divendres, 9 de gener de 2009

Els crims del govern d'Israel i de Hamas no són legítima defensa

Estem assistint dia rera, amb horror i dolor, el nou episodi de violència a Palestina. Segurament poques coses noves es poden dir (els diaris van plens d'opinions i entrevistes de tota mena) que ajudin comprende millor el què està passant o que puguin contribuir a la pau.
Ja he dit en el meu comentari anterior que jo no tinc un coneixement prou expert del conflicte que em permeti aportar-hi més elements per a l'anàlisi. No obstant això, no puc resistir a la necessitat d'expressar, un cop més, algunes de les reflexions que em faig.
En primer lloc, sento una mala consciència pel fet que jo i tots plegats (governants, mitjans de comunicació, lectors, ONG, activistes de pau...) estem dedicant una atenció a aquest conflicte que malauradament no dediquem a altres conflictes armats que tenen lloc en el món, alguns tan llargs, tan complexes i tan sagnants, si no més, que el de Palestina. La llista seria molt llarga. Evidentment, cal que ens en seguim preocupant per Palestina, i molt, però no siguem tant selectius i interroguem-nos per quines són les raons que ens fan tan despreocupats per altres guerres i no per aquesta.
En segon lloc, la sensació (i potser això va lligat a la reflexió anterior) que, en general, les informacions, anàlisis i aproximacions que se solen fer poques vegades se salvan d'un cert prejudici en favor o en contra d'algun dels actors implicats, que fan perdre objectivitat o capacitat de judici i sovint es justifica o es comprén la violència d'uns i es tendeix a condemnar solament la dels altres. El conflicte és potser massa proper i va massa lligat a episodis de la nostra història (des de les persecucions als jueus i el genocidi, passant per la guerra freda o per les lluites entre "esquerres" i "dretes") i als interessos de molts governs occidentals, que la imparcialitat sol ser un fet excepcional. I ho dic conscient que, per molt que ho intento, potser jo tampoc sigui imparcial. Que això passi no és una anècdota, perquè el fet que l'opinió pública mantingui unes o altres posicions influeix en els governs i això acaba repercutint sempre d'una manera o altra en qualsevol conflicte.
En tercer lloc, i ja entrant en la qüestió de fons, vull expressar, potser repetint el que ja he dit aquí o en altres llocs, que em sembla que la violència del govern israelià i la de Hamas són profundament irracionals i immorals (per bé que la d'Israel és més salvatge) i totes dues són moralment responsables del patiment de la població civil de Gaza i de les víctimes que s'estan produint. Ambdues al·leguen que es defensen de l'agressió de l'altre i això, suposant que sigui la seva veritable i única motivació, no converteix la defensa en moralment legítima. Israel no pot defensar-se causant més dolor, mort i destrucció d'innocents que la que pretén evitar (a més d'incomplir lleis internacionals, usar armes prohibides i obstaculizar l'assistència humanitària) i sap que per aquesta via difícilment aconseguirà el que es proposa. Hi ha altres camins.
Hamas, que no ha deixat de llençar coets des de molt abans de l'atac israelià, a més d'agredir innocents, sap que això genera i alimenta el bloqueig (que diu combatre) i també una resposta violenta d'Israel contra la població palestina i sap que d'aquesta manera no aconseguirà cap avanç en les seves pretensions (per justes que fossin), i menys l'absurda pretensió que desaparegui l'Estat d'Israel. No s'entén que molts dels que denuncien, amb raó, els crims d'Israel, no condemnin severament aquesta altra violència absurda.
Ambdues violències van íntimament ligades, es retroalimenten des de fa seixanta anys i s'han de combatre conjuntament, encara que siguin de diferent intensitat.

2 comentaris:

Juan Manuel Cincunegui ha dit...

Hola Eduard,
Sobre el punto 1, a parte de tu propia experiencia subjetiva del asunto, la relevancia del conflicto no disminuye debido a que sea cubierto mediáticamente o no. El hecho de que otros conflictos no tengan la misma repercusión, no hace que la repercusión de este conflicto sea exagerada.
Con respecto al punto 2 y 3, es evidente que existe parcialidad en el asunto. Sin embargo, creo que manejas un concepto de 'imparcialidad' que es erróneo. En este caso, la imparcialidad no debe traducirse sentando a las dos partes en el banquillo de los acusados. La analogía es sencilla. Supongamos que un niño insulta a su madre e incluso llega a amenazarla con un cuchillo, y puede que la hiera con el arma blanca. Como respuesta, la madre ata al niño a una silla, y una vez lo tiene inmovilizado, lo golpea reiteradamente causandole daños internos irreversibles. ¿Qué significa imparcialidad en este caso? Entendemos que el niño es insufrible y necesita ser tratado de acuerdo con la violencia que muestra, pero en el banquillo de los acusados está la madre, y no el hijo.
Respecto a la supuesta relevancia del debate izquierda-derecha, el asunto es irrelevante en sí mismo, a menos que lo pongamos en otros términos, en términos que son inherentes a las prácticas democráticas que supuestamente defendemos: ¿De qué modo poner coto al poder? Cuando el poder tiene via libre, y no esta ceñido a ningún mecanismo de control el resultado es el fin de nuestro proyecto comunitario. Creo que en ese sentido, habría que repensar el debate derecha-izquierda en vista a los intereses que se defienden, y no en vista a otras cuestiones hoy irrelevantes.

Un abrazo,

Juan Cincunegui

Eduard Ibáñez ha dit...

Querido Juan,
Aunque sea con retraso, déjame que te conteste a tu amable comentario.
Sobre lo primero, es cierto: la repercusión del conflicto no es exagerada, ya que sólo si se les presta una gran atención hay más posibilidades de corregir injustícias. Ahora bien, ello hace más injusta la escasa atención que se presta a otros conflictos tan o más graves y permite levantar la sospecha sobre otras motivaciones o prejuicios en nuestra preocupación por Palestina.
Sobre lo segundo: yo sí creo que hay que sentar a todos los actores de la violencia injusta en el banquillo, aunque no sea el mismo banquillo, ni se les acuse de lo mismo. Pero en ambos lados hay violencia moralmente reprobable, con indendencia de que los más fuertes hagan más daño (y minimicen el del contrario). Y si sólo reprobamos la violencia de unos, ello supone un mensaje equívoco para los otros, que puede ser interpretado como una aprobación de sus actos injustos y un motivo para que éstos continuen, con lo que la espiral de la violencia sigue. Por cierto, tu comparación no me sirve, ya que los líderes de Hamas no son niños, sino adultos responsables.
Mejor te respondo con las palabras que hoy se publican en La Vanguardia (pàg. 5) nada menos que del Ministro de Asuntos Exteriores de la Autoridad Nacional Palestina: "Israel es el principal responsable de lo que ocurre (...). Pero Hamas, por su acto de irresponsbailiad, también es culpable de la situación actual en Gaza".
Un abrazo,
Eduard