Probablement abans que acabi l'any, Catalunya arribarà a assolir la fatídica xifra de 10.000 persones encarcerades en les seves presons (centres de menors a part), que és la xifra més alta de la seva història, amb una de les taxes d'empresonament per habitant més altes d'Europa Occidental.
Aquesta és la previsió que fa la Secretaria de Serveis Penitenciaris i Rehabilitació de la Generalitat, que espera acabar l'any 2008 amb uns 10.300 presos.
Si descomptem el moment excepcional i breu del final de la guerra civil (amb l'encarcerament massiu d'ex-combatents i presos polítics), aquesta xifra és la més alta de la història, tant en termes absoluts com relatius. Actualment, amb uns 9800 presos, la taxa d'empresonament per habitant és de 137 per cada 100.000.
En cas de ser un estat, Catalunya ocuparia ja en aquests moments el quart lloc en el rànking dels països d'Europa Occidental, solament per darrera del Regne Unit, Espanya i del cas especial de Luxemburg (vegeu les taules que ofereix l'International Service for Prisons Studies). Si ho comparem amb el conjunt de països de la UE, a Catalunya solament la superarien el tres països citats i els països del Est ex socialistes (Polònia, repúbliques i bàltiques, Txèquia, Eslovàquia, Hongria i Bulgària).
Si mirem el conjunt d'Espanya, la situació encara és pitjor, atès que s'ha arribat als 71.400 presos, és a dir, 156 per 100.000 habitants. Si desagreguem els presos de Catalunya, la taxa espanyola seria de 161, la qual cosa situaria a Espanya en el núm. 1 del rànking d'Europa Occidental, el 7 de la UE (sobre 27) i el núm.13 dels 56 països del continent.
Les xifres són greus, perquè el creixement de la població reclusa, tant a Catalunya com al conjunt de l'estat, és constant des de dels anys 80, s'ha accelerat a partir dels anys 2000 i no hi ha cap indici que porti a pensar que s'ha d'aturar. A l'extraordinari cost per a l'estat (i per a la Generalitat, amb la seva actual crisi financera) que representa aquest creixement, cal sumar-hi la massificació, que deteriora les condicions de vida i impedeix aplicar programes de tractament i prestacions de qualitat per afavorir la reinserció social.
Amb aquest ritme de creixement, l'extraordinari programa de construccions de nous centres penitenciaris molt probablement quedarà aviat superat, i s'omppliran tots ells per sobre de la capacitat òptima. A més, molts ens temem que la Conselleria de Justícia utilizi en els centres en projecte o en construcció el criteri que ha aprovat ja per al futur Centre de Preventius de Barcelona (que substituirà la Model): incrementar-ne la capacitat màxima prevista per al centre per sobre de la xifra de 750, trencant així el model de centre petit-mitjà que el nou Govern havia presentat com a nova aposta política i tornant així al greu error dels macro-centres penitenciaris (del Governs de CIU i també dels governs espanyols), amb capacitat per més de 1000 o 1500 presos, amb totes les greus dificultats per al seu bon govern i la bona convivència (és el cas de Quatre Camins, Brians-I i Brians II).
Quines són les raons d'aquestes xifres tan altes i d'aquest creixement constant? És clar que no hi ha cap augment global significatiu de la criminalitat. Davant d'això, molts apunten falsament a l'increment de la immigració (i de la població reclusa) o al creixement de població en general. Per sort, el Govern no ha caigut en aquest greu error, que afavoriria la xenofòbia. Malgrat ser cert que el nombre i el percentatge d'estrangers empresonats és cada cop més alt (ara són ja el 40%), això no explica el creixement. D'una banda, el creixement va començar molt abans de produir-se l'acceleració de la immigració i abans de començar el creixement de la ratio de presos estrangers. D'altra banda, molts altres països europeus amb unes taxes de població estrangera similars o superiors (com ara França, Alemanya, Suïssa...) tenen ratios globals d'empresonament inferiors a les nostres. A més, és tracta d'un creixement superior a l'increment de la població total, ja que no és solament un creixement en termes absoluts sinó també de les taxes de presos per cada 100.000 habitants.
