Una nova presó a Catalunya

Avui he pogut visitar la nova presó de la Generalitat, de nom "Lledoners", inaugurada ahir pel president Montilla a Sant Joan de Vilatorrada (Bages). No he pogut visitar tots els espais, ja que, en plena jornada de portes obertes, la gran curiositat despertada ha fet que les cues saturessin el nou centre, per sorpresa de les autoritats penitenciàries.

El Centre, amb una capacitat teòrica de 750 interns, és una peça més en el pla de construcció de centres penitenciaris posat en marxa pel Govern per substituir la major part de centres actuals, totalment obsolets (excepte els tres fets en els últims quinse anys, Brians I i II i Quatre Camins). Però sobretot, amb les noves presons, es pretén donar cabuda a l'imparable creixement de la població reclusa a Catalunya, que arriba ja a més de 10.000 presos i que desborda les actuals presons.

Ho he comentat diverses vegades en aquest blog: aquest creixement situa tristament a Catalunya en les primeres posicions, dins de l'Europa Occidental, en quant a ratio de presos per 100.00 habitants, només darrera d'Anglaterra i del conjunt d'Espanya. Aquest augment, com he defensat diverses vegades, es deu no a l'increment de la delinqüència, sinó al constant increment en la durada de les penes, degut a les successives reformes penals espanyoles, en una espècie d'aposta insensata per veure quin govern reprimeix més i millor, alimentada per una cultura social cada cop més cegament punitiva.

Aquest creixement continuu, que res fa pensar que s'aturi a curt termini, significa que, com deia avui un alt directiu de les presons catalanes, cada any es registri un increment de 700 presos a Catalunya, cosa que exigiria inaugurar un nou centre com Lledoners cada any (amb un cost 109 milions d'euros, a banda del manteniment). Això no hi ha pressupost públic que ho suporti i menys en la situació d'asfíxia financera que pateix la Generalitat.

Sigui com sigui, el Govern, sense més capacitat que rebre els presos que li envien els tribunals, seguint les lleis penals aprovades per l'Estat, no té més remei que assumir això com pot.

En aquest sentit, la política actual conissteix en construir presons modèliques, pensades per donar el màxim confort possible, dins les limitacions de seguretat, amb infraestructures i serveis que donin les màximes possibilitats al tractament penitenciari, l'educació i el lleure, el treball, la bona convivència i la relació amb els familiars, tot plegat per garantir-los una vida digna i les màximes possibilitats de reinserció social. Aquest esforç mereix el nostre màxim reconeixement i suport, però difícilment es pot assumir en un context de creixement penitenciari tan brutal.

D'altra banda, el pla preveu un nou tipus de centre de dimensions més petites, per no més de 750 interns, del qual la nova presó de Lledoners vol ser-ne el primer exemple, a diferència dels macrocentres impulsats pels Governs de CiU (Brians i Quatre Camins), com també a Espanya, pensats per a més de 1500 presos.

Aquest nou model de centre més petit és una vella reivindicació de les ONG i col·lectius que vetllen pels drets dels presos i la reinserció, atès que permeten un tracte més personalitzat i faciliten la convivència.

Val a dir que el centre de Lledoners i la resta dels planificats es queda encara a mig camí del model ideal (gairebé utòpic en la situació de creixement acutual). Amb una capacitat de 750 presos (que a la pràctica seran 1000 o més, que són els que hi caben realment) no deixa de ser un centre excessivament gran. I encara es peca d'un altre error, aquest més fàcil de corregir: continuen sent centres allunyats del nuclis urbans, en espais rurals, cosa que no facilita gens la relació amb l'exterior dels interns, clau per a la reinserció.