0,7: expoli fiscal, invasió de competències i menyspreu al parlament

Aquesta setmana hem viscut un episodi surrealista que mostra a la perfecció alguns dels dèficits del sistema polític espanyol, especialment el seu sistemàtic maltracte a Catalunya.

El fet té a veure amb els fons del 0,7 del IRPF d'aquells contribuents que marquen la casella corresponent i que es destina a financiar els programes d'atenció social de les ONG i altres entitats.

D'entrada, no deixa de ser irregular que la quantitat que es dediqui a financiar aquests programes (adreçats als col·lectius més vulnerables de la nostra societat) depengui de si més o menys persones marquen una determinada casella de la seva declaració del IRPF. Si políticament es considera un tema important, hauria de fixar-se la quantitat necessària o possible, i no fer-la dependre de la voluntat subjectiva dels contribuents de cada any. Aquesta contradicció és fruit del seu estrany origen, ja que es va crear com una alternativa a la casella del finançament de l'Església.

Però el problema més important és un altre. Des de fa anys i panys les ONG socials catalanes i la Generalitat han denunciat que el Govern espanyol envaeix competències catalanes, atès que el nostre Estatut d'Autonomia atorga competències exclusives a la Generalitat per a la gestió dels serveis socials. Per tant, no té sentit que el Govern central gestioni pel seu compte (i amb els seus criteris) els fons que es recapten a Catalunya per aquest concepte.

Però el fet fet més greu és que en la distribució d'aquests fons es prima a les ONG d'àmbit o amb implantació estatal, de manera que es margina a les ONG catalanes que no formen part d'una entitat estatal, algunes més antigues que les seves equivalents espanyoles. En conseqüència, els fons que finalment arriben a beneficiaris catalans són inferiors als que surten de Catalunya per aquest concepte. Aquest és, doncs, una part del dèficit fiscal que pateix Catalunya des de fa tants anys. La Taula del Tercer Sector (que aplega la major part de xarxes d'entitats socials catalanes) calcula que, per exemple, l'últim exercici es van recaptar 40 milions a Catalunya i hi van retornar solament 13.

Doncs bé, fa uns dies, després d'anys de reinvidicació, el grup ERC-IC al Congrés dels diputats, amb el suport dels diputats del PSC, va aconseguir arribar a un acord amb el grup del PSOE (és de suposar que amb el vist-i-plau del Govern central) per solucionar aquest tema.

Fruit d'aquest acord, dilluns 22 de setembre el Congrés dels Diputats aprovaba una resolució, promoguda per ERC-ICV i amb al suport del PSOE, que instava al Govern espanyol, entre d'altres coses, a territorializar per comunitats autònomes la gestió del 0,7 per a finalitats socials i a cedir a la Generalitat de Catalunya el 50% dels fons recaptats aquí per aquest concepte.

Però sorprenentment, tres dies després, el PSOE, després de reunir-se amb diferents ONG estatals (en la foto), feia pública una nota en la que deia que, malgrat la moció, el Govern no modificaria el sistema de gestió del 0,7. Així, i tan amples. Malgrat l'acord polític i digui el vulgui el Parlament, fins i tot si el mateix PSOE hi ha votat a favor, aquest partit ens diu que el Govern farà cas omís o que es prendrà la moció en un sentit diferent del que diu literalment.

A banda de faltar a un compromís polític amb ERC i contradir el que acabaven de votar al Congrés, el que resulta increïble és la confusió total que la nota mostra entre Govern i partit (qui és el PSOE per anunciar què farà i que no farà el Govern?) i entre partit i Parlament (ja que no es tractava de rectificar una declaració sinó d'anar en contra d'una resolució del Congrés dels Diputats) i alhora un menyspreu a aquesta institució (teòricament el representant màxim dels ciutadans) ja que significa demanar-li al Govern central que faci el contrari del que el Parlament li ha instat a fer. És aquest el valor de les resolucions de Parlament?

Veiem així un exemple més d'un fet cada cop més evident: el nostre sistema polític és en realitat una partitocràcia. El poder real és en mans d'uns determinats partits polítics, que fan i desfan a tots nivells, i als quals estan supeditades les institucions de l'estat. En aquest cas, a més, una partitocràcia estatal que no ha entès encara què vol dir l'estat autònomic, que intenta no cedir els aspectes més sensibles del poder, alhora que dia rera dia maltracta fiscalment als ciutadans catalans.

Quaranta anys treballant en favor de la justícia i la pau

Aquest cap de setmana he participat en els actes de celebració del quarantè aniversari de la creació de la Comissió General de Justícia i Pau a Espanya (1968-2008). Ha estat una bona ocasió per fer memòria de la important tasca d'aquesta institució de l'Església en favor de la justícia social i els drets humans, així com per prendre consciència d'alguns dels reptes que aquest treball presenta avui i per carregar-nos d'energies renovades.