En realitat, el creixement de la nostra població reclusa es deu clarament a les continues i múltiples reformes del Codi Penal espanyol que, sobretot de 1995, impusaldes tant pel PP com pel PSOE, han anat allargant cada cop més la durada de les penes de presó.
Aquest enduriment s'ha aplicat, d'una banda, als delictes de terrorisme (ara ja amb penes que s'acosten a la cadena perpètua, i que també castiguen més durament qualsevol delicte menor qualificat de terrorista, com la kale borroka). Però s'ha aplicat també a la major part de delictes més freqüents (robatori i tràfic de drogues) i ha previst també penes de presó per a nous delictes (com ara els de trànsit). I no solament s'han allargat moltes de les penes de presó, sinó que s'ha donat més marge als jutges per aplicar la presó abans de judici (la presó provisional) i, a més, s'han posat majors restriccions a l'accés al medi obert o a la llibertat condicional dels penats. Els informes de la Secretaria de Serveis Penitenciaris mostren clarament també que l'accés a aquestes possibilitats va en retrocés tant en termes absoluts com en tants per cent.
Davant d'aquest panorama, no hi ha cap govern ni cap força política que plantegi amb valentia el que aquesta situació reclama: una reforma urgent i a la baixa del Codi Penal, per tal de reduir la durada general de les penes de presó. La por a perdre vots en una societat que reclama cegament major duresa punitiva (sense tenir ni idea de les greus conseqüències socials que això comporta) fa dels nostres polítics uns simples esclaus de l'opinó pública més malinformada.
Personalment, vaig tenir ocasió, en un col·loqui en la seu d'un diari, de plantejar-li la qüestió a la Consellera de Justícia Sra. Tura, reclamant-li que demani al Govern del PSOE una reflexió al respecte. Tristament, la seva resposta va ser clara: la societat demana més duresa. Sra. Tura: Què farem quan la societat demani la pena de mort o altres bestieses similars?
Aquesta és la previsió que fa la Secretaria de Serveis Penitenciaris i Rehabilitació de la Generalitat, que espera acabar l'any 2008 amb uns 10.300 presos.
Si descomptem el moment excepcional i breu del final de la guerra civil (amb l'encarcerament massiu d'ex-combatents i presos polítics), aquesta xifra és la més alta de la història, tant en termes absoluts com relatius. Actualment, amb uns 9800 presos, la taxa d'empresonament per habitant és de 137 per cada 100.000.
En cas de ser un estat, Catalunya ocuparia ja en aquests moments el quart lloc en el rànking dels països d'Europa Occidental, solament per darrera del Regne Unit, Espanya i del cas especial de Luxemburg (vegeu les taules que ofereix l'International Service for Prisons Studies). Si ho comparem amb el conjunt de països de la UE, a Catalunya solament la superarien el tres països citats i els països del Est ex socialistes (Polònia, repúbliques i bàltiques, Txèquia, Eslovàquia, Hongria i Bulgària).
Si mirem el conjunt d'Espanya, la situació encara és pitjor, atès que s'ha arribat als 71.400 presos, és a dir, 156 per 100.000 habitants. Si desagreguem els presos de Catalunya, la taxa espanyola seria de 161, la qual cosa situaria a Espanya en el núm. 1 del rànking d'Europa Occidental, el 7 de la UE (sobre 27) i el núm.13 dels 56 països del continent.
Les xifres són greus, perquè el creixement de la població reclusa, tant a Catalunya com al conjunt de l'estat, és constant des de dels anys 80, s'ha accelerat a partir dels anys 2000 i no hi ha cap indici que porti a pensar que s'ha d'aturar. A l'extraordinari cost per a l'estat (i per a la Generalitat, amb la seva actual crisi financera) que representa aquest creixement, cal sumar-hi la massificació, que deteriora les condicions de vida i impedeix aplicar programes de tractament i prestacions de qualitat per afavorir la reinserció social.
