal en general estaban prescritos, todos. La cuestión es que estos delitos en particulares son imprescriptibles porque son crímenes de lesa humanidad. Esto está apoyado por la legislación internacional, los tratados internacionales, etc. que el propio Estado español a suscrito. Por lo tanto, no veo la diferencia. La cuestión, como bien sabes, es el criterio que se utilice. La pretensión de que el asunto se puede dirimir de manera clara sólo pone de manifiesto (no lo digo personalmente) una pretensión ideológica (política) encubierta. Sabemos perfectamente que la justicia no es un ámbito neutral que pueda derimirse exclusivamente en términos procedimentales como se pretende. Hay demasiadas incoherencia en la legislación vigente de cualquier país como para que puedan, dependiendo de diversas posturas ideológicas (políticas) hacer encajar perfectamente diferentes sentencias. Eso se pone de manifiesto con claridad en el tratamiento que el propio Garzón hizo de la cuestión terrorista, con sus "detenciones preventivas" con aislamiento y todo lo demás, que fue denunciado en incontables ocasiones por organizaciones de derechos humanos. Por lo tanto, la discusión sobre el caso Garzón, en ningún caso puede plantearse en términos jurídicos, porque es una discusión política de pies a cabeza.

Eduard Ibáñez ha dit...

No, no, no! Por supuesto que es una cuestión jurídica!
Precisamete son los regímenes autoritarios los que desprecian el Derecho, diciendo que todo es política... y hacen a su antojo diga lo quediga la ley..
Las leyes son interpetables, sí, siempre hay un margen de apreciación y siempre puede haber criterios dispares, pero no lo admiten todo.
Y las leyes penales menos. O admiten proceder y castigar o no lo admiten.
Y cuando no es claro que permitan castigar, no se puede proceder.
Es la base del derecho penal democràtico.
Precisamente, como bien dices, Garzón hizo interpetaciones inaceptables, forzando la ley en múltiples asuntos y muchas veces fue corregido por instancias superiores (aunque no siempre). Pero ello precisamente no es un argumento para admitirele ahora también (ni a él ni a nadie) ir más allà del Derecho! Eso sí sería un verdadero peligro para las libertades de todos los ciudadanos.
El Derecho españool no permite perseguir aquellos crímenes (prescripción y amnistia).
El principio de imprescriptibilidad es muy posterior a dichos crímenes y no fue adoptado por el Derecho español hasta mucho despues, más de cincuenta años después de cometidos, cuando estaban amnistiados y prescritos.
Si ello se quiere ahora cambiar, que cambien la ley para permitirlo, pero mientras tanto no instiguemos a los jueces a saltarse las leyes, eso sería la destrucción de cualquier democracia!
La resposnabilidad, pues, es del Parlamento español.