La Comissió General va ser constituïda per la Conferència Episcopal Espanyola com una manera de concretar a Espanya la mateixa iniciativa de Pau VI, que va crear la comissió pontifícia de Justícia i Pau, com un dels fruits del Concili Vaticà II. En tots aquests anys, la comissió ha treballat intensament amb l'objectiu de promoure la difusió del magisteri social de l'Església, la promoció dels drets humans, la justícia social, la pau i la protecció del medi ambient. El seu primer president va ser en Joaquín Ruiz Giménez. Anys més tard ho varen ser també els catalans Joan Gomis (1927-2001) i Arcadi Oliveres, presidents de Justícia i Pau a Barcelona (aquest últim encara ho és).

Aquest aniversari és per nosaltres, de fet, la continuació del que vàrem celebrar el passat mes de març, quan vam poder commemorar, amb goig i ben solemnement, el quarantè aniversari de Justícia i Pau a Barcelona, que va ser la primera comissió creada a Espanya.

Algunes de les accions més destacades d'aquests quaranta anys de la Comissió General han estat la campanya en favor de l'amnistia als presos polítics, en plena dictadura, les importants campanyes en favor del 0,7 i de l'abolició del deute extern, les missions internacionals a diferents conflictes com a observadors en defensa dels drets humans o, ja més recentment, iniciatives en favor dels drets humans del immigrants, la cultura de pau, el consum responsable...

Als actes de celebració, que han tingut lloc a la Fundación Pablo VI, a Madrid, hi han participat prop d'un centenar de persones, entre membres de comissions de Justícia i Pau de Madrid, Barcelona, Tarragona, Burgos, Valladolid, Segovia, Cádiz, Sevilla, València, Alacant, Bilbao i Tenerife, entre d'altres, així com representants d'altres institucions civils i eclesials, com ara en Federico Mayor Zaragoza, ex director General de la UNESCO i el Director General d'Asumptes Religiosos del Ministeri de Justícia.

També han comptat amb la presència destacada de Mons. Santiago García Aracil, bisbe de Mérida-Badajoz, president de la Comissió de Pastoral Social de la Conferència Episcopal Espanyola i de Mons. Ciriaco Benavente, bisbe d'Albacete, que és membre de l'esmentada comissió i bisbe acompanyant de la Comissió General de Justícia i Pau a Espanya.

Durant els debats, alguns membres històrics de la Comissió van recordar que, en aquests anys, la comissió ha volgut ser fidel a les paraules que ens va adreçar, a mitjans del anys 80, el Cardenal Suquía, aleshores president de la Conferència Episcopal Espanyola, demanant a Justícia i Pau que es mantingués sòlidament fonamentada amb un peu en l'Esglesia, per tal de no perdre mai la seva identitat i missió, i un altre en el món, per tal de conéixer amb encert els problemes socials i treballar conjuntament amb altres institucions en la seva solució.

Actualment, la Comissió General és presidida per Isabel Cuenca, de la comissió diocesana de Sevilla i compta com a Vicepresidenta a na Tica Font, que és Vicepresidenta de Justícia i Pau de Barcelona. El secretari general és José Padilla, membre de la Comissió diocesana de Madrid.

Sincerament crec, encara que la meva vinculació professional m'impedeix ser imparcial, que Justícia i Pau representa tant a Catalunya i Espanya, com també a molts països del món, un de tants exemples del compromís de l'Església amb els sofriments de la humanitat, tal i com va voler el Concili Vaticà II.

Lamentable sentència del Tribunal Constitucional

Com a ciutadà espanyol i com a jurista, em produeix una gran tristesa la sentència d'ahir del Tribunal Constitucional que anula la llei del parlament basc que convoca una consulta popular.

Com es sabut, la sentència resol un recurs de l'advocacia de l'estat (a instància del govern Zapatero) contra una llei promoguda pel govern Ibarretxe i aprovada pel parlament basc que convoca per al mes d'octubre als ciutadans amb dret de sufragi residents a la Comunitat del País Basc a una consulta per respondre si estan d'acord amb que s'iniciï, sempre i quan ETA renunciï a la violència, un procés diàleg entre tots els partits polítics bascos per tal d'arribar a "un acord polític sobre l'exercici del dret a decidir del Poble Basc".

Molt sintèticament, la sentència anula la llei per tres motius. Per manca de competència, pel contingut de la consulta i pel procediment usat per aprovar-la.

Pel que fa al tercer motiu, purament formal, per bé que és discutible, em sembla a mi que l'argumentació de la sentència és prou raonable, ja que considera que la llei es va aprovar per un procediment simplificat en contra del que preveu el Reglament del Parlament Basc (seria massa llarg d'explicar aquí), restringint així la posibilitat de participació dels grups parlamentaris. Ara bé, aquest seria un tema políticament menor, ja que si l'anulació hagués estat només per això, voldria dir que la llei seria constitucional si es tornés a aprovar pel procediment legislatiu ordinari.