Amb aquest ritme de creixement, l'extraordinari programa de construccions de nous centres penitenciaris molt probablement quedarà aviat superat, i s'omppliran tots ells per sobre de la capacitat òptima. A més, molts ens temem que la Conselleria de Justícia utilizi en els centres en projecte o en construcció el criteri que ha aprovat ja per al futur Centre de Preventius de Barcelona (que substituirà la Model): incrementar-ne la capacitat màxima prevista per al centre per sobre de la xifra de 750, trencant així el model de centre petit-mitjà que el nou Govern havia presentat com a nova aposta política i tornant així al greu error dels macro-centres penitenciaris (del Governs de CIU i també dels governs espanyols), amb capacitat per més de 1000 o 1500 presos, amb totes les greus dificultats per al seu bon govern i la bona convivència (és el cas de Quatre Camins, Brians-I i Brians II).
Quines són les raons d'aquestes xifres tan altes i d'aquest creixement constant? És clar que no hi ha cap augment global significatiu de la criminalitat. Davant d'això, molts apunten falsament a l'increment de la immigració (i de la població reclusa) o al creixement de població en general. Per sort, el Govern no ha caigut en aquest greu error, que afavoriria la xenofòbia. Malgrat ser cert que el nombre i el percentatge d'estrangers empresonats és cada cop més alt (ara són ja el 40%), això no explica el creixement. D'una banda, el creixement va començar molt abans de produir-se l'acceleració de la immigració i abans de començar el creixement de la ratio de presos estrangers. D'altra banda, molts altres països europeus amb unes taxes de població estrangera similars o superiors (com ara França, Alemanya, Suïssa...) tenen ratios globals d'empresonament inferiors a les nostres. A més, és tracta d'un creixement superior a l'increment de la població total, ja que no és solament un creixement en termes absoluts sinó també de les taxes de presos per cada 100.000 habitants.
En realitat, el creixement de la nostra població reclusa es deu clarament a les continues i múltiples reformes del Codi Penal espanyol que, sobretot de 1995, impusaldes tant pel PP com pel PSOE, han anat allargant cada cop més la durada de les penes de presó.
Aquest enduriment s'ha aplicat, d'una banda, als delictes de terrorisme (ara ja amb penes que s'acosten a la cadena perpètua, i que també castiguen més durament qualsevol delicte menor qualificat de terrorista, com la kale borroka). Però s'ha aplicat també a la major part de delictes més freqüents (robatori i tràfic de drogues) i ha previst també penes de presó per a nous delictes (com ara els de trànsit). I no solament s'han allargat moltes de les penes de presó, sinó que s'ha donat més marge als jutges per aplicar la presó abans de judici (la presó provisional) i, a més, s'han posat majors restriccions a l'accés al medi obert o a la llibertat condicional dels penats. Els informes de la Secretaria de Serveis Penitenciaris mostren clarament també que l'accés a aquestes possibilitats va en retrocés tant en termes absoluts com en tants per cent.
Davant d'aquest panorama, no hi ha cap govern ni cap força política que plantegi amb valentia el que aquesta situació reclama: una reforma urgent i a la baixa del Codi Penal, per tal de reduir la durada general de les penes de presó. La por a perdre vots en una societat que reclama cegament major duresa punitiva (sense tenir ni idea de les greus conseqüències socials que això comporta) fa dels nostres polítics uns simples esclaus de l'opinó pública més malinformada.
Personalment, vaig tenir ocasió, en un col·loqui en la seu d'un diari, de plantejar-li la qüestió a la Consellera de Justícia Sra. Tura, reclamant-li que demani al Govern del PSOE una reflexió al respecte. Tristament, la seva resposta va ser clara: la societat demana més duresa. Sra. Tura: Què farem quan la societat demani la pena de mort o altres bestieses similars?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada