dimarts, 4 de novembre de 2008

Problemàtica situació de les presons catalanes

Més de 100 persones van assistir ahir a la taula rodona sobre l'estat de les presons a Catalunya organitzada per Justícia i Pau dins del cicle Els Dilluns dels Drets Humans.
Penso que val la pena fer-ne cinc cèntims.
L'objectiu era fer un balanç global, des de diferents perspectives, sobre la realitat actual del sistema penitenciari català, amb motiu d'haver-se arribat recentment a l'equador d'aquesta legislatura amb l'actual Govern, en un moment en que el sistema penitenciari acaba d'assolir una població reclusa record de més de 10.000 presos.
A l'acte hi van participar el Dr. Iñaki Rivera, professor de Dret Penitenciari a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona i director de l'Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans, adscrit a la mateixa Facultat, l'advocada M. Lluïsa Domingo, presidenta de la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi d'Advocats de Barcelona, Mn. Josep Maria Fabró, sacerdot diocesà, actual capellà de les presons de Brians I i Brians II i Pius Fransoy, cap de Suport Institucional i Coordinació de la Secretaria de Serveis Penitenciaris i Rehabilitació del Departament de Justícia de la Generalitat.
Els tres primers ponents van posar sobre la taula les deficiències i problemàtiques que es viuen a les nostres presons.
El Dr. Iñaki Rivera va plantejar els casos de tortures i maltractaments que denuncien molts interns i va lamentar que el Departament de Justícia, malgrat reconèixer com a acreditats alguns d'aquests casos, no hagi estat capaç de sancionar als funcionaris responsables, arxivant els expedients incoats. En aquest sentit, va demanar que es posi quan abans en marxa a Catalunya el mecanisme de prevenció de la tortura previst en Protocol Facultatiu del Conveni Internacional contra la Tortura, ratificat per España, que actualment es troba en fase de elaboració d'avant-projecte de llei. Al seu parer, aquest mecanisme pot representar una prevenció eficaç si, tal i com demana el Conveni, es configura realment com a òrgan independent de l'Administració i obté plens poders per realitzar visites sense previ avís sobre qualsevol espai de detenció i per entrevistar-se privadament amb qualsevol detingut, intern, penat i altres persones que consideri necessari, formulant a partir d'aquí informes i recomanacions.
L'advocada Lluïsa Domingo va formular una llarga llista de problemes, derivats en bona mesura de l'alt grau de sobreocupació que pateix el sistema i que impedeix un tractament individualitzat dels interns. Va reconèixer la millora que suposen els centres nous recentment construïts i els que es preveuen, si bé va considerar que les millores es refereixen exclusivament a les condicions materials i a la infraestructura, no així altres aspectes importants de la vida a la presó, amb el defecte afegit que es construeixen fora dels nuclis urbans. També va lamentar l'escassa gosadia de l'Administració a l'hora d'utilizar de forma àmplia els beneficis penitenciaris previstos a la llei, particularment permisos i tercers graus, que es donen cada cop de manera més restrictiva. Això dificulta la reinserció, contribueix a la saturació i porta sovint al compliment íntegre de les condemnes. En aquest àmbit va considerar que hi ha una part de responsabilitat en els criteris excessivament restrictius de la Fiscalia i la Jurisdicció de Vigilància.
Per la seva banda, el Pare Fabró va denunciar també el fet massa habitual de tracte desconsiderat i sovint amb manca de respecte, arbitrarietats i maltractaments que pateixen els interns per part dels funcionaris, la infantilizació de l'intern que genera un sistema basat excessivament en premis i càstigs, la tendència a reprimir qualsevol intent de presentar queixes col·lectives per part dels interns, la distància excessiva entre funcionaris i interns, que no ajuda establir el clima de confiança necessari per a la bona convivència i la reinserció, la manca de treball als centres (tot i haver tallers desocupats), la manca de suficients mitjans per a l'ensenyament, l'escassa qualitat del menjar (sovint fred, amb mala presentació o cru), cosa que el mateix Pare Fabró ha constrastat personalment, la persistent presència de la droga a la presó, i la poca ajuda que es presta a les famílies dels interns. Va aprofitar també per dedicar unes paraules de solidaritat amb Mn. Andreu Oliveres, davant de la seva acusació per la fiscalia, assegurant que ningú mai podrà afirmar que en la seva tasca Mn. Oliveres hagi tingut un sol comportament que no hagi estat plenament evangèlic. Les seves paraules van donar lloc a un efusiu aplaudiment a la sala.
Finalment, el representant de l'Administració, Pius Fransoy, va reconèixer l'existència de problemes. En aquest sentit, afirmà que malauradament el sistema penitenciari és imperfecte per naturalesa, ja que ha de conjugar elements poc compatibles, com ara seguretat i rehabilitació, i més en l'actual context de creixement imparable de la població reclusa, que dificulta extraordinàriament qualsevol política. Va destacar que aquest creixement tan greu, de proporcions que no es podien preveure fa uns anys, i que deixa obsolets els plans de creació de nous centres i les inversions, es deu a un fet sobre el que la Generalitat no pot fer-hi res, com són les contínues reformes legals que es fan des del Parlament estatal, en un clima social que demana cada cop més repressió. Amb tot, va destacar el gran esforç que representa l'actual pla governamental de construcció de nous centres, que va avançant (amb la recent inauguració de CP Lledoners), basat en un model de centre més petit que pot ser més favorable a la convivència, la bona gestió i la reinserció, així com el gran esforç que es fa per tal de dotar als centres millors prestacions i serveis. També va destacar que el sistema català aposta per les mesures alternatives, cosa que fa que la ratio de presos per 100.000 habitants sigui inferior al del conjunt d'Espanya (amb les mateixes lleis). A més, va destacar l'ampli ús de beneficis penitenciaris que segueix fent el Departament de Justícia i l'aposta de l'Administració per la col·laboració de les entitats cíviques i el voluntariat. Així mateix va assegurar que el Departament no tolera ni tolerarà mai els maltractaments, assenyalant que es fa un bon treball de prevenció amb la instal·lació massiva de càmeres, i que totes les denúncies que arriben són remeses a la Justícia, a qui correspon investigar els fets i, eventualment, sancionar penalment als responsables.
A banda d'altres qüestions, jo vaig continuar trobant a a faltar, en el discurs governamental, una crida al Parlament i Govern de l'estat espanyol a aturar qualsevol nova reforma penal i que s'explorin les solucions a l'actual creixement desprorcionat de la població reclusa en tota Espanya, que ens situa entre els primers països de la UE en ratio de presos per 100.000 habitants. Les presons ja no donen més de si, i no és possible continuar construint centres nous a aquest ritme. Esperarem a que l'olla a pressió esclati?