El que és altament preocupant i lamentable, al meu parer, són els altres dos arguments emprats, especialment el segon.

En síntesi (ja que un comentari més detallat requereix molt més espai), el tribunal ve a dir que la llei basca, encara que no ho digui així, el que fa és convocar un referèndum (encara que li diu "consulta popular") i que els referèndums només es poden convocar per decret del govern central, segons la Constitució. Al meu parer, això és una interpretació excessivament restrictiva de la Constitució, que comporta una reducció injustificada de l'autonomia política de les comunitats autònomes i, al capdavall, una reducció del joc de forces democràtic que obre l'ordenament jurídic espanyol. I dic que és una interpretació excessivament restrictiva perquè, amb la Constitució a la mà, es podria perfectament entendre que els referèndums que han de ser necessàriament convocats pel govern central són solament aquells que preveu la mateixa Constitució (en temes com la reforma constitucional, l'aprovació i reforma dels estatuts d'atonomia, etc) i, òbviament, també aquells en els quals es cridi a tota la població espanyola. Fora d'això, una Comunitat Autònoma o fins i tot un Ajuntament hauria de poder convocar qualsevol consulta o referèndum als ciutadans del seu àmbit territorial sobre un tema que tingui relació directa o indirecta amb les seves competències, sense que això tingui cap conseqüència legal vinculant.

La prova de que aquesta interpretació de la Constitució que dic (que és la que defensen el Govern i el Parlament basc) és perfectament acceptable és que la mateixa llei estatal que regula els referèndums atorga als ajuntaments la possibilitat de convocar una consulta als ciutadans del seu municipi (la qual no anomena "referèndum" sinó "consulta popular") i la deixa expressament a fora d'aquesta llei de referèndums, que és referida només als que preveu la Constitució. I de fet, les consultes populars municipals són una pràctica força habitual i normal en els últims anys a tota Espanya. (La llei no diu res, en canvi, sobre si això ho poden fer o no altres institucions, com les comunitats autònomes, una llacuna legal ben sospitosa).

Per què el Constitucional tria una interpretació més restrictiva? Al meu parer per una raó clara: un prejudici ideològic-nacionalista, ja que una consulta d'aquestes característiques, en cas de resultar favorable, generaria una pressió política tan forta que posaria en qüestió la relació actual entre Espanya i el País Basc.

L'altre argument que dóna el Constitucional, és per a mi més lamentable i diria que jurídicament molt poc seriós; més ben dit, és un argument més polític que jurídic. Per al tribunal, el contingut de la pregunta que preveu fer-se als ciutadans bascos presuposa un poble basc que tindria un suposat dret a decidir, i ni una cosa ni l'altre existeixen en l'ordenament constitucional espanyol, ja que aquest només es basa en un únic subjecte polític i sobirà que (citant l'art. 1 de la Constitució) és el poble espanyol.

Reconeix el tribunal (com tantes altres vegades) que la Constitució es pot reformar i que aquesta reforma en principi no té cap límit, però que això només es pot fer pels procediments que ella mateixa estableix (que passen per l'aprovació per part de les Corts Generals i en referèndum estatal), però mai fora. I entén que la consulta suposa la "apertura" d'un procediment per reconsiderar qui és el subjecte de la sobirania o almenys per reconsiderar les relacions entre l'Estat i les Comunitats Autònomes, i això només es pot fer mitjançant els procediments previstos a la Constitució, ja que és una qüestió que afecta a tots els ciutadans espanyols, no solament els bascos.

Al meu parer, amb aquest últim argument, el tribunal fa un discurs absolutament impropi de l'alta categoria jurídica dels seus membres, ja que la consulta, com és evident, en cap cas no obre ni pot obrir legalment cap procés polític sobre res de tot això, ja que és una simple consulta, sense cap eficàcia jurídica. Per tant, la consulta no significa alterar ni eludir cap procediment dels previstos a la Constitució, perquè, fos quin fos el seu resultat, caldria seguir igualment aquests procediments per a reformar-la. La consulta no té cap capacitat jurídica per sortir d'aquesta legalitat. L'únic que pot generar la consulta és una forta pressió política (i aquest és el seu objectiu), una pressió fruit de fer transparent la voluntat o l'opinió de la majoria dels ciutadans d'una part de l'estat i, per tant, una pressió democràticament legítima i digna de ser tinguda en compte. I és clar, una expressió de voluntat que podria (o no) tenir conseqüències polítiques que, pel que sembla, no solament no agraden al govern central ni als partits espanyols majoritaris, sinó tampoc als Magistrats del Tribunal Constitucional, cosa que explica la seva decisió. Amb aquesta sentència, doncs, els magistrats s'extralimiten en les seves funcions constitucionals.