2 comentaris:

Silveri Garrell ha dit...

Sembla que si l'Administraciò es incapaç de portar les presons s'haurà de anar cap a l'empresa privada, com es fa en alguns estats dels EEUU, i amb aquest sistema a l'hora de posar ordre els funcionaris treballen amb més interès ja que si fallen se'n van al carrer, cosa que no deu succeir quan en el sistema actual espanyol els funcinaris son més aviat com "vitalicis". De totes maneres, si no s'endureixen les penes, rés de rés, pujarà la delinqüencia. El que passa en aquesta societat "bonista" es que és penalitza més als inocents (nosaltres els del carrer) que no, els que estan a les presons. Estic veient cada diumenge un programa de televisiò a l'hora de dinar, a le 1 migdia on surt una famosa psicòloga mainadera dels EEUU, i ensenya com educar a la mainada, fent servir la técnica denominada "aparcament" que consisteix en fer estar-se quiet a una criatura desobedient en un racò durant una bona estona sense que pugui distreure's en rés, com una mena de presò o més aviat com una mena d'exercici espiritual. Em penso que els intel·lectuals penitenciaris si son intel·lectuals de veritat haurien de copiar les técniques de la Supernany que surt el diumenge a la 1.

Sacutell ha dit...

Per l'Andreu Oliveras
Soc amic de l’Andreu de quant érem infants. Jugàvem al pati de casa seva a Sant Celoni cada estiu i a totes les hores del dia. Érem quatre, ell, en Xavier , en Pere i el que signa Jordi. Per les fotografies del diari veig que ha perdut el cabell però cap de les seves virtuts de les que voldria destacar la vocació pel que fa. No l’he vist mai mes fins ara que surt als diaris i m’imagino el que està passant. Una vida dedicada als altres, la petita trampa d’entrar quatre objectes sense mes intenció que l’aproximació a un col•lectiu que l’hem fet ben tancat, no es pot convertir en una desqualificació de tot plegat. La justícia dicta unes normes i sort en tenim. L’astúcia propicia que enganyar un capella sigui la jugada intel•ligent, però el sentit comú hauria de prevaldre. ¿Com es pot posar en qüestió tota una vida per un engany tan evident? ¿No estem tips de veure al cine quins son els procediments per saltar els controls de la droga? ¿Es la primera persona al mon que utilitzen pel fet? Hem patit per acusacions sense sentit a diferents països del mon, ¿ens caldrà passar pel mateix en el nostre?