Tres últimes consideracions.

Primera: amb aquesta sentència ja es veu que la previsió que fa l'Estatut d'Autonomia de Catalunya sobre convocatòria de consultes populars per part de la Generalitat només permetrà fer enquestes o similars, mai consultes a l'electorat (que era la intenció) sense autorització prèvia del Govern Central.

Segona, aquesta sentència demostra que el Tribunal Constitucional espanyol és un tribunal format de forma inadequada per resoldre conflictes que tinguin a veure amb les nacionalitats que integren Espanya, ja que està format majoritàriament (i quasi en exclusiva) per persones d'origen d'una d'aquestes nacionalitats, cosa que explica que s'imposin els prejudicis polítics d'aquestes persones. En aquest cas, el prejudici ha portat a interpretar la Constitució de forma restrictiva per evitar que es posi (ni que sigui democràticament i pacífica) en negociació política la sobirania d'Espanya, ni tan sols en un cas en què, d'entrada, no es perdria el control polític per part de l'Estat, a qui en tot cas correspondria aprovar tot acord de reforma constitucional.

Tercera consideració i final. Aquesta sentència (com altres) mostren com Espanya és una mena de presó per a les seves minories nacionals, ja que no poden sortir-ne (ni modificar-hi el seu estatus polític) si no és amb el vist i plau de la població de matriu nacional espanyola-castellana, perquè resulta que aquesta és demogràficament majoritària. En efecte, com que qualsevol modificació constitucional requereix els procediments previstos en la Constitució, i aquests demanen el consentiment del conjunt dels ciutadans de l'estat, la paella la té el grup demogràficament més gran, que imposarà el seu criteri als més petits, seguint el principi de la majoria. Això és una clara perversió de la democràcia, confosa amb la regla de la majoria, que fa que sempre perdin les minories, en aquest cas les minories nacionals. Però tot això ja ho sabíem. La novetat és que el Tribunal Constitucional ha tancat l'única via política que permetria forçar a una majoria nacional a negociar amb una de les minories nacionals del mateix estat.

Segueix la bogeria punitiva

Ahir, dos ministres del Govern espanyol van anunciar dues noves reformes del Codi Penal per incrementar les penes de presó en diversos delictes. Un exemple més del populisme punitiu dels governs del PP i el PSOE, que pretenen guanyar vots omplint a vessar les presons, enlloc analitzar i afrontar en el fons els problemes socials.

Així, el ministre del interior, Pérez Rubalcaba va anunciar un enduriment de les penes per a les màfies d'immigració il·legal que transportin menors, alhora que el ministre de justícia Fernández Bermejo va informar que prepara un enduriment de les penes per pederastia.

Des de l'aprovació del nou Codi Penal (1995), pràcticament cada any s'han anat aprovant una o dues reformes d'aquesta llei, totes en la línia de crear nous delictes o endurir les penes de presó en múltiples àmbits (terrorisme, llibertat sexual, violència de gènere, seguretat vial...).

El resultat d'aquestes polítiques és ben evident, com ja comentava en el meu missatge anterior: overbucking a les presons, amb una ratio d'empresonats de les més altes d'Europa, sense que consti que aquestes reformes hagin tingut el més mínim efecte social ni preventiu favorable. (En el cas de les noves reformes anunciades, algú es creu que hi haurà menys immigració il·legal o menys pederastia per endurir les penes?).

En una cosa sí encerten els nostres governants: aquestes mesures són ben vistes per grans majories socials, sempre intoxicades per aquells (sovint mitjans de comunicació, sovint l'oposició política de torn) que volen fer-nos creure que el nostre sistema punitiu és tou.

Fer lleis més dures és fàcil i és ben vist, però desvia enormes quantitats de fons que es podrien de dedicar a combatre les causes de delicte o a la millora de l'educació de les persones. En canvi, una duresa excessiva del sistema genera major exclusió social, de la qual precisament provenen la major part dels infractors.

En això poc importa si governen partits de dreta o partits d'esquerra, liberals, socialdemòcrates, democristians, nacionalistes... No compten els principis ideològics, compta la realpolitic. Em sap greu dir que en aquest punt, el sistema democràtic mostra un dels seus dèficits més flagrants: acaba imposant a tot govern, del color que sigui, les opinions majoritàries, i resulta que la majoria sempre acostuma anar en favor de més repressió, encara que sigui palmàriament inútil o contraproduent.

I en aquesta tendència, el nostre país avança cap el greu error de la reinstauració de la cadena perpètua. De fet, la llei actual ja la preveu de facto en molts casos. D'això espero parlar aviat en un d'aquests comentaris.